Gabriel Masfurroll Lacambra, de 71 anys, és un empresari del sector hospitalari, molt conegut per haver estat directiu del Barça amb tres presidents, que forma part d’una nissaga empresarial, de les més sorprenents perquè no va estar liderada per homes sinó per dones.
La seva àvia, Carmen Mir, va fundar la marca d’alta costura que portava el seu nom, que durant dècades va vestir elits espanyoles i internacionals, i de la qual se n’acabaria fent càrrec la seva nora, Elisa Lacambra, que va ser la mare de Masfurroll.
Arran de la crisi del sector tèxtil dels setanta, Masfurroll va descartar continuar amb el negoci familiar i es va decantar, gairebé de casualitat, per la gestió hospitalària. I després de dirigir diversos centres i cadenes sanitàries, ell i el seu fill gran –Gabriel ‘Gaby’ Masfurroll Cortada, que porta el mateix nom per tradició familiar– van comprar fa 10 anys la primera de les clíniques que acabaria formant l’actual grup Clínicas Mi.
En aquest pas cap a la gestió hospitalària hi va tenir molt a veure Cristina Cortada, l’esposa de Gabriel Masfurroll, que va conèixer a l’Hospital de Sant Pau quan la primera hi treballava d’infermera i el segon s’hi acabava d’incorporar com a economista, en una de les seves primeres feines professionals.
“Em vaig enamorar bojament d’ella quan la vaig veure per primera vegada a l’entrada de Sant Pau, amb un vestit de vellut blau, i també em vaig enamorar de l’hospital i això ha marcat la meva vida”, relata en una conversa amb ON ECONOMIA en companyia de la seva esposa i del seu fill gran. Gabriel i Cristina van tenir tres fills: Gaby –cofundador i CEO de Clínicas Mi–, Paola –consultora de Deloitte per al sector sanitari– i Àlex, que va néixer amb Síndrome de Down i va morir amb només tres anys, però que tota la família té molt present. Els Masfurroll van participar en la creació de la Fundació Catalana pel Síndrome de Down, al costat de Ramon Trias Fargas i Montserrat Trueta, i anys després, el 2006, van constituir la Fundació Àlex per integrar nens amb discapacitat a través de disciplines com l’esport o la música.
En el seu despatx hi té una samarreta amb el nom d'Alex, el seu fill, en record del qual es va crear la Fundació Alex / Carlos Baglietto
En repassar la nissaga empresarial, Gabriel Masfurroll destaca que és fill i nét d’empresàries: en ple franquisme, “dues dones es van convertir en empresàries, en emprenedores com se les diu ara, mentre els meu avi i el meu pare estaven per ajudar-les. Es van canviar els papers tradicionals, ells van sacrificar les seves vides professionals per elles”.
La seva àvia, Carmen Mir Llusada (Balsareny, 1903 - Barcelona, 1986) va viure tota la vida entre teles perquè el seu pare, Gabriel Mir, era un industrial del tèxtil. El 1940, Carmen va obrir un taller de confecció de roba a Manresa, que seria l’embrió de la marca Carmen Mir, un dels referents de l’alta costura espanyola a partir de la dècada dels cinquanta juntament amb noms com els de Manolo Pertegaz o Pedro Rodríguez.
Després va obrir un taller a Barcelona, amb més de 150 oficiales i aprenentes. Tenia botiga a Barcelona, a Rambla Catalunya i al carrer Provença, però també a Madrid, a la Puerta del Sol i al carrer Alcalá.
Carmen Mir va vestir famoses des de la televisiva Laura Valenzuela en un festival d’Eurovisió a la cantant d’òpera Maria Callas, però sobretot a l’alta societat catalana, l’espanyola i d’altres països gràcies a les seves desfilades de models en ciutats com Nova York o Houston. També va ser la dissenyadora de l’uniforme dels atletes espanyols en els Jocs Olímpics de Mèxic del 1968.
Es va casar amb Bonaventura Masfurroll, que la va ajudar en el negoci. La seva mà dreta va ser Elisa Lacambra, que va començar de model i es va convertir en la seva nora, en casar-se amb Gabriel Masfuroll Mir, que va abandonar la vocació d’arquitecte per ajudar l’esposa i la mare. Curiosament, Carmen i Elisa viatjaven soles pel món, de desfilada en desfilada, però necessitaven que els esposos signessin l’autorització per sortir del país, un tràmit obligatori en l’època. Abans de la mort de Carmen, Elisa Lacambra es va fer càrrec de la firma, que ja havia entrat en el prêt-à-porter, però va acabar tancat en els vuitanta. Elisa va morir l’octubre de l’any passat. Tenia 90 anys.
