El ministeri que ha estat ocupat per més catalans en l’últim segle de la història d’Espanya és el d’Indústria, amb 12 ministres, però només sis ho han sigut en democràcia. En realitat, nomenar un català per a la cartera indústria és una tradició política recent que va arrancar amb el primer president del PP, José María Aznar, i que va continuar el socialista José Luis Rodríguez Zapatero. Dels tres ministres d’Indústria que va nomenar cada un, dos van ser catalans. Pedro Sánchez ha esperat més perquè Jordi Hereu (Barcelona, 1965) és el primer català dels tres que ha designat fins ara per aquesta cartera.

Des de la instauració de la democràcia, el primer ministre català que va assumir Indústria va ser Joan Majó (Mataró, 1939) en un dels governs de Felipe González. Només es va mantenir un any en el càrrec, de juliol de 1985 al mateix mes de 1986.

En l’etapa d’Aznar, aquesta cartera va ser ocupada per Anna Maria Birulés (Girona 1954) i per Josep Piqué (Vilanova i la Geltrú, 1955 - Madrid, 2023). Sempre hi va haver un català al capdavant d’aquesta àrea en els seus governs tret del període final del castellonenc Juan Costa.

Amb Zapatero, dels seus tres ministres d’Indústria, dos també van ser catalans: José Montilla (Iznájar, Córdoba, 1954), que ho va ser durant dos anys, precisament abans de ser nomenat president de la Generalitat el 2006; i Joan Clos (Parets del Vallès, 1949), que ho va ser dos anys més, precisament des que va abandonar l’alcaldia de Barcelona el 2008.

Rajoy va trencar la tradició

Mariano Rajoy va trencar aquesta tradició perquè cap dels seus tres titulars de l’àrea d’Indústria eren catalans –José Manuel Soria, Luis de Guindos i Román Escolano– i el socialista Pedro Sánchez ha esperat a recuperar-la perquè a Jordi Hereu l’han precedit Reyes Maroto i Héctor Gómez.

Dels sis catalans que han estat ministres d’Indústria des de la reinstauració de la democràcia, dos ho han estat en el govern d’Aznar, dos més en el de Zapatero, un amb Felipe González i un altre amb el nou executiu de Pedro Sánchez. Des que ho va ser Joan Clos, han passat 15 anys perquè un altre català s’encarregui d’aquesta cartera, Jordi Hereu. Casualment, tots dos han estat alcaldes de Barcelona.

Amb anterioritat, des de principis del segle XX, sis catalans més van arribar a ministres: Joan Ventosa (Barcelona, 1879 - Lausana, 1959), que va ser ministre durant el regnat d’Alfonso XIII; Eduardo Aunós (Lleida, 1894 - Lausana, 1967), durant la dictadura de Primo de Rivera; Lluís Nicolau d’Olwer (Barcelona, 1888 - Ciutat de Mèxic, 1961), durant la República; i l’anarquista Joan Peiró (Barcelona, 1887 - Paterna, 1942), també en la República.

Durant el franquisme, hi va haver dos catalans més al capdavant d’Indústria: Demetrio Carceller Segura (Las Parras de Castellote, Terol, 1884 - Madrid, 1971), nascut a l’Aragó però resident des de petit a Barcelona, que va ser ministre del segon govern de Franco; i Enrique Fontana Codina (Reus, 1921 - Madrid, 1989), que ho va ser a principis de la dècada dels setanta. Alguns historiadors inclouen entre els ministres Joaquim Bou Nolla (Tortosa, 1897 - Madrid, 1973), però en realitat mai va ocupar aquest càrrec sinó el de president de la Comissió d’Indústria del bàndol que es van revoltar contra la República, amb seu a Burgos.

Pel pes industrial de Catalunya, aquests 12 ministres serien pocs en més de 120 anys d’història. Per cert, el que es va mantenir més temps en el càrrec va ser Demetrio Carceller (octubre de 1940 – juliol de 1945).