Moventia commemora el seu primer centenari. Aquesta multinacional catalana del transport, amb presència a set països, mou 215 milions de passatgers anuals, amb més de 2.700 autobusos, 45.000 bicicletes i 41 tramvies, a banda de vendre més de 27.000 vehicles en els seus concessionaris.
Al capdavant de Moventia hi ha la tercera generació de la família Martí: els germans Miquel (president), Josep Maria (vicepresident), Sílvia (presidenta corporativa) i Maria Rosa Martí Escursell, que no està en la direcció perquè ha encarat la seva vida professional cap a la farmàcia si bé forma part de la propietat. Però ja s’han incorporat dos representants de la quarta generació, formada per 12 cosins: Miquel Martí Pierre (CEO de Movento, la divisió de mobilitat privada, que és fill de Miquel) i Santi Colomer Martí (director general de Movento, fill de Maria Rosa).
Miquel Martí Escusell compagina la presidència de l’empresa familiar –amb 6.800 empleats, més de 3.000 a Catalunya– amb molts altres càrrecs en entitats empresarials entre els quals destaca els de conseller de Fira de Barcelona i vicepresident tercera de la Cambra de Comerç. En una conversa amb ON ECONOMIA, repassa els moments crítics de la companyia –la Guerra Civil, la postguerra, la pèrdua de la concessió de Sabadell a principis dels vuitanta...– i els encerts que l’han convertit en un gegant de la mobilitat.
La empresa familiar comença amb Miquel Martí Adell, nascut a Morella, a la comarca castellonenca dels Ports. Orfe abans de complir un any, de jove se’n va anar a Sabadell on vivia una part de la seva família. Després de treballar en els vapors tèxtils, el 1923 va comprar amb un soci un autobús, un Ford T, que feia la línia entre la Creu Alta i l’Estació Tren Elèctric, com anomenaven en aquella època a l’actual estació de Renfe.
El seu nét i actual president, Miquel Martí Escursell, destaca que l’avi va fer la primera innovació quan va substituir “el transport per tracció de sang” (cavalls o mules) per un autobús. El següent pas el va donar el 1933 quan va comprar una companyia, La Catalana, que realitzava el trajecte entre els barris barcelonins del Clot i el Poblenou. Feia uns anys que ja havia obert un nou negoci a Sabadell, un taller mecànic, en el qual també venien vehicles i recanvis, que és l’embrió de l’actual Movento, la divisió d’automoció.
La família es va quedar sense els autobusos arran de la col·lectivització de les empreses de transport quan el 1936 va esclatar la Guerra Civil. Un cop acabada, l’avi Miquel i els seus dos fills, Heribert i Miquel Martí Carceller, van “tornar a començar des de zero”. En una economia autàrquica, amb manca de recanvis i combustible, van reconstruir la companyia d’autobusos.
El 1950, els germans Martí Carceller van signar la primera concessió administrativa del servei d’autobús a Sabadell per un període de 25 anys. Precisament, aquesta segona generació va expandir el negoci fora de Catalunya, en la dècada dels setanta, quan van començar a operar a les ciutats de Còrdova i Saragossa en col·laboració amb uns socis asturians.
El 1982 es va produir un fet clau en la història d’aquesta empresa familiar. Es van quedar sense concessió municipal de Sabadell. Miquel Martí recalca que perdre aquesta concessió, “el pal de paller” de la companyia, posava en perill la seva continuïtat. Però això “ens va fer obrir els ulls i la ment: el món no s’acaba a Sabadell i nosaltres, si sabem d’alguna cosa, és de mobilitat”. En aquell moment, la tercera generació, els germans Miquel i Josep Maria Martí Escursell –fills de Miquel Martí Carceller– van apostar per l’expansió. La seva germana petita, Sílvia, s’hi afegiria més endavant.
El 1985 es va produir la fusió entre Transports Martí, de Sabadell, i Renom Bus, de Cerdanyola del Vallès. El resultat va ser Martí Renom SA, que operava amb la marca Sarbus, la companyia que va passar a dominar el Vallès i les seves connexions amb Barcelona. De dues companyies petites, competidores, en va sortir una de mitjana amb ganes de continuar creixent. El primer pas va ser la compra de La Vallesana, a la qual va seguir Casas –el 1996, implantada en el corredor del Maresme– i Sarfa –el 2000, de les comarques de Girona– entre altres empreses.
