Anaís Garrell (Barcelona, 1984), és llicenciada en matemàtiques per la Universitat de Barcelona (UB) i doctora en robòtica per la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC). Actualment, és professora i investigadora de la UPC on treballa com a científica a l'Institut de Robòtica i Informàtica Industrial (IRI). Enguany, acaba de publicar una sèrie de cinc conte, 'Els Robo-Científics', on vol posar de relleu la importància en ensenyar, des de ben petits, a saber utilitzar els robots des de l'ètica dels humans, més enllà d'aprendre els seus mecanismes més tècnics. Aquests contes es dirigeixen a temes d'actualitat lligats amb aspectes educatius per a la canalla: 'La família dels robots', per introduir els diferent robots, 'Els robots voladors', per entendre com els robots ens poden ajudar en tasques quotidianes, 'Els robots humanoides', per parlar de la figura dels avis, 'Els robots exoesquelets', per veure com ens poden ajudar si tenim alguna dificultat; i 'Els robots educatius' per parlar de l'autisme.
Una científica preocupada per l'educació...
Són vasos comunicants. La Fundació Catalana per a la Recerca, em va concebre un dels premis Joan Oró i amb la subvenció, he destinat bona part a escriure aquests contes, editar-los i distribuir-los. Sobretot a les escoles on crec que poden fer un gran aprenentatge ja que cadascun d'ells acaba amb una pàgina d'activitats i reflexions per compartir. Són llibres que estic oferint personalment a les escoles de forma gratuïta perquè el futur de les nostres generacions ha d'entendre per què serveixen els robots i com hem de tractar-los. Diuen que aquest tema s'ha de focalitzar en els adolescents, però penso que és millor començar des de ben petits.
"S'ha d'ensenyar robòtica, i no ciència-ficció"
Una nova assignatura a la primària!
Cal ensenyar robòtica, i no ciència-ficció. Tots els casos que explico són reals i una de les protagonistes, la científica, és una dona. Els pares també aprenen coses, però ho hem treballat per la canalla, L'escola on van els meus dos fills petits, l'Aula a Barcelona, també hi ha col·laborat. La seva directora de parvulari m'ha donat el seu parer, en el conte on tractem l'autisme, que és un aspecte delicat, hem requerit de la psicòloga de l'escola per assegurar-nos que tot estava ben tractat. Bàsicament està enfocat per a infants d'entre 4 i 8 anys. La meva filla en té 6, s'ho llegeix i li interessa.
I la protagonista principal m'ha dit que és una nena...
Efectivament, tots els detalls no són casuals. La ràtio a les universitats on s'estudia una enginyeria encara és predominant l'home, on les dones amb prou feines representen el 30% de l'alumnat. Per això aquest llibre està fet íntegrament per dones. Jo no soc neurocientífica, però està comprovat que les nenes quan tenen 16 anys es pensen que no poden accedir a aquests àmbits de treball o recerca. Des de ben petita, jo tenia molt interès per les matemàtiques i mai em van frenar, però sí recordo a la dècada dels noranta a l'escola patir aquesta discriminació. I, en darrer terme, també és un aspecte de modèstia, no ens ho creiem prou. Et dono un exemple: conec un cas d'un noi que va demanar una carta de recomanació per anar a Harvard i tenia un 6 de mitjana i una noia amb un 9,5 que no s'ho va plantejar perquè no havia tret un 10. I després hi ha la pressió de ser mare com si no treballessis, i treballar com si no fossis mare. Ara, per sort, està canviant i també per la banda dels homes, però hi ha un repunt del masclisme.
Cal parlar clar.
En els meus llocs de treball he tingut molta sort, m'han 'cuidat' durant molts anys, des de l'entorn familiar fins el meu mentor i això cal posar-ho en valor. Però també he estat en reunions de 20 homes quan era jove i em tractaven com si no hi fos, em deien 'pren notes'. I ara, com a professora, m'he d'imposar a les classes, d'entrada soc distant i després, poc a poc, més propera. I et parlo d'exemples que estan passant ara amb nois de 18 anys. Malgrat tot, sí veig més llibertat per part de les dones, de sentir que han de fer el que volen en tot moment i trencar els cànons establerts.
"Cal educar a la gent per utilitzar un robot"
Ètica en la paritat i ètica en la robòtica. Tornem a aquesta: per què cal posar l'accent en saber tractar-se amb un robot?
Perquè la seva presència en la nostra quotidianitat és immediata. S'ha d'educar a la gent a utilitzar un robot. Tenim ganivets a casa i no ens tallem perquè ens ho han ensenyat des de ben petits, el mateix amb ells. Cal educar, sobretot en roboètica, no és tan necessari que un nen faci servir el robot, però sí el com. En el dia a dia, els teus fills aplicaran quan es facin grans la robòtica. Això t'ho asseguro.
