La possible tornada de l'Estat al capital de Telefónica per reafirmar l'espanyolitat de la companyia davant del desembarcament de Saudi Telecom (STC) posa sobre la taula una nova tendència de nacionalització empresarial, abandonada en la dècada dels vuitanta i noranta amb la febre de les privatitzacions. La pandèmia del coronavirus ha tingut molt a veure en aquesta nova realitat quan les cotitzacions en borsa de les anomenades "companyies estratègiques" es desplomaven i els governs europeus imposaven vets a l'entrada de capitals estrangers a la recerca de gangues.
El 2020 nombrosos estats europeus van sortir en defensa de les seves empreses estratègiques amb casos com el de l'aerolínia Lufthansa en la qual l'Estat alemany va prendre una participació del 20% que finalment va acabar de vendre amb plusvàlua després de tornar l'activitat als aeroports. Però, a més de la intervenció puntual amb lleis que limitaven la presa de participacions superiors al 10% en firmes estratègiques, existeix una tendència de tornada dels diners públics a nombroses empreses. França, sens dubte és el cas paradigmàtic. Aeroportuàries, energia, aerolínies, telecomunicacions, i empreses de defensa són els sectors de més presència pública, encara que no falten exemples més pintorescos com a automobilístiques i banca.
En el cas d'Espanya, el capital públic en companyies cotitzades en Borsa es plasma a través de la Societat Estatal de Participacions Industrials (SEPI) o el mateix Ministeri d'Hisenda. L'Estat espanyol és propietari del 51% de l'operador d'aeroports Aena, del 20% del gestor de la xarxa elèctrica Redeia, del 5% de la gasista Enagás, del 28% del grup tecnològic i de defensa Indra, del 2,3% del d'aerolínies IAG, del 10,3% de l'alimentari Ebre Foods i del 4,1% del fabricant d'avions Airbus. En el fabricant d'avions comparteix propietat amb França (10,86%) i Alemanya (10,84%). Els Governs de Felipe González i José María Aznar van dur a terme el gruix de les privatitzacions amb companyies públiques tan solitàries com Endesa, Repsol, Ence, Aldeasa, Tabaquera, Xarxa Elèctrica, Telefónica o Argentaria. En èpoques més recents, la polèmica privatització de Bankia, ara absorbida per CaixaBank i on encara l'Estat és accionista del 17% del capital a través del FROB.
Ara, la informació confirmada per la SEPI apunta que l'Estat espanyol vol aconseguir un 5% de Telefónica a fi de reafirmar la seva espanyolitat. Sens dubte, l'entrada de Saudi Telecom en el capital de la firma presidida per José María Álvarez-Pallete ha estat el detonador. Una notícia que es coneixia just quan la saudita renunciava a adquirir fins i tot 9,9% de Telefónica i es conformava amb el 5% ja assolit.
França és coneguda per tenir una forta presència de l'Estat que inclouen un bon nombre de sectors clau, des de l'aviació amb Air France (28%), ADP (50%), l'aeroespacial amb Airbus (10,86%), Thales (26%) i Safran (11,3%), passant per la fabricació d'automòbils (Renault 15%) i les comunicacions (Orange 13,3%). Destaquen en energia la pública EDF amb més del 90% del capital en mans de l'estat francès i la també energètica Engie (24%).
L'Estat alemany no té presència al sector energètic, però manté posicions a Deutsche Telekom i Deutsche Post. També hi ha una tradició de participació estatal en empreses regionals i municipals. Això sí, durant la pandèmia va mantenir una gran fermesa en nacionalitzar les empreses que van ser necessàries. En aquests dies es va parlar, fins i tot, que entraria en el capital de Siemens Energy encara que finalment la mateixa empresa va descartar aquesta possibilitat.
Itàlia té una presència significativa de l'Estat en empreses públiques, especialment en sectors com l'energia i les telecomunicacions. Exemples inclouen Enel, Eni i Telecom Italia. El govern de Meloni ha anunciat recentment la seva voluntat de vendre una participació en Banca Monte Dei Paschi di Siena a fi de rebaixar imposats a les classes menys acabalades, mentre anuncia adquirir una participació en el negoci de xarxes de Telecom Italia.
Als Països Baixos i el Regne Unit el procés de privatitzacions va ser molt contundent i amb prou feines queden participacions públiques, tret d'en Air France-KLM i en el gestor aeroportuari ADP. Suècia manté una presència significativa de l'Estat en empreses cotitzades a través de participacions en empreses com Ericsson i Telia Company, encara que hi ha hagut un esforç continu per reduir la propietat estatal en algunes empreses i Finlàndia també té una presència de l'Estat en empreses cotitzades, incloent participacions en empreses com Fortum i Neste. Finalment, Àustria manté participacions estatals en empreses com OMV (petroli i gas) i Österreichische Post (serveis postals).
Fons sobirans
La presència dels Estats europeus en empreses cotitzades en borsa pot variar significativament segons el país i l'estructura de propietat de les empreses. En general, els governs europeus poden tenir participacions en empreses cotitzades a través de diverses vies, com les empreses estatals que ja hem vist. Destaquen, per la seva part, els fons sobirans d'inversió que inverteixen en empreses cotitzades a l'estranger. Aquests fons poden tenir inversions en una varietat d'empreses a escala mundial.
El seu objectiu no és el control de les companyies sinó obtenir una rendibilitat per a les arques de l'Estat. Sens dubte el més potent és el Fons Global de Pensions del govern de Noruega, el fons sobirà més gran del món, que inverteix en l'exterior els ingressos procedents del gas i el petroli i és gestionat per Norges Bank Investment Management (NBIM), entitat adscrita al banc central noruec. A finals del mes de juny passat tenia un valor de 15,299 bilions de corones (1,33 bilions d'euros).