Acaba de començar la campanya electoral del 12-M, amb els focus apuntant sobretot a Carles Puigdemont i Pedro Sánchez. L’economia, però, ha de tenir-hi un paper rellevant, en ple debat sobre el model de finançament, el futur de l’aeroport de Barcelona-El Prat i el límit al preu dels lloguers. En aquest context, parlem amb Carlos Puig de Travy (Barcelona, 1958), degà del Col·legi d’Economistes de Catalunya i president de Crowe Auditoría y Consultoría, que ens explica com veu l’economia, com resoldria el finançament i es mulla també sobre habitatge.
Com veu l'economia catalana?
Bé. No hi ha desacceleració. Després de la pandèmia, vam tenir creixements importants, però ara estem a nivells del 2,6% l’any passat i es preveu un 2,1% per a aquest any. Qualsevol creixement per sobre de l'1% vol dir que l'economia està en moviment. Tenim una economia sòlida i no només per al 2024, sinó també per al 2025.
El PIB creix, però les famílies no ho perceben tant per culpa de la inflació. Preveu que també sigui un bon any per a l'economia de les famílies?
L'any passat va ser un molt bon any i cada vegada és millor. La inflació ha anat baixant i els salaris ara han pujat per sobre de l’IPC. Les famílies no estan endeutades. Hi ha un saldo positiu d'estalvi familiar de dos bilions a Espanya. I a més estan consumint. Evidentment, hi ha sectors desfavorits, és cert, però les famílies, en general, tenen un saldo d'estalvi positiu. El consum privat és una de les bases per créixer aquest any.
“Els països del nord i l’est d’Europa no estan creixent com Espanya. És una oportunitat per a Catalunya, ens hem de posar les piles”
És sostenible més estalvi i alhora més consum?
Sí, perquè hi ha liquiditat, i una part va a estalvi i una altra a consum. Això és el que fan les famílies. S'accelera el consum perquè hi ha més estabilitat, i hi ha més estabilitat perquè hi ha ocupació. I una part del que guanyen les famílies ho destinen al consum de béns d'equip, cosa que en períodes de crisi no es fa.
Estem veient ERO i fins i tot algun tancament de fàbrica, però alhora, bones notícies com la de Chery. Hem de patir per la indústria?
Un dels objectius d'aquest Govern ha sigut la industrialització de Catalunya. Després de la pandèmia hi ha hagut un alentiment de tota la indústria i ha perdut pes, però ara no, l'any passat va créixer, va generar ocupació, va exportar i aquest any les expectatives són les mateixes. La prova de la salut de la indústria és l'exportació, i l’any passat va arribar als 100.000 milions d'euros d'exportació. Això és importantíssim, perquè per exportar has de ser competitiu. Jo crec que amb les tendències europees de protecció, de sobirania, d'autonomia europea, Catalunya està en una bona posició.
Per què?
El problema d'Europa és que no està creixent com creix Espanya, o com creix Grècia o una mica Portugal. Els països del nord i l’est estan patint més. Llavors, per a Catalunya és una oportunitat i ens hem de posar les piles. El repte que tenim a Europa és innovar, digitalitzar i automatitzar la indústria. Fins i tot li passa a Alemanya, que està patint perquè la seva indústria no es pot comparar amb l'americana o xinesa en tecnologia, digitalització i innovació, perquè s'ha dedicat a la indústria tradicional. I un dels problemes que tenim a Europa és el funcionament d'Alemanya.
I a Catalunya? La indústria catalana s’està modernitzant i automatitzant?
Crec que és una de les assignatures pendents que té. La gran indústria sí que ho està fent, però és un repte per a les petites i mitjanes empreses i això no ho poden fer soles, necessiten l’ajuda de l'Estat amb digitalització, amb millors condicions, millor formació del capital humà de les empreses. Hem d’ajudar les pimes, que són el 99% de les empreses del país, i hem de fer que siguin més grans. Amb els fons europeus s'han fet molts plans d'ajudes a les empreses, per exemple els PERTE, però no estan prou enfocats a les pimes. És molt difícil per a elles accedir als fons. El kit digital va ser un primer pas, molt ben planificat, i va arribar a les petites i mitjanes empreses. Però és una assignatura pendent i si es poguessin gestionar més fons europeus des d'aquí, des de Catalunya, potser podríem fer una gestió més acurada perquè aquests fons arribessin a les pimes.
