La notícia empresarial, i també familiar, de la setmana a Catalunya i a l’Estat espanyol ha sigut el cisma de la família Lara al grup Planeta. Bé, la divisió ja existia pel que fa al fet que una branca de la nissaga està enfrontada amb la resta, però es mantenien totes immòbils en un accionariat totalment familiar fins que els Lara García han decidit posar al mercat el seu 33%. Això no obstant, el caràcter 100% Lara del grup editorial i de comunicació podria mantenir-se tot i la voluntat de vendre, ja que al sector hi ha molts dubtes que puguin trobar sortida, i més a canvi de 900 milions d’euros.
Les quatre branques descendents del fundador de Planeta, José Manuel Lara Hernández, es repartien la companyia al 25% cadascuna fins que, l’estiu, Maribel Lara Bosch va morir sense descendència. La seva part la va llegar a parts iguals a la resta de branques, de manera que van passar a tenir el 33%. Llavors, els Lara García, fills de l’expresident José Manuel Lara Bosch, van decidir buscar la sortida, ja que havien quedat fora de la gestió després que l’actual president, José Creuheras, s’imposés a José Lara García en la pugna pel control en rebre el total suport de la resta de la família.
Aquesta setmana, aquesta branca de la nissaga ha comunicat a la resta que ha contractat el banc d’inversió Morgan Stanley per encarregar-li la venda del seu 33% per 900 milions d’euros, xifra que valoraria el grup Planeta en 2.700 milions. Des que va sortir a la llum aquesta operació, ressona en el sector i en el mercat una pregunta –qui pot comprar aquesta participació?– acompanyada de molts dubtes de que els Lara García trobin l’interès que cerquen.
Els dubtes, expressats a ON ECONOMIA tant per fonts del sector editorial com de relacionades amb els mercats financers i les inversions, es basen en quatre circumstàncies: el tipus de participació, el retorn a l’accionista, les opcions futures de desinversió i el sector i negoci de Planeta. Resumint molt, el comprador no podria intervenir en la gestió, rebria poc dividend, no tindria una sortida fàcil i el negoci editorial i de la televisió no està entre els més rendibles.
Els Lara García estan sols, en el sentit que ningú més els acompanyarà en la venda. Per tant, la participació que està al mercat és minoritària (33%) i la resta sí que actua de forma unitària, de manera que ningú que compri el 33% pot tenir accés al control, ni tant sols a influir en la gestió. Això descartaria, apunten les fonts esmentades, l’entrada d’una empresa del sector, que quan afronta una compra, ho fa amb voluntat de gestió i d’integrar-la en la seva estructura.
Un soci industrial demana gestió, i a Planeta no la tindrà; un soci financer, retorn, que s'albira difícil
Si es descarta un soci industrial, llavors haurien de buscar un soci financer, el que avui en dia és gairebé sinònim d’un fons d’inversió. El que busquen els fons és retorn, que l’aconsegueixen de dues maneres: via dividends i per la revalorització de la seva inversió, és a dir que puguin vendre més car del que van pagar, amb uns barems que aspirin a un guany del 10% anual entre totes dues coses. Els seus cicles d’inversió se solen situar entre els quatre i els sis anys; un cop complert, venen.
Fonts properes a alguns fons d’inversió expliquen que no és una inversió atractiva, tot i que finalment, tot acaba sent una qüestió de preu. Per una banda, perquè Planeta Corporación, la societat matriu del grup, no dona grans dividends. El sector editorial i de la comunicació no té els marges de beneficis que busquen els fons d’inversió, ja que és un negoci madur que no presenta creixements de doble dígit, i això es nota en els dividends. A més, en ser una empresa familiar, que no cotitza ni té altres socis, prioritza la reinversió abans que repartir guanys. Per tant, no és el perfil d’inversió que buscaria un fons.
Però a més, els inversors necessiten finestres de sortida, és a dir que quan vulguin vendre, puguin fer-ho. En una empresa que no cotitza i amb un domini tan gran d’una part, i de nou sense opció de control, és difícil trobar un comprador quan es vulgui vendre. Això no ho fa només més difícil, sinó també menys rendible. Per tant, de nou, aquest fet pot tirar enrere possibles interessats.
L'inversor i la relació amb la cúpula de Planeta
Hi ha una altra circumstància que fa dubtar de l’entrada d’un fons: aquests, quan compren una part no majoritària d’una societat no cotitzada, ho acostumen a fer d’acord amb la cúpula de l’empresa en qüestió. Per exemple, quan una companyia necessita múscul financer, pot buscar un soci i tal com pacta la seva entrada, també acorda quina influència tindrà, quins canvis hi vol impulsar, quin retorn hi obtindrà i quines opcions de sortida futura pot tenir-ne. El fons arrisca, però no tant; entra amb unes condicions perquè li valgui la pena el risc.
El cas de Planeta no és aquest, a priori, ja que es tracta d’un soci minoritari. No s’entén que algú compri el 33% d’una empresa a un accionista díscol i ho faci d’esquena al 66% restant, que actua de forma unitària i té el control absolut. Podria ajudar si la resta de la família, o la cúpula del grup encapçalada per José Creuheras, intervinguessin en l’operació participant en les converses amb els possibles compradors per pactar condicions d’entrada, cosa que ara mateix, pel que diuen fonts properes a l’operació, no està succeint.
També hi ajudaria que baixessin les pretensions econòmiques dels Lara García. Els 900 milions que volen valoren Planeta en 2.700 milions d’euros, que és gairebé vuit vegades l’ebitda de la companyia l’any passat (350 milions), quan el grup va facturar uns 1.800 milions d’euros, un 5,8% més. Vuit vegades l’ebitda és un múltiple alt per un sector madur, i més tenint en compte que la participació no comporta cap influència en la gestió, el que hauria de comportar un descompte de la mateixa manera que una participació de control implica una prima.
Les fractures familiars i l'empresa catalana
La història recent de les fractures a les empreses familiars catalanes ens deixen casos semblants però cap d’idèntic. El més similar a priori és el de Freixenet, en el que una de les tres branques, els Hevia Ferrer, discrepava de la gestió dels Ferrer Noguer. Per això, va posar la seva participació en la venda i va trobar un comprador, en aquest cas una empresa del sector (Henkell), però va haver de convèncer altres branques perquè també sortissin i així poder vendre una majoria de control, tot i que la família encara hi té un percentatge important i veu i vot en la gestió.
El gran competidor, i veí, de Freixenet, Codorníu, també va patir un procés de venda, tot i que amb diferències. En aquest cas va entrar-hi un fons d’inversió, Carlyle, el 2018, però no va ser per cisma familiar sinó perquè, després de tantes generacions –Codorníu té els seus orígens al segle XVI–, l’empresa tenia dos centenars d’accionistes, tots diferents branques dels Raventós, i molts volien els diners per dedicar-los a altres coses. El fons va entrar, en aquest cas, per agafar el control, i tot i que ja fa 5 anys, segueix amb una majoria de l’empresa, en la que part de la família s’hi manté.