El secretari general de la UGT, Camil Ros (Vallromanes, 1972), es va iniciar en els moviments socials i la política amb 14 anys i des dels 15 anys en el món laboral, treballant en tasques administratives a diferents empreses del sector de la construcció. A la UGT hi és des del 1996, perquè va ser cofundador de l’Avalot – Joves de la UGT de Catalunya, el primer sindicat juvenil creat a Espanya, que va néixer de la necessitat de defensar la dignitat laboral, l’emancipació social i l’apoderament juvenil. Sentint els arguments que Camil Ros exposa en aquesta entrevista a ON ECONOMIA, s'ha avançat, però encara queda molt per aconseguir. De l'actualitat més recent, el preocupen tant Celsa com Seat —i diu que Nissan s'ha resolt com si fos una subhasta—, la inconcreció dels futurs projectes que han de canviar el model productiu, la manca de lideratge d'una part dels empresaris per la transició verda i les noves tecnologies, l'accés a l'habitatge, el treball digne..., i en política, que el diàleg porti un nou govern espanyol que arraconi la dreta i l'extrema dreta i que es trobi una solució perquè Catalunya resolgui el seu conflicte polític.
Aquesta setmana s’han produït els primers contactes públics entre Junts i Sumar. Què n’espera el sindicat de la formació del nou govern espanyol?
L'important és que s'iniciï el diàleg i acabi bé. El que va ser la constitució de la Mesa del Congrés dels Diputats va anar bé i creiem que no podem arriscar-nos a un escenari de repetició d'eleccions perquè pot ser que la dreta i ultradreta governin, amb totes les conseqüències. És cert que ara hi ha una aritmètica política d'una suma de molts més partits que en les anteriors eleccions i, per tant, ara cal obrir un procés de negociació i que es trobi un punt d'acord. On estan els límits? Si tornéssim enrere, què es deia? Que Sánchez no donaria els indults, que no canviaria la malversació i la sedició, que ERC no aprovaria els pressupostos de la Generalitat... tot era impensable i es donava per impossible. A més, fa mig any també semblava impossible poder parlar d’una llei d’amnistia.
Per tant, s’ha avançat en l’última legislatura?
L’anterior legislatura ha estat marcada pel diàleg polític i social, amb avenços molt importants en el mercat de treball, com la reforma laboral, la pujada del salari mínim a 1.080 euros, l'acord de pensions... S’han aconseguit tota una sèrie de millores, algunes derogant parcialment part de les retallades que havíem tingut, però no ha estat suficient. S’ha de continuar el camí de la recuperació de drets socials.
Demà se celebra La Diada. Aquí també s’ha avançat?
En l'àmbit polític, a Catalunya està en una situació diferent i, en alguns aspectes, millor que fa uns anys. Que això no vol dir que ja sigui el final i que tinguem que dir ja està, fins aquí. Però és evident que els indults i un cert procés de distensió i diàleg ha aportat millores. Però queda un camí per recórrer, per acabar resolent el conflicte polític. Per tant, tant en l'àmbit social com en el polític, necessitem un govern i una majoria al Congrés de Diputats per continuar en aquest camí: que la gent pugui arribar a final de mes amb dignitat i amb drets socials. En política, que Catalunya pugui trobar una solució, perquè el conflicte, com que és greu, tampoc no és fàcil de resoldre amb una o dues lleis. Per tant, des de la UGT creiem que cal continuar en aquest procés, amb un nou govern i seguir legislant.
Quins temes considera que són prioritaris?
Hi ha qüestions molt importants. Necessitem uns pressupostos per afrontar el context econòmic i social actual. Molta gent no pot arribar a final de mes o no hi arriba. Fruit potser de la crisi d'Ucraïna -però ja venia d'abans- i malgrat que hagi pujat el salari mínim. Per tant, des de la UGT creiem que cal fer un debat al voltant del control dels preus de certs productes, i això no és cap proposta bolivariana. Fins ara, hi ha hagut un control dels tipus d’interès, del gas... i s'ha de fer amb altres productes, perquè no ens podem relaxar tot i que la inflació està al 2,6%, perquè la subjacent -dels productes de primera necessitat- està al 6%. Hi ha molta especulació en els preus, d'uns quants via intermediaris.
S’hauria d’actuar contra aquesta especulació?
No es tracta de preus fixos a determinats productes, sinó d’intentar reduir el nombre d’intermediaris que van apujant el preu inicial que es paga al pagès, al pescador... Aquest debat, encara que pugui semblar que no és urgent, sí que ho és, perquè hi ha molta gent que no arriba a final de mes.
Cal un debat sobre els preus de certs productes. Reduir els intermediaris, legislar i posar regles de joc. No és cap proposta bolivariana
Però quina seria la mesura a prendre davant dels intermediaris?
Una cosa és que pugi el cost del producte -per escassedat o les raons que sigui- i, una altra, quin és el preu final. Per tant, s'ha d’analitzar quins són els intermediaris mínims necessaris perquè el producte es pugui recollir, envasar i comercialitzar; i eliminar els entremitjos que calgui.
