Aquesta setmana, Antoni Cañete ha estat reelegit president de Pimec per un segon mandat de 4 anys; l’últim segons els estatuts de la patronal. Quan se li pregunta per aquesta qüestió assegura que està d’acord amb la limitació de mandats, “no sé si en un, en dos, en dos més un, en tres”. En aquesta entrevista es posiciona també sobre el futur de la representativitat patronal i de com fer “activisme empresarial” davant mesures com la reducció de la jornada laboral, l’augment de l’SMI, la productivitat versus Europa i de com Europa no pot perdre el temps i ha d’actuar.
Fa quatre anys que va assumir el primer mandat a la presidència de Pimec. Toca que li pregunti quin balanç en fa.
Han estat quatre anys extraordinaris, excepcionals. Ens van comprometre a fer activisme empresarial, a cridar a les empresàries i empresaris perquè estiguin allà on se'ls representa i se'ls defensa. Pensem en petit per fer-nos grans. Perquè les pimes són el 99,8% del teixit empresarial i han d’estar al pont de comandament a Catalunya, Espanya i Europa, per tenir veu pròpia. Hem treballat per ocupar aquests espais: una oficina permanent a Madrid, una vicepresidència a la patronal SME United a Europa, tenir veu pròpia al diàleg social a Espanya...
Per tenir veu pròpia, han aconseguit estar al Consejo Estatal de la PYME i al Observatorio Estatal de la Morosidad Privada, òrgans consultius. A través de Conpymes, l’organització de la qual n’és vicepresident. Què diria a les veus que els titllen de ser la patronal del govern espanyol per plantar cara a la CEOE?
En els 50 anys que portem de democràcia a Espanya s’ha enquistat una anomalia, la de la representació patronal. Un tema que a Catalunya ja es va resoldre. Així, en termes de representació empresarial a Espanya hi ha un status quo que té una capacitat d'influència, que és capaç de construir qualsevol realitat encara que no s’ajusti a la veritat, per impedir que es trenqui aquest status quo. Per tant, ens han titllat de moltes coses com ara que som una entitat del govern espanyol, quan resulta que hem denunciat diverses accions que ha fet l’executiu i que van contra els interessos de les pimes. Un exemple: gràcies a l’actuació de Conpymes, el Suprem va anular una subvenció de més de 30 milions d'euros que es va atorgar a CEOE, UGT i Cepyme per a la digitalització del sector productiu en el marc del Pla de Recuperació. Hem denunciat també davant l'Audiència Nacional l’exclusió de les taules de negociació, malgrat superar el 10% de representativitat a nivell estatal. Si fóssim la patronal del Gobierno, com diuen, el que tindríem seria una representació reconeguda i de facto al Consell Econòmic i Social i encara no s'ha produït; esperem que sigui aviat.
Creu que ho aconseguiran?
Hi ha recels perquè a Espanya hi hagi una patronal que representi realment els interessos de les petites i mitjanes empreses, amb veu pròpia. Quan el que tenim ara mateix amb Cepyme i CEOE és molt significatiu. El president de la CEOE és qui designa la presidència de Cepyme, una total anomalia en el sistema de representació empresarial a Espanya que, a més, Europa reconeix i ja ho ha advertit a Espanya. A Catalunya és diferent. Foment possiblement té més representació en l’àmbit de la gran empresa i Pimec en les pimes; i som organitzacions separades.
S’acaba d’aprovar un SMI que, en part, tributarà; es tirarà endavant la reducció de jornada a 37,5 hores... Quan aconsegueixin aquesta veu pròpia a Espanya, les coses seran diferents?
Si Conpymes hagués existit quan es va negociar la reforma laboral, no hi haurien mesures importants que perjudiquen a les pimes. No es va debatre la pérdua de responsabilitats del Fogasa, que permetia que els treballadors d’una empresa fallida cobressin una indemnització, o evitar el seu tancament i la descapitalització; a la negociació col·lectiva no es va evitar que la gran empresa amb conveni propi s'assegui a determinar les condicions del conveni sectorial. Per tant, les pimes no estem representades a la reforma laboral, en l’àmbit on es juguen moltes de les condicions de treball -jornada, salaris...- Reclamem la nostra capacitat de parlar dels problemes de la pime dins del marc del diàleg social.
