Els plans de pensions individuals són un fantàstic negoci per als bancs, companyies d'assegurances i altres firmes d'inversió, encara que no para els inversors que hi col·loquen els seus diners a fi d'aconseguir un capital per al moment de la jubilació. Amb independència del resultat obtingut als mercats amb la inversió d'aquests estalvis, els gestors cobren unes comissions anuals sobre el patrimoni que superen als guanys que aconsegueixen els estalviadors.

Aquest és el cas de tots els fons de pensions individuals que inverteixen en renda fixa. Des de 2018 la comissió màxima de gestió que cobren aquests fons és de l'1,50%, a la qual sumar un 0,20% en concepte de custòdia en els valors invertits. Una comissió que anualment s'aplica al conjunt del patrimoni de l'estalviador i no sobre els guanys generats. Un exemple de diferents comissions evidencia el perjudici per a l'estalviador. Suposem que durant 25 anys l'estalviador aporta cada any 2.500 euros a un pla amb una rendibilitat mitjana de l'1%. En el moment de la jubilació, haurà invertit un total de 62.500 euros i hauràs obtingut un benefici sobre la inversió de 8.814 euros.

En total, el saldo brut disponible, previ al rescat, seria de 71.314 euros. Aquest càlcul, elaborat per HelpMycash es fa suposant que el cost del pla sigui zero. Però si no fos així i el partícip fes front a una comissió de l'1,70%, el saldo final seria de 55.622 euros, inferior als diners finalment aportats (el cost del pla seria de 15.692 euros). Si la comissió fos del 0,50%, el cost del pla ascendiria a 4.958 euros, però s'aconseguiria un guany d'uns altres 4.000 euros (inferior a la del gestor del pla de pensions), per la qual cosa a la data del rescat, l'estalviador tindria un total de 66.356 euros. Aquests exemples extrems demostren el pes de les comissions en el resultat final del pla de pensions. Sens dubte, un negoci rodó per als seus promotors.

Les últimes dades de l'Associació d'Institucions d'Inversió Col·lectiva (Inverco) referides al mes de juny passat apunten rendibilitats netes (descomptades comissions i despeses) molt baixes per a l'estalviador que es veuen superades pel que percep la gestora. L'argument d'un mal any o un mal moment del mercat s'esfondra si prenem com a referència el llarg termini. Per exemple, la rendibilitat anual en els últims 25 anys per a un estalviador en plans de pensions de renda fixa a curt (lletres, pagarés...) ha estat de l'1,4% que baixa fins a l'1,2% per a aquells que estan en la modalitat de renda fixa a llarg termini (bons i obligacions). La situació encara empitjora si es pren com a referència una inversió mantinguda durant 10 anys en aquests plans de pensions. Els de curt termini han perdut el 0,2% i els de llarg només han guanyat el 0,3%: això sí, les gestores s'han embutxacat sempre en positiu les seves corresponents comissions i han cobrat les despeses operatives.

Únicament la categoria dels que inverteixen en Borsa ha escapat a aquests resultats tan pobres. A 15 anys, el guany mitjà d'aquests fons ha estat del 6,1% i a 10 anys del 8,1% que hagués estat encara superior de no suportar comissions tan elevades.

I quantitativament, la qüestió no és fútil, ja que en aquests plans de pensions individuals hi ha invertits, amb data del mes de juny passat, ni més ni menys que 83.956 milions d'euros. Uns diners que no creixen, en gran manera, per aquestes càrregues de costos que apliquen els mitjancers financers.

Rendibilitat i comissions

Òbviament, els costos aplicats a aquest estalvi van en detriment de la rendibilitat que finalment obté el partícip. Existeix un exemple molt senzill si es comparen els plans de pensions individuals amb aquells anomenats plans d'ocupació que també gestionen les entitats financeres, però que estan promoguts per les empreses. Els fons de pensions d'ocupació se situen com els més rendibles en l'última dècada, segons l'estudi Deu anys d'estalvi col·lectiu a Espanya. La quarta edició d'aquest informe elaborat per Mercer i Esade conclou que aquest tipus de fons obtenen la millor relació entre rendibilitat i risc.