Abans dels Jocs Olímpics de 1992, guanyen dos concursos a Barcelona: el transport de persones amb mobilitat reduïda severa i l’Aerobús, entre la ciutat i l’aeroport. Aquests serveis es realitzen mitjançant la societat Transport Ciutat Comtal, participada inicialment per Sarbus (33%), Transportes Urbanos de Zaragoza (33%) i la pública Transports metropolitans de Barcelona (TMB). Més endavant, Sarbus va adquirir la participació dels aragonesos i van passar a controlar el 66%.
Estratègia de grup
Els germans Martí van tornar a tenir el 100% del grup de transport públic quan la família Renom va decidir sortir de la societat i vendre’ls la seva participació. Tot i que l’operació suposava un risc, van donar el pas perquè tornar a ser una empresa en mans d’un únic nucli familiar els va permetre “construir una estratègia de grup”. En aquell moment, es van organitzar com a grup a nivell empresarial, organitzatiu i també familiar. Dos anys després es van dotar d’un protocol familiar que estableix les regles d’accés als òrgans directius i a la propietat.
Aquests processos van coincidir amb el canvi de nom del grup. Es va passar a anomenar Moventia i agrupa dues grans divisions: Moventis (mobilitat pública) i Movento (mobilitat privada, que són la cadena de concessionaris de vehicles). I van desplegar el que Miquel Martí defineix com “una ambició sana d’internacionalització i d’exploració de nous territoris”. A l’Estat, a més de Catalunya, tenen presència a les Balears, Navarra, País Basc i Astúries.
La internacionalització va començar per Finlàndia, concretament amb un servei de bicicletes públiques a Hèlsinki, un nínxol de mercat en el qual Moventia portava anys treballant. A Europa, també estan a Portugal i França. Van explorar alguns països llatinoamericans, però, com apunta Miquel Martí, “la seguretat jurídica era “molt complicada i en el nostre sector és un element molt rellevant perquè els contractes són entre 10 i 15 anys”. Descartat aquest mercat, van apostar per Aràbia Saudita, un país que no tenia transport públic. Des del novembre passat, són el “transportista més rellevant” de la península aràbiga. Juntament amb el soci saudita Al Qaid han posat en marxa línies amb 150 autobusos que cobreixen més de 50 ciutats. Ara exploren el mercats dels Emirats. En l’actualitat, el 25% de la facturació del grup ja prové del negoci internacional.
Miquel Martí destaca que la companyia té “una visió de 360 graus de la mobilitat” perquè treballen tant l'àmbit de la mobilitat pública com en el de la privada, fet que els diferència dels seus competidors, centrats únicament en un dels dos segments. A sobre, aposten per la multimodalitat, per una àmplia oferta de possibilitats de transport que es complementa. Per millorar el servei, s’avança en el softwares més potents i amb intel·ligència artificial.
La mobilitat del futur serà “intel·ligent i sostenible”, assenyala Martí. En els últims tres anys han invertit més de 120 milions d’euros en descarbonitzar la flota d'autobusos amb sistemes més eficients. L’objectiu és arribar al 2035 amb una flota 100% eficient.
L’empresa familiar ha demostrat resiliència, capacitat de resistir i superar els moments mes crítics de la seva centenària història, i que ho han fet amb un “compromís cap a al societat i els treballadors”. Recorda que “la feina” de la companyia és la de “facilitar la mobilitat de les persones”. Moventia col·labora amb una cinquantena d’entitats culturals, científiques i esportives.
Aposta pel Tramvia
Sempre han confiat en el tramvia. En la dècada dels noranta van guanyar el concurs d’idees per unir la Diagonal de Barcelona amb ciutats del Baix Llobregat. El 2004 van aconseguir l’adjudicació del servei, que es va posar en marxa quatre anys després. En l’actualitat, Miquel Martí és el president de Tram –Tramvia Metropolità SA i Tramvia Metropolità del Besòs SA–, concessionàries del servei de tramvia de Barcelona.
Distribució d'automòbils
Moventia també es dedica a la distribució d’automòbils. L’oncle Heribert va viatjar a mitjans dels anys seixanta a París amb la intenció de “veure’s amb el senyor Renault”. No ho va aconseguir, però, gràcies a la seva insistència, es va reunir amb els responsables de la seva sucursal espanyola i, el 1996, va obtenir la concessió de la marca per Sabadell. El 1992 també van tenir la de Mercedes. I el 2007 van entrar definitivament en la multimarca quan van representar tot el grup Volkswagen (Volkswagen, Seat, Audi i Skoda), Land Rover i Hyundai. I en aquest període també han ampliat la seva presencia territorial. Ara estan a totes les comarques barcelonines amb l’excepció del Baix Llobregat i el Penedès.