S'han gestionat millor des d'aquí? Perquè hi ha un ball de xifres...
Des de sempre, l'execució de les inversions a Catalunya s’ha fet millor des d’aquí que des de l’Estat. Jo vaig veure l'anunci del ministeri respecte a l'execució de fons, falten partides, ho va explicar bé la consellera Natàlia Mas. A Catalunya, l’execució és molt més alta, en aquest aspecte crec que no es pot fer una crítica de les execucions de fons a Catalunya en comparació amb les de l'Estat.
L’automòbil és la indústria més important de Catalunya, però té el repte d’electrificar-se. Com valora l’arribada de Chery?
Que vingui Chery a implantar-se aquí és una notícia que és inèdita en els últims 40 anys. És importantíssim, després de tants anys, que vingui una gran fàbrica a implantar-se a Catalunya. S’ha treballat des de dues conselleries, les d'Economia i d'Empresa, també des dels sindicats, això ha sigut una col·laboració de diferents institucions que al final hem aconseguit que vinguin. Però la pregunta és per què ve a Catalunya? Aquestes companyies analitzen el mercat internacional i on és el millor lloc per implantar-se. El primer és la situació de Catalunya, que és un pont per arribar a tot el mercat europeu. Però l'important és la xarxa que té Catalunya al voltant de l'automòbil. Si aquesta gran companyia ve aquí és per la xarxa de proveïdors que hi ha.
Hi ha dubtes pel fet de ser un fabricant xinès...
Però aquí el partner que té és important, estem parlant d'una companyia d'enginyeria de primer nivell. No farem cotxes igual que el model xinès, potser farem cotxes amb model europeu, amb tecnologia i més avenços, que també pot ser un distintiu, una fàbrica xinesa amb una combinació de tecnologies i una mica diferent a les fàbriques que tenen al seu país.
Parla de BTech, que també guanya un soci amb experiència fent automòbils per fabricar els Ebro, una marca que es recuperarà ja aquest any.
Sí, és una bona combinació. Avui dia o col·labores o et mors, perquè tot no ho pots fer i les aliances són bàsiques, llavors aquest és el model. Mira la Fira de Barcelona, un model de col·laboració, que és de les millors coses que tenim. També és important tenir una fira com la que tenim avui dia, que és exemplar a Europa i molt ben dirigida pel Pau Relat, que és un fiera, i tot l'equip.
Mentre veiem companyies franceses o japoneses que marxen, la Xina és ara on hem d'anar a buscar les empreses industrials perquè s'implantin aquí?
Chery pot ser un punt de partida important perquè a la Xina puguin veure que aquí és un lloc on poden instal·lar-se i fer negocis, sempre va bé competir amb models diferents. Els xinesos estan molt interessats sobretot a entrar en el camp de bateries i carregadors, i vindran perquè és un mercat que no coneixen bé, estan fent posicions per entrar a Europa i competir. Llavors jo crec que Catalunya està en un moment en el qual pot atraure inversió xinesa. Jo parlo molt amb en cònsol de la Xina a Barcelona i li dic “hem de col·laborar més”, intentar donar facilitat perquè les empreses xineses vinguin aquí, perquè ja tenen molta tecnologia, sobretot en energies alternatives. Això és important, són un bon aliat. No hi ha molta indústria xinesa aquí, però en el futur jo crec que sí que pot ser una de les vies de creixement de Catalunya.
Acaba de començar la campanya a les eleccions al Parlament de Catalunya del 12 de maig. De què creu que s'hauria de parlar en l'àmbit econòmic?
