Després de més d'un lustre amb tipus zero o negatius tant a Europa com als Estats Units (en el cas del Japó és un tema crònic) es parlava d'aquesta nova situació com a experiment de la política monetària les conseqüències de la qual encara no es podien endevinar. Però algun dia hauria d'arribar a la seva fi i va acabar l'any passat en forma del pitjor exercici en la història per als fons d'inversió en renda fixa: mai no havien caigut tant.

Els bons emesos a tipus zero o baixíssims, fins i tot negatius, s'havien d'ajustar a la nova realitat de rendibilitats a l'alça i aquest ajustament es realitzi sempre via preu, és a dir, el bo val menys per en comprar-lo més barat compensar el seu baix o nul guany. La minicrisi d'aquest començament de setmana protagonitzada pel Sillicon Valey Bank (SVB) té a veure, entre moltes altres raons, amb les pèrdues latents dels bons. Quan no queda més remei que vendre'ls al mercat (per falta de liquiditat si els estalviadors treuen els seus dipòsits del banc) afloren aquestes pèrdues. Mentre es mantinguin els bons en la cartera i s'esperi al seu venciment de mesos o anys, no hi hauria problemes ja que l'emissor (l'Estat o una empresa a la qual es van comprar els bons) es va comprometre a tornar el 100% dels diners prestats.

I aquesta és la por que va provocar en el conjunt de la banca mundial la crisi del SVB. Un problema que no extrapolable al conjunt de la banca i que en el cas de la banca espanyola rondaria una minusvàlua (per descomptat, latent) entorn dels 6.000 milions d'euros. Gens de què preocupar-se tret que de forma injustificada els estalviadors comencessin a treure els diners dels bancs.

També el propi Banc Central Europeu (BCE) com a comprador de deute públic i de bons empresarials durant els últims anys de tipus zero o negatius pateix aquestes pèrdues latents. De forma miraculosa les va aconseguir esquivar l'any passat. Va deixar el seu benefici a zero però va haver d'estirar 1.627 milions d'euros de la seva provisió de riscos per cobrir les seves pèrdues. Un tema apassionant sobre l'actuació dels bancs centrals i qui ha ara d'apuntalar les pèrdues futures de les entitat que comprava deute sense rendibilitat per mantenir els mercats de deute tranquils i controlats.

Segons compta Pablo Gil, estrateg en cap de XTB, la mateixa Reserva Federal (FED) ha obert una finestreta on els bancs poden bescanviar els seus bons amb pèrdues a altres bons al 100% ( alhora), assumint aquest organisme les pèrdues. Una altra forma de rescat que Gil qualifica de vergonyós. Així, després de més d'una dècada de mercats de deute totalment intervinguts a fi d'apuntalar el creixement econòmic i omplir el sistema de liquiditat, l'ensenyament d'aquest experiment és que encara ha de seguir la intervenció per evitar mals majors en entitats que suporten fortes pèrdues latents amb els seus bons. Potser ho podrien haver fet també amb els estalviadors en fons de renda fixa que l'any passat es van emportar una sorpresa en la caiguda de les seves inversions superior al 10%.

Ningú no vol riscos de mercats als bons i els bancs centrals actuen ràpidament per frenar-los. Bé és cert que quan els tipus d'interès van començar a baixar fa més d'una dècada provocant forts guanys en els preus dels bons, els inversors que es van forrar amb aquest moviment de tipus en van gaudir àmpliament.

També aquests moviments han arribat al món de l'estalvi. Els fons d'inversió més populars de l'últim any són els anomenats fons objectiu que anuncien una rendibilitat per a un determinat termini de temps, encara que no la garanteixen. Normalment es tracta de fons a dos o tres anys vista en què la gestora compra deute públic o renda fixa privada a venciment de dos o tres anys: si l'estalviador no treu en aquell temps els diners es beneficiarà dels tipus que ara hi ha a aquells terminis, descomptant les despeses i la comissió que cobra la gestora. Però per evitar els moviments en els preus dels actius que compren demanen que es mantingui la inversió durant aquell període. Així, fora dels períodes previstos per treure els diners es penalitza amb una comissió de reembors.

A Espanya, el bo a 2 anys supera el 3%, igual com en el termini de tres anys. En el cas dels Estats Units supera el 4%. Amb aquests tipus es construeix un fons que, mentre no es vengui donarà una rendibilitat aproximada, descomptant despeses. Però això sí, sempre a venciment per evitar el risc dels mercats.