A Madrid i el País Basc cada vegada es guanya més en comparació amb el salari mitjà de la resta del país, una diferència que creix encara més si comparem amb els sous d'andalusos, murcians, extremenys, de La Rioja o castellans.

Els salaris que es paguen en les comunitats de Madrid, País Basc, Navarra i Catalunya venen sent superiors a la mitjana del que es cobra en la resta del país des de fa dècades. Però en els últims deu anys la diferència s'ha fet més gran, almenys en els dos primers.

Si el 2011 el salari per una jornada a temps complet que es pagava a Madrid era de 2.053 euros i al País Basc de 2.114 euros, el 2021 havien pujat, respectivament, a 2.368 euros i 2.452 euros.

Així ho assenyalen les dades disponibles de l'Institut Nacional d'Estadística (INE), que van en la línia de l'observat per altres analistes, com el Col·legi General d'Economistes, que assenyala a aquestes dues autonomies entre les més competitives.

La presència de multinacionals i càrrecs directius, o grans despatxos, per exemple, és un element qualitatiu que puja la mitjana salarial, expliquen els experts.

Antonio Pedraza, president de la Comissió Financera del Col.legi d'Economistes d'Espanya, assenyala EFE que existeix una vinculació molt directa entre salaris, d'una banda, i competitivitat i creixement del PIB d'una comunitat, per l'altre.

"No oblidem que Madrid, País Basc i Catalunya són les úniques comunitats espanyoles situades per sobre de la mitjana europea a l'índex de competitivitat regional de la Unió Europea", afegeix.

Altres experts assenyalen altres factors. Així, l'advocat laboralista Fabián Valero assenyala que un factor que també influeix en la desigualtat salarial territorial és el fet que grans companyies amb implantació a tot el país no tinguin un sol conveni col·lectiu propi, "sinó 52 convenis provincials".

"D'aquesta manera, fomenten la desigualtat apostant per pagar de manera diferent segons les províncies, malgrat tractar-se de llocs de treball idèntics o d'igual valor", assenyala Valero, de Zeres Abogados. L'advocat recorda que "el cost de la vida no és el mateix a tots els territoris".

A més, sobre l'anàlisi de la desigualtat salarial entre territoris, introdueix també altres elements que caldria tenir en compte en la comparació, com el percentatge de contractació a temps parcial i quanta és voluntària i real o no.

Pel seu costat, Pedraza apunta més a la relació entre productivitat i salaris: la bonificació per productivitat pot ser que no afecti a tots els empleats, però a la mitjana sí que compta, explica.

"És una bonificació molt estesa, i augmenta la mitjana salarial a les regions on hi ha més consum i millors vendes, com el País Basc i Madrid, on hi ha moltes empreses domiciliades que donen fortalesa econòmica a la regió", afirma.

Segons les dades de l'INE, en les dues comunitats autònomes on més es guanya per jornada completa, Madrid i País Basc, el salari mitjà s'ha incrementat un 15 %.

Per contra, la millora del salari mitjà en el conjunt del país és d'un 13 %. És a dir, que la distància s'incrementa.

Però el salt és molt més gran si atenem les autonomies en les quals pitjor es paga: l'exemple més cridaner és Extremadura, on es guanya molt menys que en la resta del país (1.632 euros) i on el salari mitjà només ha millorat des de 2011 en un 5 %.

I en altres com Andalusia, Castella i Lleó, Castella-La Mancha, Múrcia, Aragó o La Rioja, on es cobra per sota de la mitjana, l'increment salarial registrat en l'última dècada ha oscil·lat entre un 6 % (Aragó) i un 11 % (Múrcia). La distància, per tant, creix encara més entre els dos extrems.

A prop dels sous pagats a País Basc i Madrid hi ha els salaris que es paguen a Navarra i Catalunya.

Competitivitat i rendes

La Comunitat de Madrid, Navarra i el País Basc han estat les autonomies més competitives en els últims cinc anys segons el Col·legi d'Economistes d'Espanya, els estudis de la qual assenyalen a més la creixent "polarització" entre aquestes comunitats i la resta. Catalunya és en el següent nivell, el de competitivitat mitjana.

La classificació s'orienta en funció de set criteris, com la mida del mercat i el dinamisme econòmic; el mercat de treball; el capital humà; l'entorn institucional; les infraestructures; el teixit empresarial i la innovació tecnològica.

Totes aquestes dades encaixen a més amb altres estadístiques de l'INE, que apunten, per exemple, que Guipúscoa, Madrid i Biscaia són les províncies amb més renda anual per habitant.

O que el municipi espanyol amb més renda és Pozuelo de Alarcón (Madrid), el segon és Matadepera (Barcelona) i el tercer és Boadilla del Monte (Madrid).

I que Sant Sebastià, Girona i Madrid són les capitals de província amb un percentatge de seccions censals més gran amb renda molt alta, sempre segons l'INE.