El Tribunal Suprem ha anul·lat l'ordre ministerial d'Hisenda que exigia la presentació de la declaració d'IRPF per mitjans electrònics i/o telemàtics a tots els contribuents, una cosa que és un dret, però no una obligació. En una sentència datada el passat 11 de juliol, la sala del contenciós admet el recurs de l'Associació Espanyola d'assessors fiscals contra una sentència de l'Audiència Nacional de juny de 2021.
D'aquesta manera, l'alt tribunal estima en la seva sentència un recurs de l'Associació Espanyola d'assessors fiscals, i declara la nul·litat de diversos articles de l'Ordre d'Hisenda que fixaven aquesta imposició general.
El Tribunal indica que l'Ordre anul·lada parcialment incorpora com a novetat que "desapareix la possibilitat d'obtenir la declaració i els seus corresponents documents d'ingrés o devolució en paper imprès generat a través del Servei de tramitació de l'esborrany o declaració de l'Agència Estatal d'Administració Tributària". Al seu lloc, afegeix l'Ordre, la declaració s'haurà de presentar "per mitjans electrònics a través d'Internet" pels procediments i llocs que estableix.
Un dret, no una obligació
El Suprem aclareix que la Llei General Tributària "reconeix el dret, que no l'obligació", dels ciutadans a utilitzar els mitjans electrònics, així com el deure de l'Administració de promoure la seva utilització. "L'Administració pot realitzar accions que propiciïn i facilitin la consecució de determinat objectiu, en aquest cas la utilització de tècniques i mitjans electrònics, informàtics i mitjans telemàtics, però no pot imposar la seva utilització obligatòria als ciutadans", recalca el Suprem.
Així mateix, afegeix que a les obligacions tributàries la Llei General Tributària els reconeix el dret a relacionar-se amb l'Administració i a fer-ho amb les garanties necessàries a través de tècniques i mitjans electrònics, informàtics o telemàtics, "però no l'obligació de fer-ho, no sens dubte com a resultat d'aquesta norma, el significat del qual com a principi general d'ordenament jurídic tributari resulta patent," subratllen els magistrats.
Per això, el Tribunal Suprem afirma que, d'acord amb l'article 96.2 de la Llei el dret dels ciutadans a relacionar-se electrònicament amb l'Administració, no es pot interpretar que l'habilitació legal prevista en altres articles d'aquesta Llei i de la de l'IRPF "permetin al ministre d'Hisenda establir amb caràcter general una obligació allà on l'article 96.2 de la Llei estableix un dret". "I això és, justament, allò que fa l'Ordre impugnada, ja que la submissió a l'obligació de presentar telemàticament la declaració es dirigeix a tot el potencial col·lectiu d'obligats tributaris per un impost que, com és el cas de l'impost sobre la renda de les persones físiques, assoleix a la generalitat de les persones físiques que realitzin el fet imposable, sense distingir cap condició personal que justifiqui que s'imposi l'obligació de declarar i liquidar per mitjans electrònics", afegeixen els jutges.
D'altra banda, estableixen que determinar els supòsits i condicions de presentació de les declaracions per mitjans electrònics o telemàtics no significa que la llei autoritzi la norma reglamentària a deixar sense efecte el dret, que és el que fa l'Ordre d'Hisenda qüestionada, sinó que requereix identificar quines característiques o circumstàncies concorren en determinats obligats tributaris, que els diferenciïn del conjunt dels obligats tributaris -per als quals relacionar-se electrònicament és un dret- i que justifiquen la pertinència d'imposar-los l'obligació de relacionar-se necessàriament de forma electrònica, en lloc del de dret, exercitable o no, a fer-ho en aquesta forma.
La sentència ha estat dictada per la Secció Segona de la Sala del Contenciós, amb ponència del magistrat Rafael Toledano, i revoca la resolució prèvia de l'Audiència Nacional, que no va donar la raó a l'Associació d'assessors fiscals respecte a la nul·litat d'imposar la declaració de l'IRPF per internet.