La diversitat de membres que ha escollit per format la candidatura i posterior junta de Pimec té a veure amb la necessitat d’abordar tots aquests aspectes?
Les organitzacions representatives com Pimec estan configurades per moltes associacions, federacions i gremis... amb una gran diversitat i això és bo.
Ha aconseguit una paritat del 60-40. Ha costat?
Normalment, moltes associacions, federacions i gremis estan representades més per homes que per dones. Per tant, hem tingut voluntat de buscar la paritat, que d’altra banda marca la llei. Però no tant per la pura obligació de cobrir quotes, sinó perquè defenso que totes les dones que s'incorporen en aquesta Junta tenen lideratge i capacitats que més enllà de la seva condició. Són persones absolutament preparades i que enriqueixen -com mai s'havia produït en la nostra entitat- el nostre òrgan de govern.
Numeri’m quines seran les 10 principals línies estratègiques de la nova Junta.
Primer, demanar a empresàries i empresaris i als autònoms que participin allà on se’ls representa i defensa. No s’ha de cedir representació a persones que ocupen llocs destacats i prenen decisions i actuacions contràries als nostres interessos. El que anomenem activisme empresarial. Una qüestió de la qual continuarem fent proselitisme -si em permet l'expressió-, d'aquesta necessitat de participar, d'associar-se, d'estar defensant els nostres interessos i de fer propostes. Per tant, el segon objectiu és el nostre cavall de batalla: tenir veu pròpia. Necessitem que en la negociació col·lectiva les pimes tinguin veu pròpia perquè s'estan produint anomalies molt importants
“Continuarem fent proselitisme de l’activisme empresarial, d'aquesta necessitat de participar, d'associar-se, d'estar defensant els nostres interessos i de fer propostes”
La tercera?
Consolidar la nostra presència allà on ja l’hem aconseguit. I, quarta, allà on estem fer propostes analítiques, tenir una actitud proactiva. Hem de liderar l’espai de defensa de la pime. Aquesta seria la cinquena línia de treball. Si la pime és el 99,8% de les empreses del país, més del 70% de l’ocupació i més del 60% del Producte Interior Brut (PIB)... som el motor de l'economia. Per tant, no només hem d'estar sinó que hem de liderar i fer propostes perquè el motor continuï treballant amb tota la seva potència.
Ens en queden cinc més.
La sisena i la setena se centrarà en fer-nos visibles allà on es determinen la gran majoria de les lleis i les regulacions, a Madrid. On tenim una oficina permanent que reforçarem per afrontar tots els canvis legislatius que es fan. També seguirem a Europa, on també tenim una estructura pròpia a Brussel·les i amb representació a la patronal europea, amb una vicepresidència que volem consolidar. El primer propòsit és entrar al Consell Econòmic i Social.
“La pime és el motor de l’economia”
Quines són la vuitena, novena i desena?
Són aquells temes que són absolutament transcendentals en el país
I que són?
Estem en un moment de canvi molt important i hem de poder donar respostes a temes tan vitals com l'habitatge, la immigració, els canvis disruptius que s'estan produint -transformació digital i de l’energia, blockchain, intel·ligència artificial- i que ens impactaran. Si no els afrontem correctament tindran un impacte negatiu en la pime. I, sobretot, actuar en aquelles qüestions que generin progrés i riquesa per donar resposta a les necessitats socials i crear més llocs treball i de millor qualitat.
Es refereix a qüestions com la productivitat, un dels seus cavalls de batalla?
Evidentment. La productivitat és el nostre deure pendent si volem reduir horaris i jornades, apujar salaris, garantir la viabilitat de les empreses. En el que portem de segle la productivitat s’ha incrementat molt poc, només un 0,5% i estem pràcticament a la cua d'Europa, després de Turquia. Per tant, hem d’actuar i millorar aspectes que malmeten la productivitat, com ara l'absentisme o l’excessiva burocratització de l’administració. Els estudis de Pimec demostren que de cada 10 papers que demana l’administració a una empresa, resulta que 7 ja els té en el seu poder. S’han de crear les millors condicions perquè aquest país, que és extraordinari, tingui capacitat de competir, ser viable i generar riquesa per a la seva ciutadania i llocs treball.
