La Sala Social del Tribunal Suprem ha dictat una sentència en la qual afirma que la conversió judicial "automàtica" dels treballadors interins en indefinits no és una mesura que pugui derivar-se "en cap cas" de la decisió del Tribunal Superior de Justícia de la UE (TJUE), de 22 de febrer, i resulta "incompatible" amb el sistema espanyol d'Administració Pública, basat en els principis d'igualtat, mèrit i capacitat.

La sentència del Suprem, que part d'un recurs de cassació per a la unificació de doctrina formulat per la Junta de Castella i Lleó, assenyala així mateix que "tampoc no es deriva" de la decisió europea "una radical igualtat entre el règim jurídic dels treballadors fixos i dels temporals", doncs la directiva europea 1999/70/CE permet, en la seva clàusula quarta, un tracte diferent entre temporals i fixos per raons objectives.

El TJUE va dictar el mes de febrer passat una sentència en la qual denunciava que la legislació espanyola no dissuadeix adequadament a les Administracions Públiques de l'abús de la contractació temporal i plantejava, com una possible solució, fer fixos als treballadors afectats.

El Suprem, en aquesta decisió, deixa clar que no pot interpretar-se que aquesta sentència impliqui una conversió judicial automàtica dels treballadors indefinits no fixos en treballadors fixos perquè això seria "incompatible amb el sistema espanyol d'autoorganització de la seva pròpia administració pública -que es basa en els principis d'igualtat, capacitat i mèrit en l'accés a la Funció Pública- i que s'aplica tant als funcionaris públics com als contractats laboralment".

Fonts de la Sala Social del Suprem han explicat a Europa Press que sempre han respectat i respectaran les sentències del TJUE i que la resolució que va dictar el tribunal europeu "mai va dir que l'única solució per als indefinits no fixos fos la declaració de fixesa", establint-se "expressament" solucions alternatives.

Qüestió prejudicial al TJUE de forma "imminent"

Les mateixes fonts assenyalen que el Suprem no ha dut a terme una modificació de la seva doctrina en la sentència coneguda aquest dimarts i assegura que, "de forma imminent", plantejarà al TJUE la qüestió prejudicial que va anunciar el passat 7 de març perquè aclareixi si les mesures de l'ordenament jurídic espanyol s'ajusten a la normativa europea.

Amb la sentència coneguda aquest dimarts i datada el passat 29 d'abril, l'Alt Tribunal estima el recurs de cassació presentat per la Junta de Castella i Lleó contra una resolució prèvia del Tribunal Superior de Justícia de l'esmentada comunitat que declarava el dret d'una treballadora indefinida no fixa, auxiliar d'infermeria en una residència, a ser admesa en un concurs de trasllats malgrat no tenir la condició de fixa.

Aquesta resolució del TSJ de Castella i Lleó va ser recorreguda per la Junta davant del Suprem, al·legant la contradicció que existia entre la sentència recorreguda i una altra de dictada pel Tribunal Superior de Justícia d'Extremadura el 2019, en la qual es denegava el dret d'una treballadora indefinida no fixa a participar en un concurs de trasllats.

L'Alt Tribunal aprecia contradicció entre ambdues sentències, ja que es tracta en ambdós casos de treballadores amb contractes laborals, indefinits no fixos, que presten serveis en un organisme públic, i que sol·liciten participar en un concurs de trasllats. Mentre que la sentència recorreguda estimava el recurs de la treballadora i la possibilitat que participés en el concurs, la sentència de contrast, la d'Extremadura, la hi denegava. En ambdós casos regeixen sengles convenis col·lectius que limiten la participació en aquest tipus de concursos al personal laboral fix.

Per al Suprem, l'adscripció del personal temporal a un lloc de treball concret, "connectat inevitablement" amb una causa de temporalitat, una cosa també aplicable als indefinits no fixos, "constitueix element objectiu suficient" que impedeix l'equiparació entre treballadors fixos i treballadors temporals en els supòsits de trasllat.

"No tota desigualtat de tracte normatiu" infringeix la Constitució

Segons la seva opinió, respecte de l'exigència legal d'equiparació entre personal fix i indefinit no fix, el Tribunal Suprem subratlla que la diferència més transcendent entre ambdós per a l'accés a una plaça fixa consisteix que aquest tipus de personal està prestant serveis en l'àmbit públic sense haver ingressat a través d'un procediment en el qual s'hagin garantit els principis d'igualtat capacitat i mèrit, tal com exigeix la Constitució espanyola.

"L'indefinit no fix ho és perquè el seu ingrés en l'Administració o en l'empresa pública per a un lloc de treball fix s'ha produït sense haver-se seguit un procés selectiu per a la seva incorporació basat en els constitucionals principis d'igualtat, capacitat i mèrit. Principis que s'insereixen en el nucli bàsic de la regulació de l'organització i funcionament de les administracions públiques espanyoles, en garantia del principi d'igualtat que proclama l'article 14 de la Constitució", exposa.

Per al Suprem, tal diferència pot considerar-se "com una circumstància objectiva i raonable que basi lícitament l'exclusió del personal indefinit no fix del concurs de trasllats previst en el conveni col·lectiu i exclogui qualsevol indici de discriminació en contra de tal tipus de treballadors".

En aquest sentit, recorda que el Tribunal Constitucional ha defensat "reiteradament" que el dret a la igualtat davant de la llei reconegut a l'article 14 de la Constitució "no implica en tots els casos un tractament legal igual amb abstracció de qualsevol element diferenciador de rellevància jurídica", de manera que "no tota desigualtat de tracte normatiu respecte a la regulació d'una determinada matèria suposa una infracció del mandat contingut en l'esmentat precepte constitucional, sinó tan sols les que introdueixin una diferència entre situacions que puguin considerar-se iguals".

Així, el Suprem subratlla que el que prohibeix el principi d'igualtat "són les desigualtats que resultin artificioses o injustificades per no venir fundades en criteris objectius i raonables". "També és necessari, perquè sigui constitucionalment lícita la diferència de tracte, que les conseqüències jurídiques que es derivin de tal distinció siguin proporcionades a la finalitat perseguida, de sort que s'evitin resultats excessivament costosos o desmesurats.

En resum, el principi d'igualtat, no només exigeix que la diferència de tracte resulti objectivament justificada, sinó també que superi un "judici de proporcionalitat" en seu constitucional sobre la relació existent entre la mesura adoptada, el resultat produït i la finalitat pretesa", argumenta.