Quim Español. 'Francesca'
L'arquitecte i poeta Quim Español (Girona, 1945) debuta en la novel·la amb Francesca, publicada a Edicions del 1984. Es tracta d’un llibre centrat en l'assetjament psicològic que pateix la protagonista, una jove òrfena de mare i amb un pare absent tant dedicada en cos i ànima a la música que aconsegueix tocar el violí a la Filharmònica de Barcelona. La lectura de Francesca no només destarotaria la placidesa de Plàcido Domingo —passeu-me la ironia— sinó també la de qualsevol lector que des que comença l’assetjament (a la segona part del llibre) capta l’odi al geni i a la bellesa per part d’aquells que no suporten estar encallats en la seva pròpia mediocritat. Mobbing i deshumanització, dues epidèmies actuals.
Quim Español es declara un simple cronista. Els personatges de ficció fan el que volen i ell, mèdium absolut, transmet el que veu. No en va el narrador de Francesca és un personatge més d’aquesta obra coral, es diu Gabriel com l’àngel missatger, accepta que els personatges li facin esmenes i suggeriments a la narració, s’asseu amb ells a taula, i ens dona la mà en el trajecte interior i exterior de la protagonista, que va de l’alegria i l’entusiasme a la tristesa i al silenci més radical. De la primavera a la tardor dins de la primavera. Un narrador humil que mostra les seves limitacions en tot moment: “No sempre els narradors coneixem bé els pensaments dels personatges”.
Francesca és una persona que recordarem molt de temps després d’haver tancat la novel·la, no només gràcies a la fondària d’un personatge feliç que deixa de ser-ho quan se sent discriminat per una societat que justesa moralment i intel·lectualment, sinó perquè l’autor ens desenterra moltes de les conseqüències de l’assetjament psicològic, en paral·lel a les estranyes reaccions de la víctima que d’habitud no tenim presents. Quim Español no fa assaig ni postil·la sobre el tema: en destil·la poesia cristal·lina i art en majúscules en una òpera prima. Ningú ho diria, llegint aquest engranatge sincronitzat. L’ofici lingüístic vessa, com també ho fa la investigació pregona sobre l’esfera musical —amb Mozart i Bach al capdavant. Si no fos pels detalls de l’actualitat, pels objectes i les referències al segle XXI, Francesca podria ser una novel·la d’una altra època quant a estil i estructura. Universal i progressiva, com la poesia romàntica alemanya.
La protagonista té talents innats: és una virtuosa del violí, és bella i bona, és jove i ultrasensible, és lliure i alhora és fràgil. Aquesta excepcionalitat genera enveges dins l’orquestra i activa les humiliacions injustes i les agressions sistemàtiques envestides pel nou director de la Filharmònica. Les víctimes de l’assetjament psicològic —tan greu i tan cruel com el físic o el sexual— solen ser-ho per la seva diferència, per la seva individualitat dins el col·lectiu amorf, lleig i matusser. Emmudir un músic és un acte aberrant i pervers. Tan sàdic és mutilar la virtut d’un músic a qui el director anomena “Mozart amb faldilles” o “l’eminència que ni tan sols afina”, com arrencar-li els ulls a un pintor o escapçar-li els dits a un escultor.
De branca en branca com en un poema verdaguerià a càmera de vegades una mica massa lenta —sobretot en alguns diàlegs curulls d’informació cultural o en la llargària d’alguns flashbacks—, en Gabriel narra les contradiccions que prenen cos dins el cervell musical de la Francesca, “una crisàlide amb prou feines desclosa”. En paral·lel, l’autor pinta l’atmosfera de declivi de l’alta burgesia catalana representada pels avis de la Francesca, habitants de la torre Siurana, un casal desmesurat amb columnes de marbre de Carrara, un microcosmos imperial fet de fagedes, minyones mainaderes, pianos, novel·les, diccionaris, hortènsies i til·lers on “tot semblava mort des de l’eternitat amb una indiferència còsmica”. L’àvia, traductora, és el model a seguir per la petita Francesa: d’ella n’admira la intel·ligència i la vasta cultura. L’avi, enginyer de professor i melòman confés, posseeix una notable fonoteca i passa l’estona a la biblioteca escoltant música. Tot canvia quan la noia s’enamora d’en Ferran, un mecànic rampellut amant del thrash metal, i la societat inversora on els avis han dipositat gran part dels seus cabals fa fallida. L’equilibri de la gironina torre Siurana trontolla perillosament. Fluixos d’armilla, hauran de replantejar-se el seu modus vivendi.
Llegir Quim Español continua sent, permeteu-me el tòpic, una experiència sensorial que abasta la completesa. Com la música, la seva literatura afecta múltiples àrees del cervell, ens impressiona, va directe a les neurones. Perquè com la Montserrat, l’àvia de la Francesca, el poeta creu en la llengua i aposta per no empobrir el vocabulari. La llengua és com la casa que ens protegeix. Oblidar la llengua és quedar-se a la intempèrie.
'Francesca'
