El Govern de la Generalitat presentarà aquest dimarts una proposta de finançament singular per a Catalunya per reduir el dèficit fiscal. Aquest és l’encàrrec que va fer el president de la Generalitat, Pere Aragonès, a la seva consellera d’Economia, Natàlia Mas, emparant-se amb els acords del novembre passat entre PSOE i ERC i Junts, respectivament, per investir president Pedro Sánchez, encara que no està escrit enlloc en aquests termes, i malgrat també del rebuig del mateix Sánchez aquesta mateixa setmana.
Tot i el poc recorregut que pot tenir en tractar-se d’una proposta per part d’un govern en funcions —cosa diferent és que pugui equiparar-se a la promesa electoral d’ERC— el nou model, però, arriba en un moment d’efervescència i sensibilitat amb la qüestió. No en va el ministeri d’Hisenda acaba de publicar les dades de recaptació i despesa territorialitzada (parcial, per tant) per al càlcul de les balances fiscals. I una setmana abans una vintena d’entitats catalanes entre les quals hi ha les Cambres de Comerç, Foment, Pimec, Fem CAT, Col·legi d’Economistes, RACC, Barcelona Global i el Cercle d’Economia denunciaven, altre cop, que l’actual sistema de finançament autonòmic “frena el progrés econòmic” de moltes comunitats com la de Catalunya. També la qualitat de vida dels ciutadans, com alerta el col·lectiu Economistes pel benestar.
Sigui com sigui, el cert és que una de les patates calentes que haurà de negociar el nou govern que surti de les urnes el proper 12 de maig serà la qüestió del finançament i del saldo fiscal que té Catalunya amb el conjunt d’Espanya. Un fet que, per altra banda, hauran d’exigir tant Junts com ERC al PSOE al Congrés si Pedro Sánchez vol continuar essent l’inquilí de la Moncloa.
El model que es presentarà en dos dies es basa en cinc grans eixos: recaptació dels tributs generats a Catalunya, més autonomia fiscal (capacitat normativa i de gestió), tenir en compte el cost de la vida (més elevat a Catalunya, com es pot veure el primer quadre) i renegociar el que aporta la comunitat a la resta d’Espanya. Segons es desprèn de l’entrevista de la consellera Natàlia Mas a ON ECONOMIA, aquesta aportació es diferenciaria en dues parts perquè sigui més transparent: “Una és l'aportació pels serveis públics que l'ens central aporta a Catalunya”, com la quota basca. “L’altra és una quota de solidaritat o una aportació per reequilibri territorial”, el que s’entén com anivellament. Com que aquesta aportació general es vol que sigui inferior a l’actual, s’aconseguirà part del cinquè objectiu: la reducció del dèficit fiscal, que els recurrents càlculs de la Generalitat situen en una mitjana del 8% del PIB català, durant la darrera dècada. Tot i que el resultat de la balança fiscal ve explicat per diferents motius, no només pel finançament.
Un model envellit i amb resultats arbitraris
El model de finançament actual, vigent des de 2009 per a totes les comunitats autònomes (CA) excepte País Basc i Navarra) és una “anomalia”, i “perjudica molt fortament Catalunya, segons la consellera Mas. Per què? Com funciona? Conté tres vies d’obtenció de recursos. La primera és una cistella tributària formada pels impostos que paguen els ciutadans: hi ha tributs cedits totalment (com patrimoni i successions, entre d’altres) i parcialment (50% de l’IRPF i de l’IVA i el 58% dels impostos especials). Però les CA només tenen capacitat normativa sobre l’IRPF i tots ells són gestionats per l’Agència tributària estatal.
Les CA es queden el 25%, i el 75% restant, que és el grau d'anivellament, va a un fons comú i aquests diners es reparteixen segons uns criteris d'igualtat, bàsicament de població ajustada amb determinats paràmetres (bàsicament població, població amb targeta de la Seguretat Social, població de més de 65 anys, de menys de 16, entre altres).
