Antón Costas (San Pedro de Matamá, Vigo, 1949) presideix el Consell Econòmic i Social d'Espanya (CES) des d'abril de 2021. Uns anys abans, entre 2013 i 2016, va presidir el Cercle d'Economia. Catedràtic de Política Econòmica de la Universitat de Barcelona, la seva tesi doctoral va ser dirigida pels professors Fabián Estapé i Ernest Lluch. En la vessant empresarial, ha estat conseller de diverses empreses de diversos sectors, com Laboratoris Reig-Jofre, Banc Mediolanum, Bodegas Terras Gauda, Hotusa o Roca Junyent Abogados. Autor de nombrosos llibres i articles sobre polítiques públiques, les seves publicacions recents analitzen les crisis econòmiques, el futur del capitalisme i la democràcia i la necessitat d'un nou contracte social que permeti la prosperitat dels més necessitats, començant per una forta inversió en la infància, en educació i en formació dual.
Què li preocupa en aquests moments de l'economia espanyola?
Que pugui continuar el bon to per dir-ho així, primaveral, que ha tingut des de 2022. És una economia que ha desmentit tots els pronòstics que anunciaven de forma reiterada l'arribada d'una recessió o almenys d'una frenada molt brusca. Ha estat més aviat una sorpresa per als pronosticadors, però no per a mi, hi ha elements que expliquen i explicaven bé aquesta primavera econòmica.
No li sorprèn llavors.
No, jo venia dient tant el 2022 com el 2023 que la recessió no estava ni se l'esperava, que l'economia espanyola mantindria taxes de creixement superiors a les que estaven pronosticant. I continuo pensant el mateix, adaptant-lo ara a l'entorn. Crec que aixeca una miqueta el peu de l'accelerador respecte al creixement econòmic i al creixement de l'ocupació de 2023, però no la veig trepitjant el fre com per aturar-se i molt menys com per entrar en una recessió.
Espero que Europa gestioni les noves regles fiscals recordant Sant Agustí: 'senyor, senyor, concedeix-me l'estabilitat, però no ara mateix'
A què atribueix aquesta 'primavera econòmica'?
Primer a un motiu purament estadístic, el rebot del gat mort: si una economia cau molt en un moment determinat rebota amb més força com més intensa hagi estat la caiguda. Nosaltres, en el cas de la crisi de la pandèmia, pel tipus d'estructura econòmica que tenim, vam caure més que la resta de les economies europees. Per tant, per pur rebot estadístic, pots esperar llavors que quan arribi el rebot aquest sigui més intens. Però crec que hi ha dos elements diferents que no han tingut en compte segons el meu parer les institucions o els organismes que fan pronòstics. Primer, que des d'Europa i Espanya la crisi de la covid es va gestionar de forma totalment diferent a com es va gestionar la crisi de 2008. En quin sentit? En aquest cas es va fer el que és raonable fer quan t'enfrontes a una crisi que toca molt al motor privat de l'economia. Aquí es van mantenir les rendes, els ingressos de les famílies i també de les empreses, i es va recolzar i mantenir abans que res l'ocupació. No hi va haver destrucció d'ocupació perquè el mecanisme de l'Erte permetia als treballadors mantenir el contracte laboral, a les empreses no pagar el cost i això va mantenir no només les rendes, sinó la confiança en el fet que les coses no es desplomarien. I això va ser molt important. I el tercer esdeveniment per a mi molt important és el tipus de reformes per consens social que es van introduir en aquests anys. La reforma laboral és una reforma laboral extraordinària no tant pel seu contingut, que en algun aspecte ho és, com pel procediment a través del qual es va arribar a l'acord. El fet que sigui la primera reforma laboral de la democràcia espanyola que hagi estat consensuada entre els actors directes, sindicats i patronal, dona de nou un element d'estabilitat a l'economia espanyola extraordinària, perquè et permet dir que no hi haurà cap govern que vingui a continuació que digui 'quan jo arribi la derogaré'. Dins d'aquests acords socials crec que cal esmentar també l'acord per a l'ocupació i la negociació col·lectiva [AENC], que va establir uns increments salarials per als propers anys.
