Sasha Marianna Salzmann. 'Fora de si'
Quan Sasha Marianna Salzmann (Moscou, 1985) llegeix en alemany el final de Fora de si (Més Llibres / Seix Barral, 2019), aconsegueix el silenci absolut a la tranquil·la sala de presentacions de l’Institut Goethe. La calma només és interrompuda pel vent que xiula a fora i la precisa i emotiva dicció de l’autora.
És llavors quan un s’adona que, a més d’haver escrit una fantàstica novel·la, Salzmann ve en realitat del món del teatre, on ja ha guanyat diversos premis. L’autora m’ha confessat uns minuts abans en una breu entrevista que aquest debut novel·lístic, però, “va ser una alliberació. M’agrada molt escriure teatre, però també està molt acotat. Aquí tenia espai per pensar en la introspecció dels personatges, provar i equivocar-me, donar-li voltes a l’extensió que havia de tenir una descripció”. Ha d’haver estat un repte haver passat del teatre a la novel·la, li responc. Em fascina sobretot com de reeixides són les descripcions espacials i de personatges. “Vaig viure a Istambul molts anys i vaig observar molt. Descriure llocs que existeixen és fàcil; el problema és, per exemple, Odessa, perquè ja no existeix. Vaig decidir recórrer a la literatura, llegir com era viure allà en aquella època, com per exemple a Gógol.” Somriu, fa un glop d’aigua i segueix: “No volia preguntar-ho a la meva família.” “Warum so?” “Sempre m’expliquen les mateixes històries. Són una família de jueus molt orgullosos, a més, i sempre m’expliquen com era d’impressionant l’armada roja o els comunistes. Però tot això ja es pot llegir als llibres o als museus. El que m’interessa a mi és el dolor d’haver-ho viscut, i d’això no en parlen. Només expliquen les coses bones”, fa una pausa. La seva veu és vellutada i dolça: “Jo ja ho entenc, però aquestes històries no són les que fan art. L’art només viu del dolor.”
Fora de si el transmet de manera punyent, però amb una sensibilitat aclaparadora. És un calidoscopi de diferents generacions, una història familiar que Salzmann “no creia que anés cent anys enrere, quan vaig començar a escriure”, em confessa. La família, per a l’autora, és l’origen de tot, li respon a Arnau Pons, mestre de cerimònies a la presentació, que condueix la conversa on també participa Maria Bosom, traductora en ambdues llengües. “De quina família venim és la resposta que hauríem de donar quan algú ens pregunta d’on venim; amb aquest material autobiogràfic, només fa falta que decidim què en farem”, acaba. Tot i això, quan em trobo amb ella, abans de la presentació, em diu que no li sembla interessant parlar sobre si la seva és una obra autobiogràfica. “Quan estudiava, un professor em va dir que, fes el que fes, sempre se’m veuria com una jueva. Al principi creia que no era així, però després vaig adonar-me que sí i ho vaig acceptar. Per això en les meves obres els protagonistes tenen trets meus, bruses o cabells arrissats, perquè quan em facin la pregunta jo pugui respondre ràpidament: ‘Sí, sí, és 100% autobiogràfic! Passem a una altra cosa!’”.
Sí que la novel·la s’ajuda d’elements que Salzmann i la seva família han viscut per mostrar-nos una constel·lació de personatges de diferent gènere, religió o nació. Aquests cent anys de família enrere són necessaris, comenta, per retratar verdaderament un judaisme antic i que ja no existeix: “El privilegi de no tenir un gènere, una nació o una religió només es pot donar si no saps què hi havia abans. No hi ha una cultura jueva, hi ha cultures jueves, en plural. Això em permet afrontar els personatges i la novel·la amb més d’una perspectiva”.
Salzmann diu a Pons que ella sempre escriu sobre vides marginades, però que, si sabem mostrar els personatges i les persones en tres dimensions, mai no són només marginades, sinó plàstiques i vives. També així la identitat és mòbil; és especialment important aquesta afirmació en una novel·la, a més, indiscutiblement queer com aquesta, on la protagonista principal (Ali) acaba sent de gènere masculí (transició que va dur-li més d’un mal de cap a la traductora). “En realitat, són temes que sempre hi han estat i sempre hem llegit. Quan algú m’elogia dient ‘Que bé que algú escriu alguna obra queer!’ sempre penso, ‘I Shakespeare? I Ovidi?’” La sala riu. “És clar, les obres no s’han llegit d’aquesta manera, no interessa. Hi ha històries que són esborrades una vegada rere l’altre, però sempre hi vam ser, ara es tracta de fixar què i com hi som.”
Però, Frau Salzmann, es pot escriure des de dins? O sempre s’ha d’estar Fora de si? Es queda en silenci uns segons i em mira amb ulls blavíssims, sorpresos. Sospira: “Bona pregunta.” Jugo amb la vora de les pàgines del llibre, perquè tot i que és amable i somrient, Sasha Marianna Salzmann traspua força, serenitat i admiració. “D’una banda, no podem fer art si no és per necessitat, per urgència. De l’altra, l’art passa sempre retrospectivament. Mentre passa alguna cosa, no es pot fer art. Mentre passa, s’està vivint. L’art és només, i no només, una reflexió.”
El perill de les paneroles