Però això s’interpretaria com una política intervencionista?
Si, però és que aquests tipus de polítiques ja les tenim en salut laboral, en subcontractes... La política del BCE amb els tipus d’interès per controlar els preus és intervencionista, la quota del gas... Si deixem que tot ho reguli el mercat, sense límits, ja sabem què passa; recordem la crisi financera del 2008 amb la banca i l’habitatge sense límits? Per tant, davant d'aquesta situació cal trobar solucions i només es pot fer legislant i posant regles del joc, perquè si no, al final ho acabem pagant la mateixa gent. En resum: cal intervenir sinó l'escletxa social cada cop serà més gran, el risc de pobresa en general, l’alimentaria, la infantil... Ara no estem davant d’una situació de crisi econòmica en què es dispara l'atur, perquè la reforma laboral ens ha portat més estabilitat al mercat de treball, però hi ha moltes persones que no arriben a final de mes.
No és suficient amb la pujada salarial mitjana del 3,3% en el primer semestre d’aquest any?
L'estructura salarial que tenim és una estructura de salaris baixos. És cert que s’ha incrementat el salari mínim i ja es reflecteix en les nòmines més baixes, però les enquestes d’estructura salarial reflecteixen que el gruix de la massa laboral cobra un salari baix. Per tant, el salari mitjà no és real perquè és la mitjana entre els sous més baixos i els més alts. En el diàleg social entre tots els agents socials -sindicats i patronals- s’hauria de començar a treballar perquè el salari mitjà no sigui una mitjana, sinó un salari real. Perquè amb el salari mínim de 1.080 euros no s’arriba a finals de més i, a Catalunya, encara menys perquè un informe determina que hauria de ser de 1.300 euros -una directiva europea determina que ha de ser el 60% del salari mitjà-. És evident que cal una política salarial adequada, de pujada progressiva de preus, de baix cap amunt, perquè sinó anem empobrint, malgrat les millores de la contractació fixa. Un exemple d’això és la reducció de la bretxa salarial per sota del 20%. Ha estat perquè hem deixat de discriminar? No. Ha estat fruit de la pujada del SMI, perquè moltes dones treballen en sectors més precaritzats i de salaris baixos.
Ens hem de centrar només en els salaris?
Per acompanyar al canvi de model de societat cal un altre debat: el del repartiment del treball. Aquesta legislatura hauria de ser l'inici per determinar com s’ha d’anar cap a la jornada laboral de 35 hores i de quatre dies. Perquè això no és una bogeria, sinó que l’evolució lògica de la història marcaria això. Fa més de 100 anys que es va aprovar per primer cop la jornada laboral de vuit hores, arran de la vaga de La Canadenca i altres. La jornada de vuit hores està per llei i a l’Estatut dels Treballadors, dels anys vuitanta, i en els convenis col·lectius en la majoria la jornada és inferior a les vuit hores, però encara cal un nou repartiment del treball. Els treballadors ja no valoren, com feien els de generacions anteriors, treballar quantes més hores extra millor. La gent vol viure millor treballant la jornada que et pertoca. Hem de treballar millor, amb millors condicions de treball i la tecnologia ens hi ha d’ajudar. Per això, hem de treballar menys reduint la jornada laboral i hem de cobrar més per poder arribar a final de mes i viure amb dignitat. I ja sé que això per a sectors especialment empresarials i en àmbits polítics és sorprenent.
Exacte. Els empresaris diuen que la jornada de 35 hores i 4 jornades redueix la productivitat...
Però és que la patronal només mesura la productivitat en costos laborals, quan es pot fer amb altres indicadors, com la qualitat, la formació dels treballadors, de producte... si no, es fa trampa. No ens podem basar en fer créixer la productivitat reduint salaris, perquè en comptes de competir amb Alemanya acabarem competint amb el Marroc. Què volem? Ser una maquila del sud d’Europa, amb pitjors condicions de treball? Hi ha experiències amb les quatre jornades laborals a Europa que demostren que es manté la productivitat. Però és un debat que les patronals no volen afrontar, perquè viuen ancorades en reivindicacions del passat, quan el que haurien de plantejar-se és què fer per treballar millor i obrir un debat al voltant de la flexibilitat. Parlar de quin ha de ser el salari fix per arribar a final de mes, i la resta un variable en funció dels beneficis de l’empresa. Anem cap a un nou model.
En el mercat laboral, però, si bé s’està creant ocupació fixa, també hi ha un 10% d’atur enquistat. Quines polítiques caldrien?