Després d'aquests anys de keynesianisme, tem que ara les anunciades noves regles fiscals per part de Brussel·les impactin en aquesta 'primavera'?
Més que temor tinc l'esperança que alguna cosa hàgim après sobre com es gestiona una economia. Venim d'un món, d'una era de 40 anys, de certeses exagerades. Crèiem saber els responsables de les polítiques públiques i els economistes com seria el futur, quin tipus de tecnologies serien les adequades, que la globalització, tal com l'havíem conegut continuaria funcionant perfectament, que les cadenes de valor funcionaríen... Venim d'un món de certeses que de sobte s'esfondra com va succeir exactament fa un segle. Deia Mark Twain, o se li atribueix, que la història no es repeteix, però rima. Aquests anys 20 rimen amb els anys 20 del segle passat. Hem entrat en una època d'incertesa, que és una paraula molt important. El risc forma part de la vida i no passa res. La incertesa és la incapacitat absoluta per saber quins riscos tens davant. Per què ho esmento? Perquè no es gestiona igual una empresa o una economia en un escenari de certeses, encara que siguin exagerades, que en un escenari d'incertesa. Llavors, no és el mateix gestionar l'estabilitat financera europea en un escenari de certeses que en un escenari d'incertesa. En un escenari d'incertesa has de tenir una ruta que et porti de nou a l'estabilitat dels comptes públics. Però alhora has de tenir una altra ruta que és la que et permet mantenir el creixement i dur a terme inversions extraordinàries en el futur que en l'etapa anterior no havies de fer. És un cas de trade-off [conflictes entre objectius que són igualment desitjables, però que a curt termini tenen elements de rivalitat]. Com gestiones una economia de trade off en l'àmbit fiscal europeu? Doncs probablement recordant Sant Agustí, més que no pas un manual de macroeconomia. En una de les seves confessions Sant Agustí diu: 'senyor, senyor, concedeix-me la castedat, però no ara mateix'. Per tant, a Europa jo espero que en els propers mesos i anys, diguem, 'senyor, senyor, concedeix-me l'estabilitat, però no ara mateix. O, senyor, senyor, concedeix-me la descarbonització però no ara mateix. Aquest tipus d'equilibris o de trade off són l'escenari que tenen les economies desenvolupades no en els propers anys, sinó en les pròximes dècades.
Reduir els salaris és pa per a avui i fam per a demà. Una empresa, entesa com un projecte vital a llarg termini, concebuda amb salaris baixos no té futur
Destaca molt el consens, el pacte entre els agents socials. S'ha mostrat partidari d'augmentar el salari mínim interprofessional (SMI) per mitigar els efectes de la inflació i com a senyal perquè augmenti la productivitat. Tenim SMI nou però sense consens. Què n'opina?
La primera resposta d'un economista assenyat crec que ha de ser: depèn. I l'economista no té per què ser gallec [somriu]. Si tu vens d'una llarga època on els salaris han perdut d'una manera continuada la seva capacitat adquisitiva, coincidint a més com era en aquell moment amb la millora de la situació econòmica, un increment del salari mínim no té l'impacte que en moltes ocasions es tem: la destrucció d'ocupació. Al contrari, en aquesta situació un augment del salari mínim té almenys dos efectes importants. Un, millora les situacions de vida de moltes persones i especialment dels nens petits que viuen en aquestes llars beneficiades de l'augment del salari mínim. Aquest impacte el tenim mesurat, l'impacte és extraordinari. I segon, té un efecte en el consum d'aquestes famílies i, per tant, en la demanda agregada de les economies. I que augmenti la demanda és fonamental per a les empreses, perquè si no augmenta, no venen. I en tercer lloc crec que un augment prudent del salari és un senyal per a la millora de la productivitat. Fins on es pot elevar el salari mínim sense que provoqui alguns efectes de tipus sectorial? Aquí és on apareix la conveniència de la negociació, del diàleg social i del consens, i crec que som en un escenari on la negociació del salari mínim convindria que en el futur estigués en el marc del diàleg social.
Pensa el mateix sobre la reducció de la jornada?