L'Informe detalla que amb una rendibilitat del 2,7%, els fons de pensions d'ocupació es col·loquen com la millor opció d'estalvi dels últims deu anys. L'aspecte diferencial d'aquests fons és l'assessorament professional que doten a vegades les comissions de control que els gestionen, la diversificació més gran de les seves inversions i les menors comissions suportades. Així, els costos són determinants en aquesta rendibilitat més gran.

En un estudi anterior de Mercer, es reflectia per als fons de pensions individuals (incloent-hi totes les categories) una rendibilitat bruta del 3%, que passada pel sedàs de les comissions, es reduïa a l'1,7%. Tanmateix, en els fons de pensions d'ocupació s'aconseguia més rendibilitat bruta amb la gestió (3,4%), que només es veia retallada fins al 3% després de passar pel filtre de les comissions.

Espanya, singular

Aquesta situació d'abús en les comissions que apliquen els gestors, sobretot als plans de pensions individuals, sense una contrapart de més encert en les seves inversions, ha estat denunciada fins i tot per l'Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmics (OCDE). En un informe elaborat per aquest organisme supranacional oferia dades concretes que deixaven als gestors espanyols en molt mal lloc: "Espanya és un dels països europeus amb més comissions i despeses operatives en els plans de pensions, amb un cost mitjà anual dels plans individuals de l'1,1% dels seus actius davant el 0,4% de la mitjana dels països". L'economista en cap de la Unitat de Pensions Privades de l'OCDE, Pablo Antolín, carregava amb duresa contra la reforma realitzada el 2018 per imposar nous límits a les comissions dels plans de pensions —màxim d'1,5% sobre patrimoni—, ja que és parcial i no afronta els problemes veritables que té el sector. Antolín lamentava que les comissions que apliquen les entitats financeres als estalviadors "són enormes" i el sostre és insuficient. Els ciutadans continuaran assumint uns costos de manteniment molt superiors als que hi ha en altres països europeus, indica Antolín.

Solucions als elevats costos

Una de les solucions a l'elevat cost dels plans de pensions individuals ha vingut de la mà del Ministeri de la Seguretat Social en aquesta legislatura. Aquest ministeri ha promogut la creació dels fons de pensions d'ocupació públics (FPEPP), el principal argument dels quals era rebaixar les comissions que apliquen les entitats financeres. Aquests fons, promoguts des de l'administració pública, tot i que gestionats per entitats privades com Caixabank, BBVA, Santander i Ibercaja entre d'altres, comptaran amb unes baixíssimes comissions entre el 0,1% i el 0,25% anual. Una clatellada per a la indústria de la gestió de fons, tot i que encara tardaran uns mesos a arrencar. Encara que se situen en la modalitat d'ocupació, també estan oberts a altres col·lectius.

L'altra solució ve des de la gestió indexada a índexs (borsaris, renda fixa, matèries primeres...) que a més s'ofereixen amb una gestió automàtica. L'objectiu de rendibilitat és el que reculli l'índex respectiu (gestió passiva) que, curiosament, poques vegades els gestors actius que decideixen les inversions el superen.

Un estudi del roboadvisor Indexa Capital situa el cost d'una cartera de plans de pensions en el 0,57%, davant gairebé el 2% (incloent-hi els costos operatius de comprar i vendre del fons) dels plans individuals. A això, caldria afegir-hi, de mitjana, l'1,42% de desviació a la baixa de la gestió activa davant el guany (o pèrdua) dels diferents índexs. En total, un estalviador en fons de pensions individuals partiria amb una rèmora del 3,47% (entre comissions i pitjor gestió) davant el 0,57% de la gestió passiva.