La Maribel va ser trobada morta a casa pel seu fill el febrer del 2022, segons els seus familiars, mentre teletreballava. A partir d'aquí, es va obrir una disputa judicial sobre si la seva mort es va considerar un accident laboral o no. Fins avui, que un tribunal ho ha desestimat, tot i que ha creat un precedent, com a mínim mediàtic, a casa nostra entorn la qüestió del teletreball i els seus riscos. Si ens remuntem als fets, la treballadora va ser trobada morta, concretament, el 21 de febrer de fa dos anys a les 20h.
La dada de l'hora és important per entendre'n la interpretació feta. El comunicat del 112 i l'autòpsia del dia següent van indicar que la causa de la mort va ser un infart agut de miocardi, situant el succés cap a les 15:00 h del mateix dia. L'autòpsia va revelar que tenia l'estómac buit, la qual cosa es va interpretar com a indici que no havia menjat, de manera que estava en temps de treball.
Les proves per acreditar el teletreball
A partir d'aquí, el Tribunal Superior de Justícia de Madrid, va estimar la demanda del vidu aplicant la presumpció de laboralitat de l'article 156.3 LGSS, que estableix que les lesions durant el temps i el lloc de treball es presumeixen accidents de treball, llevat de prova en contra. Va considerar que la mort havia passat en horari de treball, ja que la Maribel teletreballava de dilluns a divendres amb horari flexible de 9.00 a 19.00 amb una hora per dinar, la distribució del qual no estava clarament determinada. Tal com subratlla Pere Vidal, advocat laboralista de Roca Junyent, “FREMAP va impugnar al·legant que no s'havia provat que la Maribel estigués treballant en el moment de morir. Va destacar que el fet que tingués l'estómac buit no és suficient per concloure que estava en temps de feina”. Aquesta correspon a la seva assegurança laboral. I, per tant, el TSJ ha conclòs que “no hi ha mitjà de saber si estava o no en temps de treball”.
L'advocat Vidal conclou que “tot i que la mort va passar a casa, el seu lloc de teletreball, la falta de registres precisos del seu horari impedeix confirmar que passés en temps de treball. La jornada flexible i la manca de registre horari detallat deixen oberta la possibilitat que la mort passés en el seu temps de descans. Que no havia menjat no equival a presumir que en aquell moment, cap a les 15 h, estigués treballant. Podia estar a la seva hora de descans, dedicada usualment a dinar, però també a qualsevol altra activitat. No hi ha evidència ni un mínim vestigi que al moment del decés, la causant estigués fent alguna tasca professional per a la seva ocupadora”.
Malgrat tot, també subratlla que són dades en fets provats que permeten qüestionar l'etiologia laboral. A tall d'exemple, la jornada d'hivern era de 42,5 hores setmanals, de dilluns a divendres, en horari flexible de 9 a 19 hores, amb 1 hora per menjar no predeterminada. El dia de la mort va treballar 9 hores segons l'aplicació informàtica, però la distribució de la jornada total no estava indicada. Sent el decés a l'hivern, la jornada seria de 42,5 h setmanals de dilluns a divendres, en horari flexible entre les 9 i les 19 h amb 1 hora de descans no predeterminada (10 h en total). No totes les 10 hores podien ser de feina, sent 9 h diàries en descomptar 1 hora de menjar. I, per tant, els mateixos experts com l'advocat de Roca Junyent conclouen que, a la vegada, també “podria haver estat en el temps de descans, però finalment s'absol FREMAP de les pretensions del vidu”. Per tot això, el TSJM descarta que la mort pugui qualificar-se com a accident laboral i eximeix Fremap i la Seguretat Social dels pagaments reclamats per la parella de la morta.