Els Acords per a l'Ocupació i la Negociació Col·lectiva o AENC són una de les principals eines laborals que tenen els sindicats majoritaris (CCOO i UGT) i les patronals (CEOE i Cepyme) per ordenar els més de 4.000 convenis col·lectius que es negocien a Espanya i contribuir així a una menor conflictivitat, minimitzant les vagues durant les negociacions salarials als sectors i, fins i tot, en les empreses. Però com bé recorden els quatre dirigents -Antonio Garamendi per CEOE i Gerardo Cuerva per Cepyme i Unai Sordo per CCOO i Pepe Álvarez per UGT- és un acord firmat per les cúpules de les seves organitzacions que, en cap cas, no té caràcter vinculant, ja que els negociadors de cada conveni són sobirans, encara que formin part d'aquestes dues patronals i els dos sindicats.
Encara així, és altament positiu ja que estableix unes orientacions, amb una vigència de tres anys, per a la resta de les organitzacions territorials o sectorials encarregats de negociar els convenis col·lectius que són, en definitiva, on s'estableixen les pujades salarials per als treballadors. En definitiva, si les cúpules de les seves organitzacions han estat capaces de pactar unes orientacions de possibles pujades, ells estan emparats a l'hora d'acordar pujades en l'entorn del firmat en l'AENC. No obstant això, ateses les peculiaritats econòmiques de cada sector, els negociadors tenen tota la llibertat, i l'obligació, d'ajustar les pujades a la realitat econòmica de les empreses afectades pel conveni.
De fet, Unai Sordo ha recordat aquests dies que molts negociadors esperaven un possible acord marc que establís unes pautes a seguir. El que ha suposat la paralització de molts acords, pel que els sindicats havien donat un termini a la CEOE -no més allà d'estiu- per firmar el V AENC. En cas de no ser així, donarien l'ordre a les seves organitzacions perquè activessin les negociacions dels convenis endurint la conflictivitat allà on les patronals mostressin més resistències. El que ha motivat la CEOE a asseure's a negociar aquest preacord que podria ser ratificat aquest dilluns.
El final dels AENC
A més, els sindicats van llançar una segona amenaça, aquesta de més calat: si la patronal no s'asseia a negociar amb la intenció d'arribar a un consens, els AENC estarien morts per al futur. Una cosa que, segons va matisar Pepe Álvarez, seria una veritable llàstima, ja que aquests acords marcs firmats per les cúpules dels principals agents socials d'aquest país han demostrat ser molt útils per ordenar la negociació dels més de 4.000 convenis.
Perquè aquests acords que no es limiten a les recomanacions de pujades salarials, doncs contemplen molts altres factors que es recullen als convenis col·lectius. Especialment, novetats normatives de l'àmbit laboral que han de ser traslladades a aquests convenis que tenen rang de llei, per la qual cosa són publicats al Butlletí Oficial de l'Estat (BOE) com qualsevol altra norma legal. El seu incompliment, doncs, té conseqüències en els tribunals. I són moltes les lleis laborals que s'han firmat des de 2020, quan la pandèmia va paralitzar la negociació del V AENC que podria ser ratificat aquest dilluns després del preacord arribat aquest divendres.
Entre les moltes normes que han vist la llum el 2020, 2021, 2022 i alguna altra el 2023, es pot destacar en primer lloc la reforma laboral, una de les de més calat dels últims decennis. Però no ha estat l'única norma aprovada en aquests tres anys: s'ha legislat sobre el teletreball, que no està tenint el desenvolupament que s'esperava i que podria rebre una empenta amb l'AENC; les lleis d'igualtat salarial o la llei Riders per al sector de les empreses digitals. Encara que també s'han produït lleis de l'àmbit de la Seguretat Social, com la creació dels nous fons de pensions d'ocupació que s'han d'articular a través de la negociació col·lectiva.
Un invent espanyol
Els Acords per a l'Ocupació i la Negociació Col·lectiva són un invent espanyol que no té igual a cap país, ni tan sols del nostre entorn, i que desperta l'enveja de molts agents socials a Europa i fora d'Europa. Encara que el seu ha costat, doncs són fruit d'una llarga història de negociacions bilaterals entre els sindicats majoritaris i l'entorn de la CEOE. El primer AENC 2010-2012, ja que tenen una vigència de tres anys, es va firmar el 2010; el segon va arribar puntual, ja que es va tancar el 2012 per uns altres tres anys; el tercer, una mica més retardat, es va acordar el 2015 amb una vigència novament per tres anys i el quart, i últim fins al moment, es va establir per a 2018-2020. Com mostra de l'amplio ventall de coses que s'incorporen, en aquest quart acord sindicats i empresaris van decidir que el salari mínim interprofessional (SMI) pujaria a 1.000 euros l'últim any de l'acord, el 2020. Però arribat aquell any, la CEOE es va resistir a tal pujada.
Tanmateix, el primer AENC no va brollar del no-res. Les negociacions bilaterals (el Govern és fora) són de ranci llinatge en la tradició del diàleg social a Espanya. Si ens remuntem a 1997, apareix l'Acord per a l'Estabilitat en l'Ocupació i quatre anys més tard sorgeix el primer Acord per a la Negociació Col·lectiva o ANC, els precursors dels AENC. El 2003, el 2005 i el 2007 se'n van firmar uns altres tres, també amb una vigència per tres anys. Però també s'han donat un altre tipus d'acord entre els agents socials, no només en l'àmbit de la negociació col·lectiva, com l'Acord Social i Econòmic, en plena crisi financera, amb l'objectiu d'empènyer l'economia O l'acord, una setmana més tard de proclamar-se el confinament del Covid, en el que sindicats i patronals van establir les bases d'algunes mesures, com l'extensió massiva dels Ertes que va ser aprovada pel Govern.
Embús del V AENC
Sens dubte, aquest cinquè AENC ha estat el més accidentat i arriba amb un retard de gairebé quatre anys, ja que l'anterior va caducar el 2020. El covid primer i la invasió d'Ucraïna després, han impedit les negociacions, especialment l'efecte de la guerra sobre la inflació, que ha impedit que sindicats i empresaris es posessin d'acord en les pujades salarials. El maig de l'any passat es van posposar sine die les negociacions davant de la constatació que amb una inflació que llavors estava en el 9,5% era impossible apropar postures.
Els sindicats acceptaven llavors diferir les pujades al llarg dels propers tres anys, però sempre que es garantís que els convenis recuperarien de forma massiva les clàusules de revisió salarial -en desús, pels baixos nivells de l'IPC de les últims anys- per assegurar que els treballadors poguessin recuperar, encara que fos diversos anys després, el poder adquisitiu perdut pel dur maçada de la inflació. La reducció de la inflació, va permetre que sindicats i patronal reprenguessin al desembre les negociacions, encara que molt tímidament. Les concentracions massives del primer de maig han servit com a empenta per apropar actituds entre els empresaris i els representants dels treballadors.