“Aquest país, extraordinari, ha de tenir capacitat de competir, ser viable i generar riquesa per a la seva ciutadania i llocs treball”
El context polític actual és més favorable per establir aquestes condicions?
Parlem de productivitat en un sentit molt ampli, no només la laboral. Cal produir més amb menys recursos, optimitzat l’energia, eficiència i eficàcia en el temps de treball...
Arribem, doncs, a la polèmica reducció de la jornada laboral.
O som capaços de ser més productius o no tindrem capacitat de reduir la jornada laboral. Per reduir la jornada amb els mateixos costos laborals, amb increment de salaris, hem de tenir menys costos en la producció, en matèries primeres, en energia... Tots hem de tenir una corresponsabilitat en prendre decisions que vinguin en benefici del país, de l'economia, de les empreses i dels treballadors. Tot són vasos comunicants.
“O som capaços de ser més productius o no tindrem capacitat de reduir la jornada laboral”
Insisteix en dir que sense millora de la productivitat no hi ha reducció de jornada viable, però les dades mostren que un 45% de convenis col·lectius que ja estan per sota de les 37,5 hores. Es deu poder fer, no?
La reducció de jornada és un error tal com finalment s'està portant a terme. Un error i un fracàs del diàleg social. La jornada laboral s'hauria d'haver tractat i resolt en l'àmbit del diàleg social; treballadors i empresaris. Perquè quan s’ha tractat dins de la negociació col·lectiva s’ha aplicat allà on hi ha les condicions favorables per fer-ho. Per això hi ha aquest 40% de convenis que l’apliquen. Però el ‘café para todos’ es una injustícia, derivada d’un cert populisme.
Per què?
Perquè la reducció de jornada tal com està plantejada és inviable en determinats territoris, en determinada dimensió d'empresa o sectors. Per això s’hauria de tractar en el marc de la negociació col·lectiva. Hi ha sectors com el de la farmàcia, el de la neteja, el de la seguretat, el sector primari... que és inviable, però no per una qüestió de costos o de marges dels empresaris, no s’ha de mal interpretar. En el cas de les farmàcies, per una manca de personal i d’oferta de talent. Es necessitarien 600 treballadors més, que no existeixen. En la neteja i la seguretat, perquè són sectors intensius en mà d’obra i aquí sí que hi ha un increment de costos salarials del 6,5% quan els marges del sector estan entre el 4% i el 5%. La reducció de jornada no és una qüestió de costos, és d’inviabilitat.
“La reducció de jornada no és una qüestió de costos, és d’inviabilitat”
D’aquí el seu rebuig a la mesura?
No estem en contra d’una mesura en què estem tots d’acord, treballadors, autònoms, empresaris. Tots volem treballar menys i cobrar més. El problema és com portem a terme aquesta mesura. I l'altra qüestió és que el debat al carrer avui dia no està en la reducció de jornada.
No? Expliqui-m’ho.
El veritable debat que tenim al carrer, que tenen ciutadans i treballadors, és el salari. Tenim una realitat molt inflacionista, amb unes dificultats en àmbits com l'habitatge i la gent el que necessita és cobrar un salari que doni resposta a les seves necessitats per viure.
Per tant, és inviable treballar menys i cobrar el mateix?
La proposta del govern espanyol amb el real decret és inviable per a la pime, no té capacitat per aplicar-la. Prendre una mesura que digui es treballarà 37,5 hores, però ho pagues tu? Jo puc prendre totes les mesures que sigui, però he de tenir corresponsabilitat. Aquell que pren una mesura per decisió política, per estratègia, ha de tenir en compte un seguit de consideracions. El real decret que ens posen damunt la taula, el que ens estan proposant, no té en compte aquesta realitat, sobretot per a la petita i mitjana empresa.