Històricament hi ha grans vies de millora de les condicions de feina i de les condicions laborals associades a un increment de productivitat. Una és amb millors salaris: si hi ha més productivitat va bé que vagi als treballadors, com he assenyalat. L'altre canal és a través d'una reducció de jornada. Ara bé, ¿com hem d'introduir aquesta possibilitat que millores de productivitat afavoreixin reduccions de jornada o, invertint-ho, com hem d'experimentar si algunes reduccions de jornada poden millorar la productivitat o a tot estirar mantenir-la? Jo crec que durant una època seria assenyat mantenir aquest tipus d'experiments, en el sentit positiu de la paraula, també en l'àmbit de la negociació i del diàleg social. Cal tenir en compte que els sectors de l'economia i les empreses dins de cada sector no són exactament iguals. Enriquir el camp de la negociació col·lectiva i del diàleg social posant també la qüestió de la reducció de la jornada crec que és una bona cosa per a la negociació col·lectiva.
Moltes persones perceben que no milloren, que no tenen oportunitats de tenir una bona feina, que es queden una mica a la cuneta. Necessitem un nou contracte social
L'ou o la gallina. A Espanya no hi ha bons sous perquè no hi ha bons llocs de treball o no hi ha bons llocs de treball perquè no hi ha bons sous?
Hem de recuperar els bons llocs de treball i crec a més que podem fer-ho. Sense bons llocs de treball, entre altres coses, no hi ha bona productivitat en el conjunt de l'economia. L'estadística és molt clara: els bons llocs de treball coincideixen en empreses amb bona productivitat. Quina és la relació de causalitat? Probablement és bidireccional, però hi ha una relació entre bons llocs de treball i productivitat. Nosaltres tenim, en conjunt, com a mitjana, una productivitat una mica més baixa que la de països similars. Però si agafem empreses en sectors diversos que tenen els atributs adequats, veurem que aquestes empreses espanyoles tenen productivitat equivalent a la d'altres països, i llocs de treball amb salaris equivalents als d'altres països. En segon lloc, probablement necessitem algun canvi, que ja s'està produint, en la cultura empresarial respecte a la competitivitat. A Espanya parlem moltíssim que és necessari millorar la competitivitat. La pregunta és, i a través de quins instruments podem fer-ho? Un podria dir reduint els salaris, però això és pa per a avui i fam per a demà. Una empresa, entesa com un projecte vital a llarg termini, concebuda amb salaris baixos no té futur. Probablement en algun moment sigui una forma de sobreviure, però com no canviïs aquesta conducta posaràs el cap sota de l'aigua. Quin és el fonament de la competitivitat a llarg termini d'una empresa? No va associat a salaris baixos, una millora de productivitat em portarà a una competitivitat millor a llarg termini per a les empreses i a utilitzar el concepte de competitivitat en el seu bon sentit, que en economia és la capacitat d'aquest país per mantenir en el temps millores de benestar i de riquesa dels seus ciutadans.
Com ho fem?
Hi ha una alcavota a la nostra disposició amb una capacitat extraordinària per casar d'una banda la necessitat de les persones de tenir bons llocs de treball amb la necessitat de les empreses de tenir bons treballadors amb capacitat: la formació dual. L'informe que acaba de publicar el CES és al meu parer molt important, perquè no ofereix una opinió, ofereix dades estadístiques i són molt clares. Hem agafat tots els alumnes i alumnes que a Espanya han fet formació dual des de 2017. I alhora hem construït una mostra d'alumnes equivalents en edat i condicions socials, però que han fet formació professional no dual. Tot millora en els alumnes i en les empreses que han estat vinculades a un programa dual. Per als alumnes es redueix l'abandonament i el temps que passa entre acabar la formació i tenir una feina. En relació amb la formació no dual, millora d'una forma extraordinària la qualitat dels contractes, milloren els ingressos, especialment a partir del tercer i quart any en formació professional de grau mitjà i superior...al quart any en molts casos els ingressos són superiors a les persones que han fet grau universitari. I per part de les empreses sabem que les que participen en un programa dual es queden amb una bona part dels alumnes. I això val tant per a la formació professional secundària, per a la universitat —que té un problema seriós en aquest sentit— i val per a les polítiques actives d'ocupació.
