El sector audiovisual català viu un bon moment, després d’uns premis Gaudí que han mostrat tot el seu potencial amb dues pel·lícules que no només s’han endut premis sinó que també han seduït els espectadors. Però té molts reptes i amenaces, i el Govern no l’està ajudant prou. Aquestes són dues de les conclusions del primer FOCUS ON, ‘Del plató al món: el futur de l’audiovisual a Catalunya’, que ha vist la llum aquest dijous.
FOCUS ON és la nova aposta d’ON ECONOMIA i el Grup Les Notícies de Catalunya pels debats econòmics i empresarials, i el primer ha reunit a quatre pesos pesants del sector audiovisual català, ja que ens trobem a les portes de l’ISE, la fira audiovisual més important del món, que se celebra entre el 4 i el 7 de febrer a Barcelona.
Miquel Rutllant, president del Clúster Audiovisual de Catalunya i director general del grup Lavinia, Bernat Elias, responsable global de producció de Mediapro Studio, Tinet Rubira, director general de Gestmusic Endemol Shine Group, i Jaume Ripoll, cofundador i cap de continguts i desenvolupament de Filmin, han parlat dels punts forts, els punts febles, el paper de la intel·ligència artificial i la salut del català en l’audiovisual, en un debat moderat per Jofre Llombart, director de negoci audiovisual del Grup Les Notícies de Catalunya.
Els punts forts del sector, amb un Gaudí com espectador
La primera part del debat l’han dedicat als punts forts del sector, amb un convidat molt especial: el premi Gaudí a millor pel·lícula. Bernat Elias duia l’estatueta, guanyada per El 47, a la motxilla i ha estat espectador de luxe de la conversa. Precisament el directiu de Mediapro ha obert foc: “El sector té bona salut, però el recorregut per millorar encara és molt gran”. Elias ha posat l’exemple dels Gaudí, amb pel·lícules, com El 47 i Casa en flames, que han estat èxits de taquilla, i d’altres han guanyat premis internacionals, i dels Goya, on tres de les cinc nominades a millor pel·lícula són catalanes.
“Si parlem de cinema, i de no ficció, estem millor que mai, això és inqüestionable. Sobretot si pensem les penúries que s'han passat aquí els darrers 15 o 20 anys, la dependència d'un o dos creadors, i no perquè no hi hagués més creadors bons, sinó perquè els altres no tenien accés a diners ni la confiança de les plataformes”, valora Jaume Ripoll, però incideix en el marge de millora que hi ha, especialment pel “desequilibri clar entre les pel·lícules que funcionen i les que no funcionen”.
Tinet Rubira ha coincidit en el bon moment que viu la ficció i ho ha imputat a que “s'estan fent produccions que el públic entén o que el públic vol anar a veure, vivim un moment on el cinema català connecta amb el seu públic”. Miquel Rutllant ha subratllat el talent: “Tenim una xarxa d'escoles no només de cinema, sinó de tots els àmbits de l'audiovisual, els àmbits més tècnics de producció, que estan generant fornades contínues de grans professionals, professionals que són reclamats arreu del món”.
Les amenaces a l’audiovisual català
Després d’aquesta coincidència, Tinet Rubira ha obert la carpeta dels punts febles i ha lamentat que altres sectors no tenen la mateixa sort que el cinematogràfic: “Jo no soc tan optimista. Hi ha altres sectors que ens estem quedant enrere”. El director de Gestmusic es referia a l’entreteniment i ha posat nom a l’amenaça: Madrid.
“Hi ha un efecte capitalitat de Madrid, que s'està enduent el talent, les produccions, s'ho està enduent tot i com ens adormim una mica no serem ni una sucursal, serem una delegació comercial”. A més del tret diferencial de la llengua, ha destacat el de la manera de treballar: “Hi havia un entreteniment diferencial, que els productes d'entreteniment amb un esperit europeu o amb una mirada més internacional es feien a Barcelona. Madrid feia altres coses. Estem a mitja hora de perdre-ho tot. El poder que té Madrid com a capital de l'audiovisual és molt bèstia. No competim amb les mateixes armes”.
El director de Gestmusic s’hi ha tornat a referir durant el debat: “Jo estic fent entreteniment des de Barcelona i tinc tots els clients a Madrid, que tots es pregunten què hi faig a Barcelona. Estic dins una multinacional, que les decisions es prenen a París i a Londres, que tampoc entenen què hi faig jo aquí a Barcelona, si els meus clients estan a Madrid. Llavors jo he dir per què estic a Barcelona, però al final se m'acaben els arguments. Des del punt de vista financer, és un desastre”.
