Julio Muñoz Ramonet va morir el 1991 a Suïssa, on s’havia refugiat per escapar-se de l’acció del jutge Baltasar Garzón, però gairebé 34 anys després encara està obert el litigi entre l’Ajuntament de Barcelona i les seves filles per la propietat d’una valuosa col·lecció d’obres d’art. Un jutge ha deixat les filles i dos néts a un pas d’anar a judici, però no està clar que s’arribi a celebrar.
El Jutjat d’Instrucció número 9 de Barcelona va tancar recentment el sumari pel suposat espoli de la col·lecció d’art que Muñoz Ramonet va llegar a la ciutat. Com va avançar El País, el magistrat considera que hi ha indicis de presumpte delicte contra sis investigats –les seves quatre filles, Carmen, Isabel, Elena i Alejandra Muñoz Villalonga; així com dos néts, Manuel Costelo Muñoz i Carmen Lucía Escrivá Muñoz–, de manera que rebutja l'arxivament de la causa que havia sol·licitat la defensa. En la resolució s’indica que “van retenir il·lícitament i van deixar de lliurar un total de 658 obres i objectes artístics”, la major part dels quals van ser localitzades per la Guàrdia Civil en habitatges i magatzems propietat de la família.
Aquest últim acte judicial no és ferm, es pot recórrer i, a sobre, hi ha la possibilitat d’un acord extrajudicial. Però l’Ajuntament de Barcelona –a través de la Fundació Muñoz Ramonet, que està sota el seu control– no sembla estar disposat a cap concessió perquè, fins ara, s’ha imposat en aquesta llarga disputa judicial.
Les quatre filles
De les quatre filles de Muñoz Ramonet, Alejandra va morir el 26 de gener passat, a l’edat de 72 anys. Per aquest motiu, com és evident, quedarà fora de la causa. Era l’única de les quatre que residia a Barcelona, on van néixer, perquè les seves germanes es van establir a Madrid. Sempre s’han mogut amb discreció, però n’hi ha una que és coneguda per la seva professió de fotògrafa: Isabel, de 74 anys, guanyadora del Premi Nacional de Fotografia d’Espanya el 2016, així com de dos World Press Photo. El 2023 va ingressar a la Reial Acadèmia de Bellas Artes de San Fernando.
Isabel ha estat una de les germanes més actives en la defensa dels interessos de la família, els membres de la qual sempre han mantingut que es va malinterpretar el testament de Muñoz Ramonet, que es va redactar en alemany –llengua que desconeixia– el 1988, tres anys abans de morir, quan ja estava a Suïssa. En la defensa de la causa, Isabel va dir que el seu pare, gens sospitós de sensibilitats cap a l’esquerra i ben relacionat amb el règim franquista, mai hauria deixat aquest llegat a un ajuntament que tant ara com en aquell moment estava governat per socialistes.
El notari Romano Kunz
En paral·lel, el notari suís Romano Kunz, marmessor testamentari de Muñoz Ramonet, va presentar el 2017 una demanda judicial perquè es revisessin les seves últimes voluntats perquè, al seu entendre, es va cedir erròniament el palauet del número 282 del carrer Muntaner i el seu contingut –la col·lecció d’art– a l’ajuntament de Barcelona. Manté que en fer la traducció del testament al castellà es va confondre el concepte de “patrocini” pel de “patronat” perquè la suposada voluntat del difunt era que el llegat barceloní el gestionessin les filles amb la col·laboració de l'Ajuntament. Però, de moment, la via judicial iniciada per Kunz, que compta amb el suport de la família, tampoc ha tingut èxit.
En declaracions a ON ECONOMIA, l’advocat Jos Prado indica que segueix defensant “la interpretació de la darrera voluntat de Julio Muñoz Ramonet manifestada pel seu marmessor universal, Romano Kunz”. Afegeix que, en aquest moment, “el conflicte està en mans del Tribunal Constitucional. Les instruccions que vaig rebre en el seu dia preveuen esgotar totes les instàncies judicials, en base a la ferma convicció que el testament de Muñoz Ramonet ha estat malinterpretat”.
Un palauet obert al públic
Per aquest testament, el palauet del Marqués d’Alella, del carrer Muntaner, va passar a l’Ajuntament, però això no va ser fins a l'estiu de 2013 pels plets interposats. I el palauet incloïa el seu contingut, o sigui, la col·lecció d'art. Però, quan hi van entrar, les peces de més vàlua ja no hi eren. La col·lecció tenia quadres de Goya, El Greco, Velázquez, Ribera, Fortuny, Anglada Camarasa... que s’han anat recuperant des de 2017 a instàncies de l’actuació judicial. Des de la tardor passada, els barcelonins poden visitar un cap de setmana al mes aquest palauet, que va ser la residència privada de Julio Muñoz Ramonet. Durant dècades va ser considerat l’home més ric de Barcelona –una dita castellana deia ‘Después de Dios, los Muñoz’–, però una bona del seu imperi es va perdre amb la crisi del tèxtil.
