Vaig llegir fa temps en un article d’una revista cultural que, segons un estudi, només la meitat o menys dels pares s’asseuen a llegir amb els seus fills abans d’anar a dormir. Per contra, la gran majoria admetien que la lectura afavoria l’aprenentatge, millorava el vocabulari i la gramàtica, etc.
Jo voldria defensar, perquè en sóc una d’elles, i perquè conec famílies així, que existeixen moltes mares i pares compromesos amb l’educació i amb el correcte creixement cognoscitiu dels seus fills. El hi expliquen contes inventats o llegeixen llibres junts abans d’entrar al regne dels somnis, i valoren aquest imprescindible hàbit nocturn. Un hàbit que a més incrementa la comunicació, el coneixement i la fluïdesa mental dels nostres fills. Per tant, són famílies que no escatimen despeses a l’hora de comprar un bon llibre infantil pels seus nanos o s’interessen per comprar les millors lectures per a ells, o els porten al teatre a veure espectacles que, a més de divertir-los, els estimulin en el seu correcte creixement com a éssers humans. El més gran valor que ens aporta precisament el món de la cultura i l’art. La cultura és l’últim reducte de resistència que encara protegeix la nostra essència, en una societat sovint massa dominada per la pressa, els estímuls visuals efímers i ràpids, la inconstància i frivolitat dels valors que es marceixen pel desús, i la lleugeresa de les relacions de la que parlava Bauman.
A aquests coratjosos resistents, a aquests pares i mares compromesos, curiosos, generosos…adults que no han deixat de ser nens, i nens que seran petits grans adults, és a qui m’adreçaré en aquest espai que enceto avui, conjurant a tots els follets del món perquè la fantasia no es perdi mai i sempre estigui a les cases dels nostres infants.
La Literatura Infantil i Juvenil (o el teatre per a nens) han estat sempre considerats injustament com “el germà petit”. La cultura per als més petits , tan la literatura, com el teatre o les activitats per als infants en general, sovint han estat menystinguts o considerats “menors”. Paradoxalment, és precisament el mercat editorial infantil i juvenil, qui sustenta el mercat d’adult. I sovint també és tota l’economia relacionada amb els infants, joguines, llibres infantils, roba o activitats per a nens, qui aporta una important font d’ingressos i creixement social. La majoria de grandíssims escriptors actuals també escriuen per literatura infantil o juvenil, tot i que poca gent sap això. Per aquesta absurda tendència a menystenir tot allò que té a veure amb nens. Com si els adults no haguéssim estat nens, com si oblidéssim que som qui som perquè hem après i ens hem format la nostra personalitat precisament en l’etapa infantil, i com si prevalgués aquella ditxosa dicotomia entre raó i emoció, sobre que la sensibilitat pugui ser inferior a la racionalitat, un debat que han discutit tantíssims filòsofs.
Estic convençuda que sense imaginació no existeix la realitat.
El poder del conte
Quan vaig escriure la meva col·lecció de llibres Patatu, amb l’editorial La Galera, sorgits de l’amor cap al meu fill i dels contes que li explicava des que era ben petitet, em vaig adonar de la importància cabdal de fomentar el correcte desenvolupament del meu fill, a través de la imaginació. Sóc actriu, mestra i escriptora. I com a tal, concebo les meves històries com un petit espectacle, on és essencial el sentit del ritme, el joc i la diversió, la musicalitat del llenguatge, l’ús de la fantasia, el surrealisme, el subconscient i sobretot el simbolisme dels contes. L’ús de la fantasia i del joc s’hauria de potenciar i estimular des de ben petits, perquè és una potent eina educativa i essencial pel correcte desenvolupament emocional i cognoscitiu del nen. Els nens entenen les coses i assimilen coneixements molt més ràpid a través de la fantasia, que inclou el món del subconscient, els sentiments i la intel·ligència emocional, que no pas a través d’un exemple moralista , història o fet racional o real.
El bon conte no diu el que has de fer, sinó que a través del símbol, regala al nen exemples i identificacions, perquè sigui ell mateix qui n’extregui les seves pròpies conclusions, tot respectant la seva pròpia intel·ligència. A través del joc, el nen “escenifica” o dramatitza situacions, personatges i inquietuds. Com passa al teatre i també als contes. La pràctica del joc és doncs fonamental per a un correcte desenvolupament emocional. Els nens són éssers molt rics, intuïtius, divertits i desbordants d’imaginació sense límits , i encara conserven sentiments incorruptes i no edulcorats o manipulats. Sovint infravalorem o subestimem la seva intel·ligència. Crec que s’ha de respectar i aprendre d’ells i d’aquesta seva intel·ligència peculiar que jo anomeno en un mot inventat “aprenedors”. Perquè són essencialment, éssers disposats a aprendre i a divertir-se.