Miquel Rutllant ha admès que “és una realitat” i creu que “serà molt difícil de canviar-ho, perquè al final, si realment les empreses que estan decidint sobre els continguts que s'emetran a les principals plataformes i cadenes estan a Madrid, és molt difícil lluitar-hi”. “Contra això, mirem què fem bé: som molt creatius, i hem destacat també en l'àmbit tecnològic. Doncs combinem aquestes armes i a partir d'aquí creem una política industrial”, ha agregat.
El director del grup Lavinia ha afegit una segona feblesa i ha parlat dels equipaments com “una de les mancances que tenim”, tot i que s’hi està començant a posar remei: “Tenim un parc audiovisual a Terrassa, el parc audiovisual de Catalunya, que és una infraestructura que està molt bé, vinculada a aquest gran projecte de la Catalunya Media City, i que s'està ampliant amb dos grans platós. Això ens posarà en una situació millor, en la qual no haguem d'anar a produir fora. Moltes vegades, les productores d'aquí hem d'anar a altres llocs de l’Estat a fer productes que podíem estar fent aquí”.
El president del Clúster Audiovisual de Catalunya ha afegit que “no només necessitem metres quadrats”: “Aquestes infraestructures han d'estar dotades de les darreres tecnologies. Un plató com aquest [en referència al del Grup Les Notícies de Catalunya], platós que tinguin pantalles de LED i sistemes tecnològics que permetin produir el màxim de continguts”. El gran projecte del Catalunya Media City és el de les tres xemeneies de Sant Adrià de Besós, on “més que capacitat de producció en metres quadrats de plató, el que es vol concentrar és moltíssim coneixement, empreses, noves start-ups, recerca, formació, en l'àmbit sobretot de les noves tecnologies audiovisuals”.
Per a Tinet Rubira, una amenaça és el complex d’inferioritat que a vegades hi ha hagut a Catalunya: “Ens ho hem de creure més del que ens ho estem creient i hem de treure pit. I a vegades quan treus pit, et converteixes en el xulo del galliner. Hem de treure pit de les coses bones que fem i celebrar els èxits de totes les empreses, la falsa humilitat ens perjudica. Hi ha altres comunitats, altres clústers, que amb molt menys, treuen més pit. De què tenim por? No ens en arruguem! Ens falta una mica de la xuleria madrilenya”.
Jaume Ripoll té “la sensació que a nivell institucional no s'ho estan creient”, i posa com exemple que després dels Gaudí, no veu la intenció de que el Govern i les administracions vulguin lluir els èxits de l’audiovisual. “Nosaltres hem estat més al Parlament Europeu que al Palau de la Generalitat o a l'Ajuntament, on no he estat mai. El primer cop que vam anar a ensenyar Filmin a una institució rellevant de Catalunya, ens van dir que això no tenia cap futur, que en dos mesos tancaríem i que ningú pagaria per tenir la plataforma. O que hipotequés casa meva perquè em donessin un crèdit per pagar les nòmines de la companyia”.
Les demandes a les institucions
Atès que el poc suport institucional és un dels punts febles de l’audiovisual català, Jofre Llombart els ha preguntat què demanen a les administracions. Ripoll ho té clar: a més de suport econòmic, una aposta decidida. “Que s'ho creguin a nivell de missatge, que puguin celebrar aquests èxits. De la mateixa manera que ho fan els esportistes, que tots els ciutadans catalans saben que ha guanyat no sé quin esportista”. I més que per les triomfadores a les taquilles, per a les que guanyen premis internacionals però després passen discretament per les sales de cinema.
“No perdem de vista que això és un bon negoci, que el retorn econòmic que té l'audiovisual pel país és espectacular, que com més s'internacionalitzi tot el que estem fent nosaltres aquí, el retorn creix d'una manera exponencial. Això ho han entès els països petits. Tu ets un país petit que tens un mercat petit, la teva sortida a l'exterior és la teva supervivència i has d'establir mecanismes perquè aquesta sortida a l'exterior funcioni”, reclama Tinet Rubira, que ha posat l’exemple del boom de l’audiovisual de països com Israel i Corea del Sud.
Bernat Elias hi ha posat xifres, citant un estudi recent: “Per cada euro que es va invertir en fer projectes vinculats a un incentiu fiscal, tenia un retorn de 9 euros, dels quals 2,2 era retorn directe. Hi ha països que fa molts anys que ho veuen. Ara aquí sembla que una miqueta comencen a veure que això és una indústria que és sòlida, que dona feina a molta gent i que pot ser motor de part de la indústria del país”.