La reforma laboral ha estat positiva en el sentit que, si abans el 15% dels contractes que es feien en un mes eren fixos, ara ja parlem de gairebé el 50%. Això aporta estabilitat a una part de la població i és important perquè, amb dades del Banc d’Espanya, està demostrat que una persona amb el mateix salari però amb contracte indefinit gasta més que una altra amb la mateixa retribució però amb feina temporal; perquè té una seguretat. Això és important, perquè, part de la crisi que hem tingut de preus no ha acabat sent una recessió perquè la gent tenia un contracte indefinit gràcies a la reforma laboral. Si no, com amb altres crisis, les empreses haguessin prescindit de la part de la plantilla que tenien amb contracte temporal. Però ara les empreses han sortejat la situació sense acomiadaments, potser amb marges més estrets, però se n’han sortit. Tot i això, ens cal analitzar la realitat dels contractes dels fixos discontinus per feines més estacionals, perquè s’ha de garantir que cotitzin el necessari per accedir a l’atur. Una altra assignatura pendent és com fer polítiques actives d'ocupació, perquè Espanya encara té un atur estructural gran, que s’ha reduït, però que cal afrontar amb polítiques directes, d'inversió, de formació, d'adequació, de perfils professionals...
De quins perfils i sectors estaríem parlant?
Cal formar als desocupats en les noves activitats al voltant de les tecnologies i la digitalització. També en el camp de l’atenció a les persones, que és un sector en creixement que hem de vetllar perquè tingui millors condicions de treball. Per no oblidar les tecnologies en energies renovables i també totes les activitats que es generaran a l’entorn dels nous hàbits de consum energètic a les llars, les oficines... Alhora, el sector serveis, de turisme.... Però sobretot introduint la formació perquè els treballadors menys qualificats -els de llarga durada- puguin trobar una feina gràcies a les noves capacitats. Els països que millor van a Europa són aquells que tenen una bona Formació Professional, per tant, és bàsica en general, però especialment en el sector industrial. Hem de baixar el focus també a cada territori i, per tant, les polítiques d'ocupació han de ser territorials.
En aquest sentit, cal dir que la manca de consens patronal per firmar l’Acord Interprofessional és justament pel rebuig de Foment del Treball a tenir una visió més territorial dels convenis col·lectius.
Teníem un principi d’acord tots els agents socials en què cal adaptar la negociació col·lectiva a la realitat territorial. Vam arribar a un cert consens per crear marcs catalans i no estatals per a uns sectors determinants o no prendre l’àmbit de les demarcacions [provincials] com a referent per delimitar la seva aplicació i baixar més al territori, perquè actualment el marc provincial en molts casos no és l’indicador d’un territori. Però finalment Foment del Treball es va despenjar, i l’acord encara està en suspens. Sembla que Foment està més dedicada a fer de lobby que preocupada per fer de patronal. I és una responsabilitat important arribar al consens per tenir l’Acord Interprofessional perquè, entre altres, en matèria de digitalització o de teletreball havien arribat a preacords importants que haguessin estat un referent en matèria laboral. Catalunya necessita tornar a ser allò que durant molts anys havia estat: un referent pioner a nivell de l’Estat i d’Europa en propostes en l’àmbit social, del mercat de treball, de l’economia productiva.
Catalunya necessita tornar a ser el que havia estat: un referent a Europa en propostes socials, laborals i de l’economia productiva
Consideren que Pimec està robant el protagonisme de Foment en la negociació col·lectiva?
No és això. El problema és que mentre que entre els sindicats CCOO i UGT hi ha punts de fricció, tenim clar que si anem per separat en certs àmbits de negociació aconseguim menys objectius dels que ens proposem. Per tant, la unitat d’acció la tenim molt clara. Ho vam fer per a l'Acord Interprofessional. Però Foment i Pimec no tenen unitat patronal, una unitat d’acció en aspectes més rellevants, no mostren capacitat de consens. Hi ha un pique patronal en molts convenis col·lectius.
Una falta de consens que també es trasllada a altres àmbits?
Ara ens hem d’afrontar als pressupostos de la Generalitat. L’any passat es va fer un exercici molt important i molt profitós. Però a veure amb quin esperit venen aquest any les patronals. UGT i CCOO ens reunirem i centrarem les nostres propostes. Pel bé de l’economia i del diàleg social seria important que Foment i Pimec tinguessin bones relacions.
Foment i Pimec no tenen unitat patronal, una unitat d’acció en aspectes més rellevants, no mostren capacitat de consens
I, per sectors, on s’ha de centrar els esforços de la política industrial?
Catalunya té tres grans sectors econòmics que són tractors de l’economia, que generen ocupació directa i indirecta, i pels quals cal apostar perquè facin la transformació tecnològica i energètica. L’automoció i auxiliar de l’automoció, l’alimentari -que és dels que genera més ocupació i més equilibri territorial, i que necessitarà molta adaptació per combatre el canvi climàtic, i el sector energètic i químic. I, evidentment, completats amb el sector serveis i el turisme. Si sumem la industria manufacturera, amb un 20% del PIB, amb les empreses de serveis que treballen per a la indústria, se supera el 50% de l’ocupació i del PIB de Catalunya. Aquest és el nostre mapa de sectors estratègics productius que generen llocs de treball i, després, hi ha els sectors estratègics en tecnologia i investigació, com són la salut i la sanitat. Tinc la sensació que les polítiques industrials -tot i que han millorat- s’han convertit en API’s, en agents de la propietat immobiliària -la Nissan va semblar que fos una subhasta!- és parla molt de determinats projectes a futur però se’n té molt poca concreció.