Enlloc es parla tant de balances fiscals com Catalunya. La classe política catalana es queixa des de fa anys sense èxit de la manca de transparència per part de l’administració de l’Estat en aquest sentit; és a dir, que publiqui els fluxos fiscals i inversors entre ambdues jurisdiccions (la catalana i la de l’Estat) per conèixer el repartiment territorial dels costos i els beneficis de l’acció pública del govern d’Espanya, en aquest cas sobre Catalunya. En paral·lel, una part cada vegada més substancial del teixit empresarial català denuncia ja sense complexos la cronificació del dèficit fiscal català, que, assumint els darrers càlculs de la Generalitat -elaborats el setembre de 2022 amb dades de 2019 per la conselleria d’Economia que liderava Jaume Giró- el xifren en entre 15.000 i 20.000 milions d’euros (segons el mètode que s’utilitzi per calcular-lo), el que suposa el 8% del producte interior brut (PIB) aproximadament.
La manca de transparència és un fet objectiu. El govern espanyol fa anys que no publica aquesta informació, malgrat els compromisos de Rajoy i del gabinet de Pedro Sánchez en posar-hi fil a l’agulla. De la mateixa manera que tampoc ha actualitzat, ni molt menys reformat, el model de finançament, un dels grans incompliments de la ministra d’Hisenda, María Jesús Montero.
Mitja Catalunya té interioritzada la idea que, com que la comunitat té dèficit fiscal, hi ha un problema de finançament. I no és ben bé així, no hi ha una relació causa-efecte. Una cosa és el finançament i una altra cosa les balances fiscals. Aquestes són un instrument més dels fluxos econòmics entre territoris, però no és l’únic, com reconeixen la majoria d’experts. Sovint es barregen els conceptes, però tenen a veure les balances fiscals amb el finançament autonòmic? La majoria d’experts -de Catalunya i de fora- creu que no.
Què és una balança fiscal? És la diferència entre la despesa que el sector públic central realitza en un territori i el volum d’ingressos que aquest territori aporta a les arques d’aquest sector públic central. El que s’espera és que les regions riques aportin més del que reben (dèficit fiscal), i que passi el contrari amb les zones amb menys renda (superàvit fiscal). La pregunta és: quin saldo es considera excessiu o desproporcionat i què no? Els governs catalans -de tots colors, CiU, tripartit i l’actual- sempre s’han emmirallat en els estats federals (länder) rics d’Alemanya i el consideren massa elevat. No hi ha acord entre els experts, Alemanya és un model, però n’hi ha d’altres (Estats Units, Austràlia, Canadà o Suïssa).
El saldo fiscal -dèficit, en el cas català- es pot reduir amb més inversió per part de l’Estat a Catalunya, però no afecta per a res el model de finançament. Un exemple: si el govern espanyol decideix finalment invertir més en el servei de Rodalies, o construir el corredor del Mediterrani o modernitzar la xarxa de carreteres, per posar tres exemples d’inversió en infraestructures que reclama la societat catalana, el dèficit fiscal disminueix, però el sistema de finançament continua essent el mateix. És a dir, Catalunya no té més diners per sufragar les majors necessitats de despesa que té (en hospitals, escoles) fruit de l’augment de la població.
Els ingressos de les comunitats autònomes (és a dir, el sistema de finançament autonòmic) no depenen de les inversions de l’Estat, sinó de la participació d’aquestes en els impostos estatals (IRPF, IVA, especials), en els cedits (patrimoni, successions i donacions, transmissions, actes jurídics documentats, joc), dels mecanismes d’anivellament i de determinats fons d’ajustament. El model, pactat el 2009, ja hauria d’haver estat revisat dues vegades, el 2014 i el 2019.
Ara bé, el dèficit fiscal pot reduir-se si es modifica el sistema de finançament. Com? Deixant més pastís per a les autonomies, sigui reduint l’anivellament, sigui recaptant més percentatge dels impostos o, fins i tot tots, com passa en els sistemes forals del País Basc i de Navarra, que és l'escandalosa anomalia d'inequitat que cap partit a Espanya s’atreveix a encarar i que fins i tot a Catalunya molts abracen. Viure allà vol dir disposar d’un 80% més de recursos per habitant que la resta de ciutadans. Mentrestant, el dèficit fiscal escanya la competitivitat i la cohesió social de Catalunya.