No ens havíem vist mai. Bé, de fet, jo l'havia vist prop de Catalunya Ràdio o la cafeteria Farga, quan ell feia el programa Fum d'estampa a Catalunya Cultura, alguna vegada que havia anat a fer alguna entrevista per aquells entorns. També l'havia sentit manta vegada llegir els "mails d'amor" de l'Ofici de viure dels vespres de ràdio. Enamoradís, sovint els consells eren fruit de la experiència vital. Resulta que, a més, la seva millor amiga de Gelida era una de les millors amigues de la meva mare. Després, ens hem seguit durant anys a Facebook: fotografies, articles, comentaris, anècdotes viscudes i relatades, esglais lingüístics de filòleg i correccions sobre el diari mateix que llegeix mentre fa el cafè, especialment, els referents literaris i poètics.
Jo no sóc poeta -i fins i tot he tingut el bon gust de no intentar-ho mai, tret d'una vegada que ho vaig haver de fer per obligació escolar- tinc els meus lírics, evidentment. Jordi Llavina, que exerceix la crítica i ha estat molts anys periodista cultural, ara ha tornat a donar classes. De fet, els seus lectors i amics virtuals som testimoni també de les evolucions dels alumnes, de les seves respostes desconcertants, del plaer i les insatisfaccions que l'ofici d'ensenyant i les glòries i les frustracions que ser escriptor en el nostre temps comporta. Allunyat del circuit literari i les seves capelletes, continua escrivint i promet nous títols abans no acabi l'any.
Murri, en Llavina havia insistit en quedar precisament en dia de mercat, perquè fos testimoni d'aquella exuberància de gent que anava i venia pels carrers estrets de la vila
Finalment ens vam conèixer un dia. Vam quedar un dia per conèixer-nos i xerrar al voltant d'una taula, tot dinant al restaurant del seu germà, el Cigró d'Or. La trobada es va escaure en un dissabte abans de Nadal, i vaig quedar sorprès de la vitalitat de la Vilafranca, capita del Penedès. Els mercats de Mataró, la Plaça Gran i la Plaça de Cuba, tenen cadascun el seu veral, però el mercat setmanal de Vilafranca ocupa pràcticament tot el centre de la ciutat. Murri, en Llavina havia insistit en quedar precisament en dia de mercat, perquè fos testimoni d'aquella exuberància de gent que anava i venia pels carrers estrets de la vila, dels colors de les verdures i dels crits i xiscles propis d'un dia de plaça. El vaig anar a trobar en un cafè, on llegia i feinejava acompanyat de la seva filla Cesca -l'autèntic amor de la seva vida i la nineta dels seus ulls- i asseguts a taula vam xerrar de tot i de res. De Carner i Sagarra als amics comuns, de les xafarderies de la vida literària a la política que, òbviament ens ocupa i ocupava i preocupa i preocupa. Vam parlar, com cal que sigui, seriosament de les coses intranscendents i un pèl desmenjadament de les coses importants. Quan vaig arribar a casa em va escriure disculpant-se i dient que potser havia xerrat massa. No passa res, Jordi!
S'acompanya de Llull, de Machado, de Vinyoli, de Foix, Palau i Fabre, de Sagarra, Carner, òbviament -malgrat l'escàndol dels nostres amics ribians- seguint l'estela dels qui han escrit abans que ell sobre la vida com a camí
Fruit de l'eufòria del dinar em vaig comprometre a presentar-li L'Ermita, el seu llarg poema -1.400 versos- a la llibreria Dòria de Mataró. L'Ermita arriba al mig del camí dels seus cinquanta anys -que donada la longevitat que esperem, és ben bé allò que deia el Dant- i ho fa com una obra de maduresa, atenent les grans reflexions de la vida que es poden fer sota el sol de l'estiu i tot pujant l'ermita tan familiar de Sant Pere del Puig, a la Selva del Camp. Nat a Gelida i arrelat a Vilafranca, tan vinculat al Penedès com és, en aquest llibre Llavina reivindica les arrels familiars tarragonines -i per tant, la influència i la presència familiar de la mare-, la natura que sovint urbanistes tenim tan bandejada -insectes, ocells, horts, oliveres, esquirols li fan companyia-, i ho fa acompanyat dels poetes. De Llull, de Machado, de Vinyoli, de Foix, Palau i Fabre, de Sagarra, Carner, òbviament -malgrat l'escàndol dels nostres amics ribians- seguint l'estela dels qui han escrit abans que ell sobre la vida com a camí. Se m'acut el poema de Robert Frost, que tots dos coneixem bé. L'ascens al turo on s'alça Sant Pere és l'al·legoria de totes les metàfores sobre la reflexió i l'autoconeixement que tots hem de fer en algun moment de la vida. És el camí que permet l'examen de consciència i la mirada enrere al record per entendre què és la vida. Tots ho hem de fer, però no tots ho podem fer tan bé com ell.
La primera classe
La cultura: compromís o evasió