Estem anant massa ràpids?
Totalment, ja hi ha robots que juguen, busquen la pilota, entre d'altres. L'Alexa no és un robot com a tal, però jo als meus fills no els hi deixo. Amb ella es parla en imperatiu i podem traslladar als nostres fills que parlin així. No deixes de parlar a una màquina, però si des del minut zero aprenen a parlar així, poden interioritzar una conducta errònia. No tinc estudis, però des de la meva experiència, intento aplicar el millor a casa meva. Un altre exemple: tinc una rumba i veuen que la faig servir, però també em veuen escombrant la casa. Els nens i nenes ho tenen tot molt ràpid i també s'avorreixen molt ràpid, cal fer entendre quin és el camí per entendre els valors. I, a la vegada, sense posar portes. A la meva filla de 6 anys li deixo el mòbil puntualment, però ja sap què pot mirar i què no. En definitiva, hem d'educar-los.
"Apostem perquè el robot aprengui preguntant als humans"
Parli'm del seu darrer projecte, el LENA
Juntament amb l'Àngel Santamaria estem treballant en la navegació dels robots. Ara està de moda el deep learning i crec que no és la manera natural d'aprendre. Actualment, amb aquest sistema disposem d'una quantitat de dades enorme al món i els computadors són molt potents. Poden fer càlculs més ràpids que fa una dècada, per això el deep learning és brutal. Però els requeriments de les bases de dades i la computació fa que es pugui fer un procés d'adaptació millor. Un exemple: treballo des de fa anys que els robots i els humans es comuniquin a través del llenguatge de signes. Si vens tu i fas una altra mena de gestualitats que les meves, el robot no ho entén. Per això es diu el que nosaltres proposem és el continued learning: el robot sabrà que el teu d'acord o ok amb la mà pot ser diferent del meu. Nosaltres apostem perquè quan el robot vol adquirir nou coneixement, li pregunti a un humà i d'aquesta manera aprèn a través de la interacció. Et poso en situació: el robot va a un semàfor i li pregunta a l'humà i aquest adquireix el llenguatge dels tres colors.
Però aleshores el robot pot adquirir respostes equivocades.
Sí, com els humans que també ens equivoquem. Malgrat tot, el nostre projecte parteix de la base que darrere d'ell, els humans responen correctament. També treballem de la mà amb un equip de sociòlegs per analitzar si els humans estan col·laborant de forma correcta i tenen interès.
En definitiva, humanitzem els robots?
En absolut, s'ha de saber diferenciar molt bé. La intel·ligència artificial farà que els robots siguin més intel·ligents, de fet estem treballant en un altre projecte on volem integrar ChatGPT a un robot. Però, tornant als contes, hem de saber com utilitzar-los i també sumar la legislació i els límits dels robots. La Unió Europea fa anys que està pagant comitès d'ètica per dir-nos cap a on hem d'anar. I sí, la Xina i els Estats Units van cap a un altre camí i és perillós perquè no posen aquests límits ètics. Però vull pensar que això no ens afectarà, només ho faria si entréssim en guerra i no crec que passi. Des de l'UPC està prohibit desenvolupar cap projecte d'orientació militar, com a la resta d'universitats ètiques.
"Un robot ha de tenir una finalitat"
No humanitzem els robots, però ens substituiran?
És la pregunta que més em plantegen. Traurà llocs de treball, però els canviarà i la transició va cap aquí. En algunes coses, els robots ja són més intel·ligents que les persones. En temes físics, porten més pes que nosaltres, corren més ràpid. I a nivell intel·lectual, van fer un experiment amb dos bessons idèntics, el resultat? Els humans no eren capaços de diferenciar-los, els robots sí. Però parlem de capacitats concretes, se centren en característiques que per nosaltres passen desapercebudes, i per a ells no.
En definitiva, un robot serà allò que nosaltres vulguem.
Per això la importància de projectes que comptin amb una robòtica inclusiva. Ens focalitzem en persones sanes, de 20 a 50 anys. I sí, la robòtica ja està als hospitals, però cal obrir nous camins. I reitero per si no ha quedat clar abans: compte amb voler humanitzar els robots, un humà mai serà substituïble. Un avi que busqui companyia, per la part psicològica, no ho trobarà amb un robot. Una altra cosa és el Japó on ja existeixen aquesta mena de robots, però per mi són eines. Un robot ha de tenir objectius clars i si pot ser perquè millorin un món que està fet un desastre, objectiu complert.