El 2019, en un acte sobre dones empresàries organitzat per l’Instituto Cervantes, amb la participació d’Elisa i el seu fill Gabriel, el dissenyador Lorenzo Caprile va descriure Carmen Mir com “la gran dama de la moda espanyola i, lamentablement, la gran oblidada”.
Un economista en un hospital
Gabriel Masfuroll explica que “no tenia cap sentit posar-me a treballar en una empresa [familiar] que ho estava passant malament” des de la crisi del petroli dels setanta, que va afectar el tèxtil, i es va encarar a la direcció d’empreses. “El primer dia que vaig posar els peus a un hospital [Sant Pau] tenia zero vocació: jo no sabia que era un hospital i els hospitals encara no sabien que hi havia de fer allà un economista”. Però l’experiència a Sant Pau, de tres anys i mig, va ser fructífera: allà no només va conèixer la seva futura esposa sinó que va començar la seva carrera de gestor i posterior empresari del sector sanitari.
Però Masfuroll va fer un parèntesi: “Era molt jove i, després de passar un any a la Fundació Puigvert, vaig pensar que hi havia altres coses al món i me’n vaig anar a treballar a una editorial, a Grijalbo, amb Joan Grijalbo”. Encara recorda una frase que li deia aquest editor nascut a Gandesa que aleshores no li feia cap gràcia i que ara li’n fa molta: “Vostè és universitari, però jo, amb un llibre sota el braç, m’he fet milionari, o sigui, espavili”.
Després de Grijalbo va tornar a la sanitat quan el va fitxar American Medical International per dirigir hospitals que havia comprat aquest grup nord-americà. Es va posar al capdavant de la Fundació Jiménez Díaz, fet que el va obligar a anar-se’n a viure amb tota la família a Madrid, inclosa Paola, la filla petita, quan només tenia uns mesos. Quan va arribar a la Jiménez Díaz es va trobar amb un hospital en crisi: deutes amb Hisenda, la Seguretat Social i amb els treballadors, que es van encadenar i, alguns, es van declarar en vaga de fam. Però “li vam donar la volta i ara és un dels millors d’Espanya”. Part de la solució va passar per un acord amb l’aleshores ministre del ram, Julián García Vargas.
El primer dia en la Jiménez Díaz, Masfurroll es va trobar amb “un despatx que semblava el d’un ministre” i amb una pilota signada per tots els jugadors del Reial Madrid, que li va regalar la propietat del centre sabent que, en aquells moments, ell formava part de la junta del Barça que presidia Josep Lluís Núñez. Va donar la pilota perquè la sortegessin entre els nens de la unitat d’oncologia infantil.
Quan el grup nord-americà va decidir sortir d’Espanya, a Masfurroll, per la seva condició de conseller delegat, li va tocar vendre els actius. Tenien la Quirón, la Dexeus i la Jiménez Díaz. Explica que va intentar comprar algun dels hospitals, sense aconseguir-ho, però que va “aprendre” com funcionaven els fons d’inversió. Aleshores, amb el seu equip, va crear la consultora Gesgrup: van assessorar la construcció de la Teknon, de l’Hospital de Meritxell, a Andorra, i van redactar el primer pla director d’un hospital públic a Espanya, el del Vall d’Hebron.
Després de dirigir Sanitas, va crear una companyia d’hospitals privats, una experiència inèdita a Espanya. A mitjans dels noranta, en les negociacions entre les asseguradores –que ja havien efectuat un procés de concentració– i els hospitals privats –individuals, petits, de propietat molt diversa– s’imposaven les primeres. “La idea era crear una companyia d'hospitals que fos capaç de negociar d'igual a igual amb les companyies d’assegurances. Per això vam fundar USP Hospitals. Vam començar amb dues persones i vam acabar sent-ne 7.000. I al cap de 15 anys vam arribar a facturar 400 milions d'euros”, precisa Masfurroll, que va ser el fundador i president executiu d’aquest grup que va arribar a tenir presència a Espanya, Portugal, Marroc i Angola.
