Els espanyols ha de destinar de mesura el 26,3% dels seus ingressos a l'habitatge, el que suposa més de 6 punts per sobre de la mesura dels països de l'Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OCDE). Catalunya, segons l'informe, es col·loca en quarta posició dins d'Espanya, que encapçala les Balears (30,4% dels ingressos destinats a l'habitatge), seguida de la Regió de Múrcia (30,2%) i Madrid (30%). Després ja ve Catalunya (27,1%). Això inclou el crèdit per a la compra o el lloguer més l'aigua, l'electricitat, el gas i altres carburants utilitzats a l'habitatge.

En l'altre extrem, les autonomies per a les quals hi ha dades i en les quals l'esforç econòmic per a l'habitatge és menor són Galícia (20,3%) i Astúries (20,5%). Després d'elles, País Basc (21,2%); Navarra (22,8%); Castella i Lleó (22,9%); La Rioja (23,4%); Aragó (23,8%); Extremadura (24,2%); Canàries (26,1%); la Comunitat Valenciana (26,8%); Andalusia (27,4%) i Castella-La Mancha (27,9%);

Unes ràtios que s'han de posar en el context econòmic de poder adquisitiu. Segons els analistes de la OCDE, el conjunt dels espanyols ha perdut poder adquisitiu des de la pandèmia; en concret, la renda per càpita ha caigut un 0,37%, mentre que en el conjunt de la OCDE ha crescut un 1,1%. Doncs bé, de les quatre comunitats on més esforç es requereix per viure sota ensostrat, la renda per càpita ha crescut en aquests cinc anys un 0,19% a Madrid, i ha descendit a Catalunya el 0,97%; a la Regió de Múrcia el 0,57% i a les Balears, l'1,03%. Al costat de Madrid, es salva Galícia els residents de la qual han augmentat el seu poder adquisitiu un 0,21%.

20% en la OCDE

En un informe publicat aquest divendres sobre diferències regionals, l'Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OCDE) explica que de mitjana les famílies han de dedicar al voltant del 20% dels seus ingressos a l'habitatge, encara que aquest percentatge es pot duplicar amb escreix en algunes àrees urbanes.

El cost més gran es produeix a Israel, on es dedica de mitjana a l'habitatge el 40% dels ingressos, amb el màxim de la OCDE, del 50% a Jerusalem i el 44,3% a Tel Aviv. De les zones analitzades, Gibraltar suposa el menor esforç, amb un 8,7% dels ingressos i Sucre (Colòmbia), amb el 9,3%.

Grans urbs

També cal tenir en compte la desviació del cost de l'habitatge a les zones urbanes de la resta. Així, la OCDE determina que viure en una de les 79 poblacions que superen els 100.000 habitants a Espanya és un 26% més car. Encara que en altres països, com Corea del Sud, viure en una gran urbs, s'encareix un 46% i als Estats Units, el 42%. Descendint una mica més, a Espanya el preu de l'habitatge a les ciutats de més d'1,5 milions d'habitants és un 31% superior a la mitjana del país, i de l'11% en les que van de 250.000 a 1,5 milions. Davant això, en les àrees urbanes d'entre 100.000 i 250.000 habitants se situen un 15% per sota de la mitjana i un 26% per sota les de menys de 100.000.

L'evolució dels preus ha estat molt desigual des de la crisi financera que va suposar la punxada de la bombolla financera. Entre 2013 i 2022 van pujar de forma molt pronunciada a Màlaga (3,8% de mitjana anual); Palma de Mallorca (3,7%) ; Igualada (Barcelona), amb el 3,7% anual de mitjana; Escull (Lanzarote), amb el 3,4%; Barcelona (2,9 %); Madrid (2,7%) i Alacant (2,7%).

Al contrari, en aquell període van caure a Saragossa (0,1% anual), Múrcia (0,3%), Santiago de Compostel·la (1,5%), Oviedo (2,4%), Zamora (3,2%), Mèrida (4,5%) o Linares (Jaén), amb el 4,9%.

Els preus de l'habitatge a les grans ciutats han augmentat ràpidament, la qual cosa ha agreujat els problemes d'assequibilitat. Els costos de l'habitatge en les grans àrees urbanes funcionals (ciutats amb més d'1,5 milions d'habitants) van augmentar un 68% en l'última dècada, la qual cosa significa que el 2023 l'habitatge a les grans ciutats era un 86% més cara que a les ciutats molt petites (amb menys de 100.000 habitants). Tanmateix, l'informe també conclou que entre 2010 i 2020, la superfície construïda es va expandir un 11% més ràpid a les regions remotes que van experimentar un descens de la població que a les regions metropolitanes amb un creixement demogràfic.