Molins és la primera empresa catalana cotitzada que retorna la seu social que va traslladar, en el seu cas a Madrid, després dels fets de l’octubre de 2017. I han procurat que aquesta tornada fos el més discreta possible, sense que cap polític o dirigent empresarial s’atribuís mèrits i sense que ningú de la família propietària fes declaracions en públic. En realitat, aquella fugida a Madrid –un tràmit, sense conseqüències reals en l’empresa– va provocar un conflicte familiar.
Alguns membres de la nombrosa família Molins –sobretot de la branca Molins Amat, però que no incloïa precisament al president del consell d’administració, Joan Molins Amat– es van oposar al trasllat i, un cop es va portar a terme, van intentar revertir-lo a través del consell de família i de la junta d’accionistes. Com que no se’n van sortir, van interposar una demanda que es va instruir en el Jutjat Mercantil número 3 de Madrid.
La demanda comptava amb el suport dels germans Jordi, Xavier i Santiago Molins Amat, les també germanes Rita i Xènia Molins Mateu i de Joan Cisa Molins. En aquesta demanda s’indicava que suposadament Cementos Molins (la societat matriu, que va traslladar la seu a Madrid) incomplia les condicions de la llei de les societats de capital, que estableixen que el domicili social ha d’estar on es porta a terme el gruix de l’activitat o bé on hi ha el centre de decisió.
La part contrària, entre els que hi havia Joan Molins Amat, el president, van defensar que a Madrid celebraven els consells d’administració, les juntes d’accionistes i que hi tenien unes oficines on hi havia el despatx del seu director financer. El jutge els va donar la raó, però, tres anys després de la resolució, han decidit retornar la seu social on estava, al complex de la seva fàbrica de ciment de Sant Vicenç dels Horts (Baix Llobregat).
Un exdirectiu de Molins treu importància a aquests conflictes –“amb una família que supera el centenar de membres, accionistes, trobo que encara hi ha poques discrepàncies”– i posa en valor la història de la companyia, sobretot la dels últims 15 anys perquè han tirat endavant en un context de crisi econòmica i de reducció del consum de materials per a la construcció.
Quan manquen poc més de tres anys per a que celebrin el centenari (la companyia es va fundar el 1928), els Molins són l’única nissaga empresarial catalana que es manté en el negoci de la fabricació de ciment perquè altres famílies històriques del sector ja fa anys que es van vendre l’empresa: els Güell –de l’antiga Asland, actualment propietat de la francesa Lafarge– i, més endavant, els Rumeu i els Fradera –que van ser els amos d’Uniland, actualment Portland Vallderribas, del grup FCC–.
Després dels Molins, un Rodríguez
Al capdavant de la companyia s’han succeït quatre generacions, tots amb el mateix cognom –Joan Molins Parera (segle XIX-1933), Joaquim Molins Figueras (1886-1976), Joan Molins Ribot (1911-1986), Casimiro Molins Ribot (germà de l’anterior, 1920-2017) i Joan Molins Amat (1942, fill de Joan Molins Ribot)– però, el 2015, van nomenar el primer conseller delegat extern a la família, Julio Rodríguez Izquierdo (San Bartolomé de las Abiertas, Toledo, 1961). Dins de la mateixa família han fet broma amb el fet que, després de tants ‘Molins’, un ‘Rodríguez’ es fes càrrec de la direcció executiva, però no de la propietat.
Les fonts consultades destaquen que Rodríguez ha estat “clau” en els bons resultats de la companyia perquè va arribar en un moment de crisi, de caiguda del consum de ciment en els mercats tradicionals de Molins perquè va desaparèixer l’impuls de la bombolla immobiliària i es va frenar l’obra pública. A sobre, Rodríguez va introduir nous criteris i noves maneres d’organització, que es veuen en les reformades oficines de Sant Vicenç dels Horts, inaugurades l’any passat, amb espais compartits semblants a un coworking on no hi ha despatxos fixos pels executius. El març passat, Rodríguez es va prejubilar i va ser rellevat per Marcos Cela, fins aquell moment responsable de les empreses filials i participades del grup a Àsia, Àfrica i Amèrica Llatina.
L’empresa està a punt de complir el centenari sense perdre la condició de familiar, amb tres branques que es reparteixen prop del 90% de l’accionariat: els Molins López Rodó (a través de la patrimonial Ontinix, 33,5%), els Molins Amat (Noumea, 31,5%) i els Molins Gil (Cartera de Inversiones CM, 24,3%). Un acord de sindicació del vot uneix la major part dels membres d’aquestes tres branques fins 2025. La companyia cotitza una petita part de les accions a la Borsa de Barcelona.