A través del Plaer aprenem molt millor, és més fàcil i més ràpid. Perquè la Imaginació i la Creativitat a mi em condueixen a la Raó. La Imaginació és una eina potentíssima per a desenvolupar la creativitat. Molts pares no saben que els nens necessiten reforçar-la per incrementar sobretot la capacitat d’abstracció: necessària per afrontar qualsevol repte a la vida, qualsevol problema o fins i tot, una equació matemàtica. Exemples: als deures escolars, quan han de resoldre un problema amb un enunciat determinat, han de posar en marxa els mecanismes de la imaginació i la capacitat d’abstracció per tal de resoldre’l i entendre què se’ls demana. Quan hauran d’organitzar qualsevol afer o conflicte en una feina...també. Els llibres, la lectura en veu alta, i la dedicació als nostres fills a través de la lectura compartida o d’explicar-los contes, millora aquesta capacitat, i també la qualitat de la comunicació. I dit per psicòlegs, té una llista llarguíssima d’avantatges extraordinaris.
El psicoanalista austríac Bruno Bettelheim dedica un llibre sencer, Pscicolanálisis de los cuentos de hadas (Booket) , a l’anàlisi psicològic dels grans contes de tota la vida, Grimm, Andersen…i a la gran importància dels contes de fades i els seus continguts carregats de simbolisme. Et convenç, llegint-lo, que es pot arribar a aprendre molt més sobre els problemes dels éssers humans, i a gestionar les possibles solucions a les dificultats de la vida, a través dels contes. Entre moltes altres coses, ens diu que “…el més difícil en l’educació d’un nen, és ajudar-lo a trobar sentit a la vida. El nen ha d’aprendre, pas a pas, a comprendre’s millor a si mateix, així és més capaç de comprendre els altres i de relacionar-se amb ells en un món mútuament satisfactori. Si s’eduqués els nens de manera que la vida tingués sentit per a ells, no tindrien necessitat de cap ajuda especial (teràpia). I en aquesta tasca, no hi ha res més important que l’impacte que causen els pares i aquells que els cuiden, i el segon lloc en importància l’ocuparia la nostra herència cultural si es transmet al nen de forma correcta. Quan els nens són petits la literatura és la que millor aporta aquesta informació”
C.G Jung , en un dels seus múltiples i extensos volums de psicologia, concretament al llibre Los arquetipos y lo inconsciente colectivo (Editorial Trotta) dedica pàgines i pàgines d’interessants reflexions sobre la influència dels contes populars i la tradició oral, en la transmissió d’un inconscient col·lectiu emocional. Cito: “El fenomen anomenat esperit es basa en l’existència d’una imatge primigènia autònoma, que existeix en la constitució de la psique humana, universalment i amb anterioritat a la consciència humana. De la imatge del pare (i jo li afegiria a Jung, que també i sobretot…de la imatge de la mare) provenen afirmacions, actes, tendències, impulsos, opinions…conviccions decisives, prohibicions i consells” . Llegint-ho a mi em fa fer pensar i ho vaig relacionar amb la tradició oral, transmesa a través dels segles, entre generació i generació, de pares o mares a fills, en un fil invisible del nostre passat que ens fa ser on som ara.
Albert Einstein deia “En els moments de crisi, només la imaginació és més important que el coneixement. El coneixement és limitat i la imaginació envolta el món”. El gran cineasta Luís Buñuel, “La realitat, sense imaginació, és la meitat de la realitat”.
La conclusió que n’extrec si barrejo a tots aquests pensadors que he llegit, és que a través de la cultura i de l’estimulació de la imaginació, els nostres fills, successors de la raça humana, seran capaços d’afrontar millor els problemes, d’adquirir valors morals essencials que no tenen res a veure amb la tendència religiosa de cadascú, sinó amb l’imprescindible foment dels valors i del coneixement i de l’auto- consciència com a éssers humans.
Expresso el meu més profund convenciment del gran repte, de la gran tasca i responsabilitat que tenim per davant com a mares i pares, educadors, mestres, governants, i tots en general com a societat, no només en l’educació dels nostres fills, sinó també en el correcte desenvolupament humà, cognoscitiu, intel·lectual i emocionalment sa d’aquests nens.
Tots nosaltres, si exercim aquest compromís apostant per la cultura dels nostres nens, (que no oblidem que seran els nostres futurs lectors, espectadors i dirigents de la nostra societat), serem éssers humans o fantàstics que ens conjurarem i aliarem per a un món millor. La vida és fantàstica, imprevisible, humana, imperfecta, i fins i tot dura, però en qualsevol cas, amb entrega absoluta per a trobar respostes i vies imaginatives. I potser…amb el compromís amb la fantasia i la cultura millorarem la realitat imperfecta, perquè ens faci a tots plegats ser més grans i millors com a persones.