No tots els ciutadans gaudeixen d'aquesta 'primavera' i de fet hi ha moltes persones que fins i tot tenint feina els costa arribar a final de mes i la pobresa augmenta. Vostè parla de la necessitat d'un nou contracte social per mitigar aquesta situació. En què consisteix?
El contracte social és gairebé una figura retòrica per cridar l'atenció sobre una cosa i per donar resposta a una pregunta. Què és el que fa que una societat liberal com la nostra, on cadascú anem una mica a la nostra, pugui funcionar harmoniosament i eviti el risc de la temptació totalitària? La meva idea és que hi ha d'haver una pega en aquesta societat que permet que funcioni harmoniosament, insisteixo, i que hi hagi cooperació dins d'ella. Aquesta pega l'anomeno contracte social. No pacte social, perquè un pacte és una mica per repartir-se coses. Parlo de contracte perquè un contracte és un compromís entre parts, on cadascú es responsabilitza d'alguna cosa. Aquest contracte es va fer a la sortida de la Segona Guerra Mundial en la major part dels països europeus i és el New Deal de Roosevelt als Estats Units. A Espanya vam construir un contracte d'aquest tipus en els Pactes de la Moncloa i a la Constitució: vam arribar a un acord, a un contracte; d'una banda, sindicats i partits d'esquerra que havien estat històricament enemics de l'empresa i de l'economia de mercat, diuen 'estem disposats a acceptar aquest sistema econòmic d'economia social de mercat sempre i quan vostès, l'altra part del contracte, estiguin disposats a construir un estat social que atengui l'educació, a la sanitat, a l'atur i a les pensions. Això va ser el gran contracte social i és la pega d'una societat. Avui crec que part d'aquesta pega s'ha dissolt perquè moltes persones perceben que no milloren, que no tenen oportunitats de tenir una bona feina, que es queden una mica a la cuneta. Per tant, se'ns ha dissolt aquest contracte social i n'hem de construir un de nou. Quin és una mica el meu matís respecte al passat? Que la pobresa i l'exclusió i la falta de bons llocs de treball ara no la podem fer a través de la redistribució, donant diners a aquelles persones que estan a la cuneta. El nou contracte social l'hem de fer donant capacitat a les persones perquè puguin tenir bons llocs de treball, perquè puguin construir vides professionals i vitals reeixides i perquè puguin una mica arribar a ser en la vida allò que tenen dret a voler ser. I això què significa? Al meu parer que el contracte social, no descansarà tant en la redistribució com en els bons llocs de treball i en la predistribució: és a dir, en com tractem els nostres nens, a la nostra infantesa, i als nostres joves abans que entrin al mercat de treball. Som un dels països desenvolupats que menys inverteix en la infantesa. Hi ha una dada que per a mi és desassossegadora i que no comprenc. Com és possible que Espanya sigui juntament amb Romania el país no només de la Unió Europea, sinó de l'OCDE, que té més nivell de pobresa infantil? Gairebé el 30% dels nens espanyols viu en situació de pobresa. Li puc assegurar com a economista, que la millor inversió —no despesa— que un país pot fer per al seu futur és la inversió en infantesa.
Per on comencem?
Per universalitzar i fer gratuïta l'escolaritat dels zero a tres anys. ¿Com pot ser que una parella jove pagui a Barcelona 850 euros per una llar d'infants amb un salari que s'apropa en el millor dels casos a 1.500 euros? És inconcebible. El contracte social ha de respondre a aquesta pregunta: qui s'ha de responsabilitzar de què en cada moment de la història d'un país. I en aquest moment és: qui s'ha de responsabilitzar de l'escolaritat dels nens de zero a tres anys, els pares joves amb dificultats per fer-ho, o és una responsabilitat de la societat en el seu conjunt, de l'Estat? Segon, gastem bastants diners en intentar erradicar la pobresa i l'exclusió o la falta d'habitatges de lloguer social. I molts diners, al voltant de 8.000 milions d'euros a l'any, en les anomenades polítiques actives d'ocupació que, tanmateix, no aconsegueixen totalment el seu objectiu. Donar diners a les persones alleuja la situació de pobresa o de dificultat, però no cura. Què hem de fer? Procurar que els programes socials d'ajuda a la pobresa, a l'exclusió, a l'habitatge social o a l'ocupació, siguin programes que a través de l'orientació i l'acompanyament a aquestes persones, siguin capaços d'ajudar-les a sortir de les situacions d'exclusió. Tenim dades que ens permeten dir que una orientació i un acompanyament en polítiques d'habitatge social té un impacte espectacular. Les polítiques d'ocupació en altres països anglosaxons especialment funcionen bé perquè aquesta despesa va associada a l'ocupador.