Va entrar a Angola quan el president de la petroliera Sonangol (Sociedade Nacional de Combustíveis de Angola) es va presentar a Barcelona amb el seu jet privat per convèncer Masfurroll que obrissin un hospital en el seu país, tal com relata: havien passat per una guerra civil, tenien petroli, però no podien contractar enginyers perquè els demanaven un bon hospital i no el tenien. I aquí li van donar la solució.
La formació d'un nou grup hospitalari
Explica que el 2011 va decidir prendre’s un “any sabàtic”, però, en realitat, va ser de formació. Va passar per diverses universitats. I, finalment, el 2014 “Gaby [el fill] em diu que hi ha l’oportunitat d’entrar en un hospital, el Tres Torres. Vam fer un pacte: ell dirigiria el negoci, em tindria a la seva disposició, però el projecte seria seu. Jo em quedaria de president del consell, però no executiu. Així ho vam fer”.
Gaby Masfurroll, CEO de Clínicas Mi, recorda que a finals de 2014 van comprar el centre Tres Torres quan es trobava en “una situació de distress a tots els nivells”. I el van revifar sense acomiadar ningú. A diferència d’altres centres, assenyala que va “esdevenir una mica aquella petita aldea de gals on fem les coses d'una manera molt particular, amb una vocació familiar, de país”. Tres anys després, el 2017, van adquirir la clínica NovaAliança, de Lleida, que forma part de la xarxa Siscat (pública). I recentment han incorporat el Centre Oftalmològic Tetuan, de Barcelona, després que el fons Portobello entrés en el capital de Clínicas Mi amb una participació minoritària (49%). L’altre 51% continua en mans de la família Masfurroll.
“Ens ha costat trobar aquest acompanyant que tingui una vocació de soci minoritari, absolutament respectuós amb els principis i conviccions d'empresa familiar industrial”, indica Gaby. I recorda que Portobello inverteix des d’un fons que, estatutàriament, només pot entrar en règim de soci minoritari en companyies familiars.
Clínicas Mi, ara amb tres centres, està en condicions de créixer, d’incorporar més clíniques a Catalunya. “Si hi ha alguna cosa que encaixi, ho farem”, afegeix.
Gabriel Masfurroll amb una samarreta del Barça i una altra d’Argentina, signada per Maradona, Pelé, Di Estéfano, Messi... / Carlos Baglietto
Entre Gabriel i Gaby hi ha una diferència: són socis dels del FC Barcelona, però el fill no es planteja la possibilitat de ser directiu del club com ho va ser el seu pare durant 15 anys: “El Barça ens ha donat molts disgustos. És la relació més desequilibrada de la teva vida [diu dirigint-se al seu progenitor]. Li has donat molt més tu al club que el club a tu”. I Cristina, l’esposa i mare, ho ratifica: “És molt sacrificat, ara ves a Riazor, ara aquí, ara allà...”. Tota la família són socis del Barça, inclosos els quatre néts –un dels quals també s’anomena Gabriel–, des que van néixer. L’excepció és l’espòs de Paola, simpatitzant de l’Espanyol.
Paola Masforroll ha abandonat el consell d’administració de Clínicas Mi arran de l’entrada de Portobello, però continua com a accionista. Durant la conversa va trucar a la família des de Madrid, on té despatx com a consultora de Deloitte.
I Gabriel Masfurroll continua anant al despatx de la Clínica Tres Torres, ple de records dels seus viatges i de la seva vinculació amb l’esport. Fins i tot té penjada una samarreta amb el número 10 de la selecció d’Argentina signada per Maradona, Pelé, Di Estéfano i, clar, per Messi entre altres figures del futbol mundial. I continua recuperant-se de la malaltia, que ell mateix va fer pública fa uns mesos, i escrivint llibres.
Amb posterioritat a la conversa amb ON ECONOMIA i després de “donar-li voltes”, Gabriel Masfuroll ha afegit que “la historia empresarial de la nostre família ha estat basada sempre en la innovació i la lluita contra elements de tota mena que ens hem anat trobant i que, a base d’esforç i molta tenacitat i convicció, hem anat superant, no fàcilment, i crec que això ens ha fet millors, més resilients i més forts. Res ha estat fàcil, però estem orgullosos i cofois del nostre petit, humil, però profund llegat a la nostra societat”.