Miquel Rutllant ha afegit que el sector també genera retorn d’altres formes, i ha parlat de l’ISE: “No hem d'oblidar que aquesta indústria audiovisual va molt més enllà del que és el cinema. Tenim l'ISE, que és una fira de tecnologia audiovisual, i no hi ha res del que hem parlat fins ara. És una fira enorme, amb milions d'aplicacions de tecnologia audiovisual. Tot això, quan parlem de retorn econòmic, també ho hem de tenir en compte”. Com a demanda, ha reclamat al Govern que escolti el sector, tot i que ha assegurat que cada vegada ho fa més.
“Qualsevol cosa que et faci sentir arrelat aquí, t'ajuda. Sigui perquè hi el millor equipament tecnològic, el talent... tot i que el talent l’has de retenir: la gent vol tenir un bon sou a final de mes”, ha afegit Tinet Rubira. Per cobrar-lo, se’n van a Madrid, i d’aquí ve la frase de que “a Madrid els rodatges es fan en català”, que ha llançat Jofre Llombart i tots han corroborat. I “no només a Madrid”, ha alertat Elias: “Tothom busca el seu mercat: el País Basc, Canàries, València, Navarra, etc. I això a Espanya, però és que al resta d'Europa i del món també passa, cada regió busca com atraure talent. Per tant, hem de buscar quines són les eines per retenir tot el talent i produir des d'aquí”.
La intel·ligència artificial a l’audiovisual
En el primer FOCUS ON també s’ha parlat de la irrupció de la intel·ligència artificial en el sector. A Mediapro tenen un departament d’IA “que dona suport a totes les àrees de l’empresa” i que “no treu llocs de treball, el que fa és millorar els processos i que la gent que tenies per transcriure, ara pugui escriure”.
A Lavinia estan preocupats en veure “com elevem la nostra proposta en el mercat” en un moment en què la IA també genera continguts. Per a Gestmusic, “tota la tecnologia que s'acaba popularitzant és la tecnologia que et facilita la vida”, com va passar amb internet: “Hem d'integrar la IA com a part de l'evolució. I evidentment que tots els avenços tecnològics tenen una part fosca si l'hi busques”.
A Filmin hi veuen més defectes que virtuts i no fan servir algoritmes per fer recomanacions als seus clients. “El problema de les recomanacions algorítmiques és que fan que tot funcioni com una caixa de ressonància i que el que acabis veient és el que tu intueixes que veuràs, i per tant el teu món cada vegada és més petit. A Filmin el que hem fet fins ara és recomanar obres que la gent en principi no anava a veure”.
La salut del català
Una altra pregunta que es va plantejar al sector és si el català pot ser un fre a l’hora de sortir a fora, i la resposta va ser unànime: No. “A nivell de creativitat, perquè un format circuli pel món, ha de ser líder en el seu territori. Per ser universal, primer has de ser local. Cada vegada que s'ha fet un intent a nivell internacional de pensar en un format que agradi tots els mercats, sempre ha fracassat”, ha dit Tinet Rubira. “La llengua mai és un problema”, ha afegit.
“La clau de pel·lícules com ‘El 47’, ‘Casa en Flames’ o ‘Rec’, per exemple, és que són pel·lícules que està molt clar que estan aquí. A vegades s'ha intentat fer pel·lícules, diguem, amb una certa vocació internacional per intentar vendre-les a tots els territoris, que queden com desnaturalitzades i no te les acabes de creure”, ha valorat Ripoll.
Bernat Elias en responsabilitza en part a les plataformes d’estríming: “La gent s'ha acostumat a veure pel·lícules coreanes i daneses i veure-les en versió original i subtitulat. Per tant, jo crec que hem de perdre una mica el complex de l'idioma. ‘El 47’ha tingut molta audiència fora, i nosaltres vam defensar que no s'havia de doblar, que la versió original era la versió original, i es subtitula i no passa res, la gent cada cop hi està més acostumada”.
“Perquè les empreses puguin produir més en català, el que han de ser és fortes, per poder prendre riscos i realment produir en qualsevol àmbit. I des d'aquest punt de vista crec que necessitem que entri molt més capital en aquest sector, a part de l'ajut públic. Els inversors l'han de veure com un lloc amb retorn econòmic perquè el té”, ha rematat Rutllant.