La Sala Tercera del Tribunal Suprem ha dictat sentència, de data 24 de gener de 2024, que desestima la major part de la reclamació formulada per la concessionària de l'autopista AP-7, Acesa, propietat d'Abertis, en relació amb les obres d'ampliació de carrils executades per ella a partir de l'any 2006.

En l'origen del recurs es troba el conveni signat entre Acesa i l'Administració General de l'Estat per modificar l'autopista AP-7, que explotava Acesa, aprovat pel Reial decret 457/2006, de 7 d'abril. Al conveni s'explicava que l'increment substancial del trànsit en aquesta autopista i els reiterats problemes de congestió de vehicles en èpoques i trajectes concrets, van fer necessària la seva ampliació, mitjançant la construcció de nous carrils en determinats trams, així com la implantació d'un sistema de peatge tancat en un tram concret.

En virtut del conveni, Acesa va assumir l'obligació d'executar les inversions i obres necessàries per a l'ampliació i el mateix conveni va establir una fórmula per al restabliment de l'equilibri econòmic financer de la concessió, alterat a conseqüència de les actuacions assumides per Acesa.

Impugnació d'Acesa

Després de complir-se el 31 d'agost de 2021 el termini de durada de la concessió, el Consell de Ministres de 18 de febrer de 2022 va adoptar l'acord de compensar les obres realitzades, en la quantitat de 1.069,9 milions d'euros, però l'acord va ser impugnat per la companyia propietat d'Abertis, que va considerar que la quantitat que li corresponia en virtut del conveni era la de 5.373 milions d'euros, per la qual cosa va reclamar la diferència entre aquesta quantitat i la reconeguda pel Consell de Ministres en el recurs que ha resolt ara el Tribunal Suprem.

La demanda d'Acesa mostrava la seva discrepància amb l'acord impugnat del Consell de Ministres en tres qüestions: En primer lloc, no estava d'acord amb la interpretació que va realitzar el Consell de Ministres de la fórmula matemàtica de compensació establerta al Conveni de 2006, i en aquesta qüestió es produeix la principal discrepància, que es quantifica en més de 4.000 milions d'euros reclamats en la demanda.

La interpretació del Consell de Ministres, que es basa, al seu torn, en un acord interpretatiu de la fórmula del conveni, efectuada pel mateix Consell de Ministres el 3 de juliol de 2017, va sostenir que el marge diferencial que s'establia en la fórmula del conveni entre el trànsit real i el de referència a partir de sèries històriques, en cas de ser negatiu, no podria afegir-se a les inversions realitzades per Acesa, mentre que la concessionària considerava que el conveni de 2006 incloïa una garantia de trànsit, de manera que si el marge diferencial resultava negatiu, s'hauria d'afegir a les inversions realitzades. El cas és que, des de 2006 fins al final de la concessió el 2021, el trànsit real va ser en gairebé tots els anys inferior al trànsit de referència.

El Tribunal Suprem no acull la interpretació d'Acesa, en considerar que en els pactes i estipulacions del conveni no es fa cap referència ni s'inclou cap acord entre les parts sobre una transferència del risc de demanda, ni s'estableix cap garantia de tràfic en favor de la concessionària, sinó que únicament es contempla la compensació a Acesa per les inversions i obres executades en virtut del conveni, amb la corresponent actualització. Considera també el Tribunal Suprem que un pacte d'aquesta classe, que garanteixi a la concessionària un trànsit determinat, és contrari al règim jurídic de les concessions d'autopistes, en contemplar una eliminació del risc.

En segon lloc, Acesa al·legava que la inversió en les obres i actuacions previstes al Conveni de 2006 no va ser de 505 milions d'euros, com va reconèixer l'acord del Consell de Ministres, sinó de 555 milions d'euros, pel qual va reclamar la diferència i el Tribunal Suprem estima en part aquest apartat de la demanda, admetent que van existir obres necessàries executades per la companyia per import de 32,9 milions d'euros, que van ser reconegudes i acceptada per l'Administració, per la qual cosa la demandant ha de ser compensada en aquesta quantitat, més la corresponent actualització segons la fórmula prevista al conveni de 2006.

Desdoblaments

Finalment, en tercer lloc, Acesa reclamava 203 milions d'euros per la reducció del trànsit de l'AP-7 a conseqüència dels desdoblaments de les carreteres nacionals N-II (Girona) i N-340 (Tarragona), i el Tribunal Suprem no acull aquest apartat de la demanda, perquè encara que al conveni de 2006 hi havia una clàusula sobre això, el cert és que hi va haver unes previsions de 148 quilòmetres de desdoblaments en aquestes carreteres que podrien afectar el trànsit de l'AP-7, però únicament es van executar desdoblaments en 39,4 quilòmetres.

A més, com a resultat de les proves pericials practicades, el Tribunal Suprem no ha considerat provat que aquests limitats desdoblaments afectessin el tràfic de l'AP-7 de forma apreciable, sinó que va considerar que en aquesta autopista va tenir un comportament similar al d'altres autopistes de peatge, amb les quals va compartir punts d'inflexió rellevants, com l'inici de la crisi econòmica o la pandèmia de la covid-19, sense que l'AP-7 presentés indicis d'afeccions específiques al seu trànsit coincidents amb els desdoblaments.

En conclusió, la sentència del Tribunal Suprem va estimar la demanda d'Acesa per la realització d'inversions per import de 32,9 milions, quantitat que haurà d'actualitzar-se en la forma prevista al conveni de 2006 i va rebutjar el recurs en totes les altres coses.