El model de finançament de Catalunya està en boca de tothom. Dels polítics, que l’han situat en el centre en la negociació del futur Govern de la Generalitat –amb les possibles implicacions per al govern de Pedro Sánchez–, d’institucions empresarials i econòmiques, que demanen un canvi de model per millorar el finançament català, i també dels economistes i experts, que intenten trobar un model acadèmicament impecable, i tampoc se’n surten.

El Cercle d’Economia, que ha convertit la reforma del finançament en un dels seus principals temes de debat, ha reunit aquest dijous al vespre a dos experts per respondre a la pregunta “quins models són viables?”. Guillem López-Casasnovas, catedràtic d’Economia de la UPF i articulista d’ON ECONOMIA, i Antoni Zabalza, president d’Ercros, s’han posat d’acord en poques coses, però una d’elles ha estat que un concert econòmic per a Catalunya com el que tenen Euskadi i Navarra és impossible.

Malgrat aquesta coincidència, les diferències entre ells no eren menors i els matisos, importants. Zabalza rebutja qualsevol tipus de concert, qualsevol opció que sigui que l’Estat no recapti tots els impostos, mentre que López-Casasnovas creu que no és viable si no hi ha un mecanisme de solidaritat, però ha afegit que el que està plantejant el Govern d’ERC, amb la proposta de finançament singular, i encara més la proposta del PSC, sí té una quota de solidaritat.

López-Casasnovas: "El concert és una barbaritat sense solidaritat, però sempre que se'n parla a Catalunya, es parla de mantenir una quota de solidaritat, cosa que no passa al País Basc i Navarra”

“Des d’un punt de vista pràctic és difícil. Políticament és impossible. I és una barbaritat des del punt de vista econòmic. Un govern central ha de tenir els impostos més potents i més elàstics. És inversemblant pensar que un sistema podria funcionar amb totes les comunitats autònomes recaptant els seus impostos, perquè després de Catalunya, ho demanarien la resta de comunitats. Això és perjudicar el funcionament del país, no té cap sentit”, ha assegurat Zabalza.

“Estic d’acord que el concert és una barbaritat sense solidaritat, però no si hi ha una quota de solidaritat. Sempre que es parla de concert a Catalunya, es parla de mantenir una quota de solidaritat, cosa que no passa al País Basc i Navarra”, li ha respost López-Casasnovas, que ha rebutjat la idea expressada a nivell espanyol de que “Catalunya és massa gran per tenir un concert”.

Zabalza, en canvi, sí creu que seria inviable per a l’Estat: “A Espanya tenim un problema, que és que un sistema que no té sentit, es va acceptar pel País Basc i Navarra, i això fa que d’altres el vulguin. La reforma hauria de ser la del concert basc, per fer-se igual que la resta de comunitats. No existeix a cap altre país. S’aguanta perquè Euskadi i Navarra sumen el 8% del PIB, però amb Catalunya, que és un 19% del PIB estatal, no es podria aguantar”.

Les diferències entre ambdós va anar en augment a mida que avançava el debat, moderat per Teresa García-Milà i Oriol Aspachs. Zabalza va insistir que “el problema és desproveir el govern central de tots els seus ingressos, no té sentit, el convertiríem en dependent de tots els governs regionals”, i López-Casasnovas va argumentar que a països com Canadà i Alemanya, “una part important dels impostos els recapten les regions”.

Les propostes dels experts

A l’hora de fer propostes, la distància es va eixamplar encara més. El catedràtic de la UPF aposta perquè el model de finançament es basi en els ingressos, en el que l’impost sobre la renda sigui el mecanisme de solidaritat automàtic –perquè la pròpia recaptació, superior per habitant en les comunitats més riques, servirà per compensar– i hi hagi només un fons de compensació, per les comunitats que, com Catalunya, han de fer front a més despeses perquè tenen més competències.

El president d’Ercros, empresa que està passant moments de dificultats i per la qual s’han presentat dues opes, aposta perquè ho recapti tot un consorci, però no entre Catalunya i l’Estat, sinó de totes les administracions, i que ni tan sols el controli el govern espanyol sinó que sigui independent, com el Banc d’Espanya (teòricament), i depengui “d’un Senat reformat”, i que “tingués com a clients tant el govern central com a les comunitats autònomes”. Després de recaptar-ho, ho redistribuiria en funció de la despesa amb criteris objectius com la població.

Guillem López-Casasnovas li ha fet una observació, i és que els criteris no són objectius, cosa que Zabalza no acceptava. El catedràtic ha argumentat que tot i que els criteris, com la població, puguin ser objectius, no ho serà mai com es ponderen els diferents criteris per acabar generant un sistema de repartiment.

Al final, la sang no ha arribat al riu i han coincidit en què s’hauria de mantenir l’ordinalitat i la solidaritat ha de tenir límits. Però les diferències han evidenciat que, si ni els experts, que ho han estudiat i tenen una gran quantitat de papers publicats sobre el tema, són capaços de posar-se d’acord sobre les línies bàsiques d’un model, ni en el camp teòric, els polítics ho tenen molt difícil.