Si s'ha de cobrar més, estarà d’acord amb l’increment de l'SMI.
Pimec va ser la primera patronal que vam posar damunt de la taula el tema del salari mínim, perquè és fonamental. El salari mínim que hem de tenir ha de ser el més alt possible, que ningú ho dubti. Però dit això, el salari mínim ha de ser el millor possible sempre i quan no destrueixi activitat econòmica o empresarial, i llocs de treball. Per tant, el salari mínim no és una qüestió d'una subhasta; té tota una sèrie de paràmetres que s'ha de valorar perquè ha de ser el salari que permetin unes condicions econòmiques. I per això hi ha una comissió d'experts on, per cert, no n'hi ha hagut ningú del món empresarial. Per tant, millor fem les coses bé, no fem populisme i fem que la gent estigui en les millors condicions i que tinguem les empreses competitives, perquè ens va la vida a tots, treballadors, empresàries, empresaris i sobretot la societat.
Defensa que a Europa està més sensibilitzada amb la pime, però el context mundial està canviant i Europa ha de prendre decisions. Quines?
No té altre remei. El problema és que l'Europa tal com està i com funciona no dona resposta als canvis que s'estan produint al món. Estem davant d'uns canvis geopolítics i geoestratègics que requereixen una resposta. Però Europa està absolutament sotmès a la burocràcia i a les normes, circumstància que genera problemes i dinàmiques errònies i que no ens permet donar respostes eficaces i eficients. Europa no es pot legislar amb directives que triguem dos anys a decidir-se i que en triguen dos més a traslladar-se als Estats i, a més, aquests les modelen a la seva mida; en molts casos fent trampes. Està molt bé el que ens diu Draghi, o el que diu Letta, però s’ha d’aterrar i prendre decisions i actuar. Els interessos que tenen alguns lobbies i països, fa que Europa no prengui les decisions.
“Està molt bé el que ens diu Draghi, o el que diu Letta, però s’ha d’aterrar i prendre decisions i actuar”
Quin marge té Europa per respondre?
Molt poc marge. I aquest és el veritable drama. Cada dia ens despertem amb una decisió amb repercussió mundial que pren el president d'un país a l’altre banda del món. Per tant, a Europa està bé que fem papers, està bé que teoritzem, però el que necessitem és actuar. Les decisions s’han de prendre en 24 hores, no en 24 anys.
Parlant de governs, de mesures... el president de la Generalitat s’ha compromès a invertir 18.000 milions en 5 anys per tornar a fer de Catalunya un motor econòmic. En què els hauriem d'invertir?
Nosaltres celebrem sempre els compromisos perquè el compromís és una part inicial i necessària per a l'execució. Però com a societat civil, volem ser notaris d'aquests compromisos, perquè l'important és que s'executin. Portem massa temps amb molts compromisos que no s'han executat. I ja no parlo només del Govern de la Generalitat, sinó també del govern espanyol. Hem assistit a conferències, a posades en escena amb pluja de compromisos; amb titular de ‘pluja de milions per a infraestructures a Catalunya i passa el temps i la pluja es transforma en sequera.
Es podrà resoldre amb el finançament singular?
Catalunya està infrafinançada i això genera una pèrdua de l’ordinalitat. Som el segon o tercer territori en aportacions a l’Estat, però passen a ser el 14 de 15 en nombre de recursos traspassats. Pimec va subscriure el manifest de les principals entitats empresarials i econòmiques, el G8, per fer de notaris i vetllar perquè el compromís d’arribar a un finançament singular es compleixi. Amb el compromisos de la Generalitat en matèria d’inversions, farem el mateix.
S’ha d’invertir en reindustrialitzar el país?
No podem perdre el tren de la indústria. La indústria és un element de resiliència, és un element de lideratge i és un element de benestar dins dels països. Però també s’ha afrontar altres aspectes, com el futur dels serveis, més concretament del turisme, per esmentar-ne algun. Catalunya ha de centrar els esforços i els recursos en accions que tinguin un retorn a la societat, que potenciïn l’activitat del país.