El Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) va sentenciar aquest dijous que la jurisprudència espanyola que limita el termini per reclamar les despeses hipotecàries és contrària al Dret europeu, ja que compta el període de prescripció a partir del pagament d'aquests sense considerar si l'usuari coneix els seus drets i té temps per recórrer. La sentència obre la porta a ampliar els terminis de prescripció perquè els clients sol·licitin als bancs la devolució d'aquestes despeses quan la clàusula sigui abusiva, ja que, segons la cort, el consumidor ha de poder conèixer els seus drets abans que el termini comenci a córrer o expiri i tenir temps material suficient per presentar un recurs.
El TJUE es va pronunciar així preguntat per l'Audiència Provincial de Barcelona sobre quatre casos en els quals usuaris van reclamar a CaixaBank, BBVA, Banc Santander i Banc Sabadell el reembors de les despeses de notari, registre i gestió d'una hipoteca per considerar que la clàusula que els va obligar a pagar-los era abusiva i, per tant, nul·la. Els bancs van al·legar que el termini de deu anys per reclamar la devolució havia prescrit, però el jutjat de primera instància va rebutjar aquest argument i els va condemnar a pagar, per la qual cosa van recórrer davant de l'Audiència Provincial, tret d'en el cas del Sabadell, on el jutjat va donar la raó a l'entitat i van recórrer els usuaris, informa Efe.
Reclamacions a Barcelona
La cort barcelonina va demanar llavors al TJUE que interpreti la directiva europea sobre clàusules abusives per determinar quan comença a córrer el termini de prescripció i quin coneixement ha de tenir un consumidor sobre el caràcter abusiu de la clàusula. En la seva sentència, el tribunal europeu assenyala que la directiva s'oposa a una interpretació del dret nacional segons la qual hi ha un termini de prescripció de deu anys que comença a comptar des que s'efectua l'últim pagament de les despeses, sense que es consideri pertinent que el consumidor conegui la valoració jurídica dels fets.
La cort assenyala que establir un termini de prescripció no és en si mateix contrari al principi d'efectivitat, sempre que no impossibiliti o dificulti excessivament que s'exerceixin els drets i, per a això, el termini ha de ser "materialment suficient" perquè el consumidor pugui preparar i interposar un recurs. Així doncs, el termini només és compatible amb aquest principi si el consumidor va poder conèixer els seus drets abans que l'esmentat termini comencés a córrer o que expirés.
El TJUE incideix que no n'hi ha prou que les normes per les quals es regeix el termini de prescripció estableixin que el consumidor ha de conèixer el caràcter abusiu de la clàusula, sinó que ha de tenir en compte també si coneix els seus drets i si té temps per recórrer. I, per tant, conclou que el termini de prescripció com el dels casos que se li presenten no és així que, ja que no té en consideració aquests dos factors.
En favor del client
El tribunal aclareix a més que el dret europeu s'oposa que, a l'hora de començar a computar el termini de prescripció, es consideri que el fet que hi hagi jurisprudència nacional consolidada sobre la nul·litat de clàusules similars prova que el consumidor coneix el caràcter abusiu d'aquesta clàusula i les seves conseqüències jurídiques. Recorda que el sistema de protecció de la directiva es basa en la idea que el consumidor es troba en situació d'inferioritat respecte al professional quant al nivell d'informació i no es pot presumir que la informació de què disposa l'usuari inclogui la jurisprudència, encara que sigui consolidada.
A Espanya, el Tribunal Suprem va confirmar el 2021 que els bancs han d'abonar el 100% de la taxació, les despeses de registre i gestoria i la meitat dels notarials, quan es declari nul·la la clàusula de la hipoteca que atribuïa el pagament en exclusiva al client.