El resultat d’aquesta cistella (segons la darrera liquidació, de 2021) és que Madrid recaptava 145,5 sobre una mitjana de 100 (és a dir, obté uns ingressos el 45,5% superior a la mitjana); Balears 122,1; Catalunya 120,6; Cantàbria 104,9% i Aragó 101,5. La resta està per sota de la mitjana, segons les darreres dades recollides per l’Institut d’Economia de Barcelona (IEB) de la Universitat de Barcelona, com es pot veure en el segon gràfic. El paràmetre 100 indica la mitjana de recursos disponibles per habitant ajustat (2.909,7 € per habitant en el total del model l'any 2021).
A partir d’aquí entra el mecanisme d’anivellament parcial, anomenat FGSPF (Fons de Garantia dels Serveis Públics Fonamentals), amb l’objectiu de garantir que cada comunitat autònoma rebi els mateixos recursos per habitant per finançar els serveis essencials de l'estat del benestar (educació, sanitat i serveis socials) fent el mateix esforç fiscal. Es retallen les desigualtats inicials, però no s’eliminen del tot i es manté l’ordinalitat. Què vol dir? Que després d’assegurar que tots els ciutadans rebin serveis públics similars amb independència del lloc on resideixen, garanteix també que les CA que més aporten no perden posicions en el rànquing. Com es veu en el segon gràfic, els ingressos de Madrid passen a 110,5 (encara són el 10,5% superiors a la mitjana), Balears n'obté 105,1, Catalunya 104,8 i Aragó 100,3.
Aquest és un dels grans avanços del model vigent i quelcom que cal preservar, segons el parer de la professora i investigadora de l’IEB-UB, Maite Vilalta. El que desajusta el model, constata Vilalta juntament amb altres economistes experts en la matèria, són els tres altres fons que venen després: El fons de suficiència (té per objectiu assegurar que cap govern autonòmic perdi recursos respecte al model anterior), el fons de competitivitat (busca reduir les diferències en el finançament per càpita de les comunitats) i fons de cooperació (té com a objectiu el desenvolupament regional).
El resultat final és arbitrari, “són pròtesis que van empitjorar el model de totes, totes”, en paraules de l’exconseller d’Economia Antoni Castells, i que dona uns resultats “erràtics i poc justificables en termes d’equitat”, segons Maite Vilalta. El resultat final trenca l’ordinalitat i deixa comunitats sobrefinançades (com Cantàbria, Extremadura, La Rioja, Astúries o Galícia). El País Valencià és la gran perdedora, com es pot observar.
Els experts també assenyalen la importància de comptar amb capacitat normativa i de gestió, ja que tot i que la recaptació del 100% dels impostos representa un avenç important, no implica que el govern autonòmic, en aquest cas la Generalitat, tingui capacitat tributària plena per decidir sobre els tributs. Podria recaptar-los tots i no ser-ne el propietari, és a dir, no poder decidir apujar-los, abaixar-los o eliminar-los, si ho considerés oportú. Per exemple, les CA obtenen el 50% de l’IRPF, però la capacitat normativa sobre el tribut és limitada i tant aquest com la resta d’impostos cedits són gestionats per l’Agència Tributària estatal.
Economistes consultats per aquest diari no descarten que la disminució de la quota o aportació per part de Catalunya a l’Estat que pretén el nou model de finançament de la Generalitat es plantegi de forma gradual, buscant que l’impacte en la resta de territoris es mitigui en el temps. De totes maneres, la resta de CA no tenen per què perdre més diners. Els recursos també poden arribar perquè l’Estat doni més diners a les comunitats (el que tècnicament es coneix com a anivellament vertical, de dalt a baix). Si fos el cas, encara que Catalunya (o qui fos) tingui més recursos, les altres també en tindrien més, millorarien el seu statu quo. Tan sols cal revalorar quines són les necessitats de despesa de l’Estat i de les autonomies, fruit de normatives noves i de l’augment de la població immigrada.