Anys llum. James Salter. L’Altra Editorial. Traducció d’Albert Torrescana
Em sembla que algú que no s’estima les coses materials no podrà apreciar del tot la literatura de James Salter, perquè la seva és una prosa bolcada en els objectes, en els escenaris, en la presència física dels homes i les dones. És una prosa que agafa seguretat entre adjectius calculats i aforismes de saló parisenc – dels que cauen bé en un paràgraf que llisca però queden afectats fora de context –. La prosa de Salter és efectista i concreta, sempre baixa cap a allò tangible i s’escapa de l’abstracció.
Per això l’entenen millor aquells que creuen que els plaers físics són importants per a viure. “La vida és el clima. La vida són àpats” – diu el narrador d’Anys Llum. Entendre Salter és conèixer la por que t’agafa quan ets enormement feliç recolzat a la barra d’una cocteleria i et sorprens pensant horroritzat que existeix la possibilitat que un dia això no et faci il·lusió. Salter és l’hedonisme i la seva tristor implícita, una literatura fet de sentiments latents, de tot allò que s’intueix però encara no és.
És una literatura que es comprèn per l’experiència, que sap que els coneixements no et protegeixen perquè “la vida menysprea els coneixements: els obliga a esperar asseguts en avantsales, a esperar fora”. Salter creu que l’educació és aprendre a viure perquè si no, totes les altres coses no serveixen per a res. “Jo no he estat enlloc però ho he fet tot –diu la protagonista– Això és el més important”.
Anys Llum és la història de la desfeta d’un matrimoni perfecte, explicada de dins cap enfora. Són rics, guapos i joves. Tenen dues filles i una casa a la vora del riu Hudson, a Nova York. Són els amfitrions ideals per a amics sofisticats i bohemis que aprecien beure i menjar bé.
Anys Llum és la història de la desfeta d’un matrimoni perfecte, explicada de dins cap enfora. Són rics, guapos i joves. Tenen dues filles i una casa a la vora del riu Hudson, a Nova York. Són els amfitrions ideals per a amics sofisticats i bohemis que aprecien beure i menjar bé. “Comparteixen una vida misteriosa com un bosc; de lluny sembla una unitat que es pot entendre però de prop es comença a disgregar, a diluir-se en llums i ombres, amb una densitat encegadora”.
Ella es cansa de tanta façana i fuig, buscant alguna cosa semblant a ser lliure. Ell queda tocat i perdut per falta de força i ambició. No hi ha res extraordinari al llibre, només un intent majúscul per imitar una vida feta de converses banals i decisions transcendents, de sobretaules frívoles i fets tràgics.
Aquest estiu vaig tenir una epifania que em va fer entendre millor l’obra de l’americà. Uns coneguts organitzaven una festa al seu jardí. Presentaven l’obra de teatre d’una senyora que va actuar en un flotador sobre la piscina. Hi havia matrimonis de mitjana edat, intel·lectuals amb pretensions i residus de la gauche divine. Quan era de nit i tothom havia passat a les copes, vaig trobar un amic que s’ho mirava tot amb un somriure absent, com si fos molt lluny d’allà. “Sembla una novel·la de Salter –li vaig dir– tot aquest muntatge, les llumetes entre els arbres, els vestits de les senyores, les converses sobre no res”.
Em va explicar que un dels seus contes preferits de l’escriptor era “Donació”, un relat carregat de nostàlgia sobre un home que deixa escapar el seu amor. És curiós que triés aquest conte, que deu ser l’únic on un personatge de Salter deixa d’intentar ser feliç i es rendeix. Vaig pensar que tenia una manera molt europea de llegir-lo, una manera on l’enyor pels records guanyava les ganes de viure.
Salter és bo perquè, malgrat la buidor i la resignació de la vida dels seus personatges, cap d’ells es rendeix. Ningú s’abandona a la nostàlgia i ho deixa d’intentar. És aquesta força el que el distingeix d’un autor frívol dedicat als vicis mundans o a la pompa social. El que el va fer deixar-ho tot als 32 anys per dedicar-se a escriure.
Sap que està escrivint sobre una societat americana que està marcada per la manca d’arrels, per la manca d’una història que configuri el caràcter – per això a la seva obra sempre es contraposa Europa i Amèrica, com si el vell continent fos el lloc on han d’anar els americans per aprendre, però Estats Units el lloc on han de viure. Des d’aquesta concepció del món s’entén millor la broma de l’escriptor quan diu que “les ampolles de vi buides tenen el color de les naus d’una catedral”.
Salter es podria atribuir la frase de Ferrater quan va dir que escrivia sobre “el pas difícil del temps i les dones que han passat per mi”. El temps i les dones són els protagonistes de la seva obra.
Salter es podria atribuir la frase de Ferrater quan va dir que escrivia sobre “el pas difícil del temps i les dones que han passat per mi”. El temps i les dones són els protagonistes de la seva obra. L’americà té una veneració gairebé mitològica per les dones, i alhora hi conserva una distància perillosa. Les d’ell són dones en sintonia amb el misteri. “Dones que es descobreixen com una constatació. Dones que, amb la seva presència, alleugen el pes de les cambres buides”. Darrere la fascinació per tot allò femení hi ha una necessitat de reconèixer la pròpia existència en algú altre, i per això es pregunta “¿com ens podem imaginar com seria la nostra vida sense la il·luminació de la vida dels altres?”.
Tots els seus personatges il·luminats exerceixen una pressió forta sobre la vida i l’aprofiten fins al fons, esperant sempre alguna cosa més gran, més intensa, més completa. En definitiva, alguna cosa més. En Salter es troben, de manera descarnada, el materialisme i l’idealisme, perquè sap que “sense la llibertat la vida només són apetències, fins que t’han caigut totes les dents”.
La paraula més perillosa