Julio Muñoz Ramonet (1912-1991) era fill de Serafín Muñoz Ruiz (Jérez del Marquesado, Granada, 1879 – Barcelona, 1940), nascut en una família de propietaris de finques agrícoles, i de Florinda Ramonet Sindreu (Martinet de Cerdanya, ? - Barcelona, 1962). Serafín i Florinda es van conèixer quan treballaven als magatzems El Barato, propietat d’un oncle de Florinda, però aviat van crear el seu propi negoci tèxtil, Industrias Muñoz. Serafín va presidir el Centro Andaluz y de Beneficencia de Barcelona en la dècada dels anys vint. El matrimoni va tenir tres fills més: Álvaro, soci de negocis de Julio fins a principis de la dècada dels cinquanta; Mercedes, que va ser regidora de l’Ajuntament de Barcelona per Alianza Popular (1985-1987); i Diego, que va morir amb només tres anys.
Gracies als contactes de la seva mare, en acabar la Guerra Civil, Julio va ser l’encarregat de despatxar el cotó emmagatzemat al port de Barcelona, un producte escàs i sotmès al ‘cupo’. Després va comprar indústries tèxtils, en una època en que estaven en la ruïna. Entre aquestes hi havia la Unión Industrial Algodonera, que havia estat propietat de l’acabalada família Bosch Caterineu, l’adquisició de la qual venia acompanyada del palauet del carrer Muntaner i de la col·lecció d’art Bosch Caterineu (eren la garantia dels crèdits contrets per la cotonera), que és l’origen de l’actual fons artístic en disputa.
Entre les propietats que Muñoz Ramonet va acumular hi havia els magatzems El Siglo, El Águila (a la cantonada de Pelai amb Plaça Universitat, que es va cremar el 1981), l’hotel Ritz..., així com negocis a Cuba, República Dominicana (tenia com a soci el dictador Leónidas Trujillo, fins que es van enemistar), Panamà, Filipines, Tailàndia, Itàlia, Andorra, Luxemburg o Suïssa, on tenia dos bancs. I entre les seves empreses destaca la immobiliària Alós, Interservi, Compañía Internacional de Seguros i, sobretot, Unitesa, on va aplegar les indústries tèxtils a finals dels cinquanta.
Algunes cròniques asseguren que va arribar a tenir 45.000 empleats i altres ho rebaixen a 11.000 repartits entre les seves fàbriques tèxtils, magatzems, bancs, asseguradores, hotels i negocis diversos. El cert és que va ser un pol d’atracció pels joves dels pobles de Granada que emigraven a Barcelona. Segons detalla l’escriptor Gabriel Pozo Felguera en un article a El Independiente de Granada, un d’aquests treballadors va ser José Gómez Serrano, que va començar en els telers de Muñoz de Can Batlló i, anys després, va fundar el fabricant de televisors Inter.
Julio Muñoz Ramonet es va casar el 1946 amb Carmen Villalonga Jaúdenes (va morir el 1989), filla del valencià Ignacio Villalonga Villalba, director i accionista del Banco Central. La boda es va celebrar a Sant Sebastià, on s’havien refugiat els pares de Julio durant la Guerra Civil. Amb Carmen, va tenir les quatre filles, però el matrimoni es va separar el 1973. També es va enemistar amb el sogre, que mai va veure clar els seus negocis.
És un personatge de pel·lícula, amb fama d’estraperlista a principis dels quaranta, quan estava ben relacionat amb el règim i, segons nombroses informacions periodístiques, també se l'ha relacionat amb una altra Carmen: Carmen Brotons Buil (Guaso, Osca, 1922 - Barcelona, 1949), més coneguda per Carmen Broto, que es movia pels baixos fons i també per l’alta societat i que va morir assassinada.
Al final de la seva vida, perseguit per problemes fiscals i pel jutge Garzón, es va establir al luxós hotel Quellenhof, a Suïssa. El seu immens imperi econòmic s’havia esmicolat, però encara era ric, molt ric perquè conservava béns immobiliaris entre altres interessos. Va morir el 9 de maig de 1991 a la UCI d’un hospital suís, però uns dies després va ser enterrat al cementeri de Montjuic.