En el consell d’administració estan representades aquestes tres branques familiars, encapçalades per Joan Molins Amat (president), Joaquín Molins López Rodo (vicepresident) i Joaquín María Molins Gil (vicepresident). Entre els consellers hi ha altres membres de la família i independents, com Rafael Villaseca Marco, que és l’actual president no executiu de Celsa.
Orígens familiars
La història de la companyia comença el 1928 amb Joan Molins Parera, nascut a Sant Andreu del Palomar, que tenia un negoci de calç i ciment a Pallejà i Vallirana. Casat amb Elvira Figueres, va tenir quatre fills: dos nois, Francesc i Joaquim, i dues noies, Josepa i Francesca. No va ser l’hereu Francesc, sinó el seu germà Joaquim Molins Figueres (1886-1976) que es va situar al capdavant de l’empresa. El pare i el fill van fundar Cementos Molins, a la qual van aportar diversos actius que ja estaven explotant.
Joaquim Molins Figueres, instal·lat en l’alta burgesia catalana, es va casar dues vegades. Amb Anna Ribot, va tenir tres fills: Joan, Casimiro –que va morir als 4 anys– i Casimiro –al qual li van posar el mateix nom, un fet habitual en aquells temps en les famílies que perdien un infant–. I anys després d’enviudar, el 1960, es va casar amb Joana Gil, que treballava en el servei domèstic, amb la qual va tenir dos fills més: Joaquim Molins Gil, un dels actuals vicepresidents, i Marta.
Quan encara vivia, Molins Figueres va cedir el 50% de la companyia als dos fills del primer matrimoni, i a la seva mort, va repartir l’altre 50% entre els quatre fills dels seus dos matrimonis. Això fa que les branques de Joan Molins Ribot (amb 11 descendents, els Molins Amat) i de Casimiro Molins Ribot (amb sis descendents, els Molins López Rodó) tinguin una participació superior que la branca Molins Gil, però, com que els primers són molts més a repartir, això fa que Joaquim Molins Gil (1961) sigui el primer accionista a títol individual. Com a curiositat, aquest últim és l’oncle de l’actual president, Joan Molins Amat (1942), tot i ser 19 anys més jove.
Un exconseller i un advocat dels famosos
Joan Molins Ribot (1911-1986), que va presidir la companyia fins la seva mort, va tenir 11 fills, entre els quals destaca Joan Molins Amat (1942, actual president del consell d’administració), Joaquim (1945-2017, que va ser parlamentari de CiU, conseller de la Generalitat i regidor de Barcelona), Santiago (1950, que va ser director general corporatiu), Jordi (1952, excap de l’àrea jurídica), Josep (1953, exresponsable del negoci d’àrids) o Pau Molins Amat (1962, advocat, conegut per portar la defensa de Shakira, la infanta Cristina, Narcís Serra o Sandro Rosell entre altres famosos).
Casimiro Molins Ribot (1920-2017) va succeir el seu germà en la presidència. Casat amb María Dolores López Rodó, germana del ministre franquista Laureano López Rodó (1920-2000), va tenir sis fills. Entre aquests destaquen Javier (exdirector comercial fins la dècada dels noranta, que va morir el 2009 als 62 anys), Joaquín (exdegà de Ciències Polítiques de la UAB i exvicepresident d’Empresaris de Catalunya) o Laureano Molins López Rodó (eminent especialista en cirurgia toràcica i president de l’Associació contra el Càncer de Barcelona, que va ser qui va operar el rei emèrit l’any 2000 d’un nòdul al pulmó a l’Hospital Clínic).
Des de 2017, Joan Molins Amat presideix el consell d’administració. Durant el seu mandat, la companyia ha traslladat la seu social a Madrid i l’ha tornat a Sant Vicenç dels Horts. Un dels seus fills, Joan Molins Monteys, també està al consell, a banda d’impulsar les seves pròpies iniciatives empresarials; i un altre, Oriol Molins Monteys, va formar part de la cúpula de la formació política Units per Avançar, on es va aplegar part dels democristians de la desapareguda Unió Democràtica.
Els Molins són una nissaga que multiplica els seus membres a cada generació. Si la segona eren quatre, a la tercera ja eren 19 i, a la quarta, 72. Entre la cinquena i la sisena s’apropen als 200. L’activitat del grup –ciment, formigó, estructures per a la construcció, àrids...– genera elevats beneficis. En els primers nou mesos d'aquest any (fins setembre), Cementos Molins ha disparat els guanys un 23%, fins als 153 milions d'euros, malgrat reduir les vendes en un 5%, fins als 1.022 milions d'euros, respecte al mateix període de l'any passat. A l'exercici de 2023, van obtenir un benefici net de 151 milions d'euros, un 35% més que respecte 2022. Les vendes van pujar el 2023 a 1.349 milions d'euros.