Creu que Catalunya ha perdut poder, rellevància, influència econòmica a Espanya?
PIB no n'ha perdut. Ha perdut poder econòmic? Hauríem de posar-nos d'acord en què entenem per poder econòmic. Alguna cosa era previsible que ens passés perquè aquesta era una economia molt industrial i dins de l'àmbit industrial molt manufacturera. Aquest tipus d'economies van patir un mastegot espectacular a partir dels anys 80 i 90, amb tota la desindustrialització, la globalització...i en aquell moment no vam ser conscients de les conseqüències de la industrialització en termes de pèrdua de bons llocs de treball i de prosperitat de molts territoris i ciutats, entre elles la meva, Vigo: "Los lunes al sol". A Catalunya hi ha moltes Manreses, per dir-ho així, que pateixen un gran mastegot en termes de pèrdua de bons llocs de treball industrials i per tant, de riquesa, de prosperitat i una mica d'horitzó. En aquell moment, sense dir-ho així obertament, li vam dir a la gent de les Manreses d'Espanya: una de dos, vagi-se'n a altres llocs a buscar bons llocs de treball o si vol romangui aquí resignadament. Què va succeir? Que dues dècades després aquesta resignació va saltar pels aires en el Brexit, que aquesta és la història del centre nord d'Anglaterra, va saltar pels aires als Estats Units en termes polítics, donant suport a opcions populistes autoritàries amb el triomf de Trump. Probablement des de Catalunya no hi va haver una percepció i una reacció adequada com crec que sí que n'hi va haver parcialment al País Basc, una altra regió industrial manufacturera, però que, tanmateix, hi va haver més capacitat d'acord. Això ha portat una mica a la sensació que hem perdut no PIB però sí una mica de poder econòmic. Tanmateix, amb una perspectiva de més llarg termini, crec que a Catalunya en general i a Barcelona en particular, hi ha talent, hi ha energia, hi ha capacitats, en el sentit de bons centres de formació en general, però de tecnològica en particular, que estan permetent a l'economia catalana trobar una via de sortida.
Si la pregunta anava per una altra banda, sense voler eludir el toro, hi ha una tesi que valdria la pena recobrar, del professor Jordi Nadal, aquest savi historiador català, en un conferencia que va donar fa uns anys a Sabadell. Va treure una tesi important que venia una mica a dir que l'esperit industrial i productiu de Catalunya no és un gen innat, sinó que es va produir en un moment determinat en què Catalunya va perdre poder polític propi, en benefici del centre, diguem-ho així, i els catalans en aquell moment es van dedicar especialment a fer riquesa. La tesi de fons és que fins ara la proximitat del poder polític, entesa des d'un punt de vista de comunitat, no ha afavorit del tot l'economia. I crec que el gran repte del poder polític català és demostrar que és possible tenir capacitat política autonòmica alhora que una economia molt potent i dinàmica. En els últims anys hem vist que aquesta relació ha tingut arestes. Jo espero que tinguem capacitat d'aprendre i que sapiguem combinar en el futur aquesta capacitat de poder polític autonòmic amb aquesta capacitat de tornar a recobrar el poder econòmic de l'economia catalana.
Cal crear aquesta relació de confiança entre poder polític i poder econòmic, perquè el país produirà noves seus
Què cal fer amb les seus que se'n van anar?
Afavorir-ne la creació d'altres de noves. La producció no se n'ha anat. A llarg termini la marxa de seus pot tenir efecte, sí, però s'han de donar senyals de complicitat i de confiança, no pots amenaçar. És el vell proverbi de que fa més una pastanaga que el pal. Jo crec que cal crear aquesta relació de confiança entre poder polític i poder econòmic, perquè el país produirà noves seus.