Un dels temes principals és el finançament de Catalunya. Això és vital. El finançament no és un sistema transparent ni just i és ineficient, està caducat. Aquest és un repte importantíssim per a Catalunya. El problema és que hi ha vegades que Catalunya està sola. Com pot ser que afecti altres comunitats, com Balears i el País Valencià, i no alcin la veu? Llavors des d'aquí hem d'obrir aquest sistema, s’ha de reformar totalment o canviar o fer un acord. Com ha de ser? Hi ha diverses opcions, però ha de complir tres principis.
Quins?
El primer és el de lleialtat. El finançament ha d'anar en funció de les competències que tens. El que no pot ser, el que ha passat fins ara, és que el finançament no cobreixi les competències i les comunitats que tenen més competències s’han hagut d’endeutar més. Com que el sistema no estava adaptat, quan va arribar la crisi, el deute de les comunitats es va multiplicar per quatre. Això és insostenible. Per això ningú ha posat el crit al cel quan s’ha parlat de condonar part del FLA, però condonar no vol dir arreglar a futur. Si no reformem el sistema, no arreglarem res.
El segon?
Ordinalitat. No pot ser que Catalunya pagui un 18% per habitant més que la mitjana i rebi un 2% menys. Ni que siguem la tercera comunitat que més aporta per habitant i la número 14 que més rep si tenim en compte el cost de vida. Això no té sentit. El principi d'ordinalitat és un principi clar: els que més aporten han de rebre més, i en funció de les necessitats. I, sobretot, ajustar pel cost de la vida és de sentit comú. És evident que mantenir els serveis públics no costa igual a Barcelona i Madrid que a altres llocs.
I el tercer?
Solidaritat. Ningú dubta que hem de complir aquest principi. Evidentment que Catalunya ha d'aportar a la resta de comunitats perquè és el sistema que tenim. Això no ho discuteix ningú, però ho hem d'acordar. El que no pot ser és que ningú sàpiga com va, el sistema és tan complex que no se sap gaire com s’ajusta. I el fons de compensació ha de servir perquè les comunitats amb menys PIB per habitant s’apropin a la resta, no? Doncs això no passa. Les riques continuen sent riques, les pobres continuen sent pobres. Aquest sistema no funciona. Té forats pertot arreu, i quan una cosa té forats, s'ha de canviar.
“Si gestionéssim els fons europeus des d’aquí, faríem una gestió més acurada. L’execució de les inversions sempre s’ha fet millor des de Catalunya”
Què li sembla la proposta del Govern de recaptar tots els impostos i després pactar la taxa de solidaritat amb l’Estat?
Hi ha moltes solucions i aquesta és una. No és una proposta que no tingui sentit comú, ja la tenen altres comunitats, és una proposta de màxims, una proposta que implica responsabilitat. És una proposta valenta. Però hi ha moltes propostes, un pacte fiscal, un model més federal compartit, o la proposta que fa Salvador Illa, d'un consorci tributari, que caldria veure com és la governança dins d'aquest consorci.
Catalunya ha de poder anar a negociar el model de finançament de tu a tu amb l'Estat?
Això és el que es vol fer. El problema és que l'Estat prefereix tenir un acord amb totes les comunitats, però no és impossible. Jo sempre dic: tot és impossible fins que una persona ho fa. L’home no podia volar i va arribar a la Lluna. Hem de fer possible tenir un model de finançament just, llavors hem d'anar o individualment o en conjunt. Si anant en conjunt és més ràpid, perfecte, però si no, hem d'anar individualment. El que no podem fer és aguantar un sistema que ens està drenant la indústria i l’estat del benestar.
Catalunya és un infern fiscal?
Home, jo crec que no. Està bé aquesta frase perquè posa sobre la taula que hem de modificar el nostre sistema fiscal. Però s'ha de modificar molt en conjunt i amb experts. El sistema impositiu d'un país està en funció també de la ideologia, del que volem, de la qualitat del servei, de la porció de despesa que volem per sustentar els serveis públics.
Però la pressió fiscal a Catalunya és alta?
La pressió fiscal al nostre país ha pujat els últims anys. I en comparació a preus, ha pujat molt més. A Espanya estarà al voltant del 37%, ha pujat 5 punts els últims 10 anys i ja no estem per sota dels països del nostre entorn. Llavors hem de veure com s'arregla. Hi ha impostos que a mi no m'agraden, crec que afecten els moviments econòmics.
Això és el que creu que s’hauria d’arreglar?
Sí, i després mirar com adaptem l'IRPF, la quota autonòmica, que es pot deflactar, té sentit. Canviar una mica l'impost de successions i donacions, o patrimoni, que és un tema de país, no tècnic, però té externalitats i hi ha gent que ha de venir aquí i aquest impost fa que no vinguin, això és evident. Hi ha alguns impostos, com aquests, que fan que hi hagi una competència entre comunitats que no hi hauria de ser.
Una de les qüestions econòmiques que més afecta els ciutadans actualment és el preu de l’habitatge, tant de compra com de lloguer. Assumint que no hi ha fórmules màgiques, què s’hauria de fer per resoldre les dificultats d’accés a l’habitatge?
L’habitatge és un dret de les persones. Com a país, hem de donar habitatge a les persones que viuen aquí. Això és un dret, és indiscutible. I el problema és que els polítics no en són conscients. La dotació pressupostària per habitatge a Espanya és l’1% del PIB, mentre a altres països és el 3%. La diferència entre l’habitatge social que hi ha a altres països i aquí és brutal: tenim un 5% d'habitatge assequible, quan en altres països estan al 30%. El normal és estar al 17-18%. O sigui, el primer que diria és que falta una mica de voluntat política per ficar-s’hi. Tothom en parla, però ningú s’hi fica. Donar habitatge a les classes més desfavorides és un tema que el sector privat no farà, perquè no està per vendre per sota de cost. Això és un problema d'Estat i de despesa pública.
Tenim un problema de manca d’oferta?
Sí, el principal problema de l'habitatge és que no hi ha oferta. Però no hi ha prou sòl públic, llavors el que s'ha de fer és agilitzar el que hi ha i també agilitzar el sòl privat, per al que cal col·laboració publicoprivada. El que no té sentit és la llei de l'habitatge, el topall al lloguer és una mesura que no ha funcionat en la majoria de llocs en què s'ha implantat. Ja tenim els primers efectes, que és que pugen els lloguers i desapareix oferta. Aquest és l'impacte, però això ja ho sabíem. Hi ha altres mesures, com activar el sector privat, donar més permisos per rehabilitar, fer que la construcció sigui més fàcil, amb tràmits i llicències més ràpids. El problema és molt gran, no s’arreglarà amb una llei i menys posant topalls al lloguer. I sobretot, s’ha de legislar comptant amb el sector.
“El problema de l’habitatge és molt gran, no s’arreglarà amb una llei i menys posant topalls al lloguer. S’ha de legislar comptant amb el sector”
El problema de l’habitatge es viu amb especial intensitat a la ciutat de Barcelona. S’ha notat el canvi d’alcalde?
Bé, jo crec que l’alcalde està fent coses i recentment ha dit que intentarà canviar l’exigència del 30% d’habitatge social a les noves promocions, que és una de les mesures que han fet que no es construeixi.
Ho ha dit diverses vegades en l’últim any, però no ho ha fet.
No és que tingui una majoria amb què pugui fer moltes coses, i hi ha molts interessos, però l'important, almenys, és que té la voluntat de fer-ho, perquè si no ho canvia, és un desastre.
Un altre debat és l’ampliació de l’aeroport del Prat. El Govern també ha presentat la seva proposta, que no contempla allargament de pistes sinó un canvi d'usos. Què li sembla?
Hi ha propostes d'allargar la pista, d'allargar-la menys, de no allargar-la, però hi ha una cosa important: el que hem d'aconseguir és que vingui la inversió, perquè hi ha coses que no estan en dubte, que és la terminal satèl·lit, modernització de totes les terminals, millors enllaços, millors serveis. Això necessita inversió, i el que hem de fer és que vingui, no ajornar-la. Com s'ha de fer això? Ho han de dir els tècnics. Al final, necessitem pistes que permetin que arribin els avions de llarga distància.