Nascut al Canadà en el marc d'una família de grangers, David Card (Guelph, 1956) ha dedicat gran part de la seva trajectòria professional a entendre les decisions econòmiques que adopten les persones. Es va doctorar en Economia l'any 1983 a la Universitat de Princeton, on va desenvolupar la seva carrera acadèmica i investigadora durant els tres lustres següents. És autor de mitja dotzena de llibres i més de 90 articles científics i, per les seves contribucions empíriques a l'economia laboral, Card va ser condecorat amb el Premi Nobel d'Economia l'any 2021. Establert als Estats Units, també ha realitzat una extensa investigació sobre els sistemes educatius i actualment és professor a la Universitat de Berkeley. En el seu pas per Barcelona en una visita al Círculo Ecuestre, aprofita per parlar amb ON ECONOMIA.
S'ha dedicat al llarg de la seva trajectòria a aprofundir sobre temes com el mercat laboral, les negociacions sindicals, la desigualtat, el salari mínim o les prestacions per desocupació. Temes quotidians i molt presents en societats com l'espanyola. Per què va decidir estudiar aquesta branca de l'economia?
He de confessar que va ser més un accident que no pas una altra cosa. Estava estudiant física a la universitat i, després de dos anys, vaig veure que potser no seria un gran expert en aquest àmbit. Llavors vaig començar a pensar en quina altra matèria em podia especialitzar i, per casualitat, vaig agafar un llibre d'economia per ajudar la meva parella d'aquell moment i em va semblar extremadament interessant. Vaig voler fer algunes classes d'economia i ràpidament vaig veure que el que estava estudiant tenia implicacions que s'extendien a molts sectors, com el de l'agricultura i, com a fill de grangers, era una matèria rellevant per mi. Dos dels principals temes que més em van sorprendre i interessar van ser l'economia laboral i l'educació i m'hi vaig capbussar.
Vostè ha explicat reiterades vegades que la immigració no ha de suposar un temor pel mercat laboral. Què els diria a aquells que creuen que no és així?
En els darrers 30 anys hi ha hagut un gir en l'economia, particularment en la microeconomia, cap al que es denomina com a política basada en evidència. Quan Adam Smith va escriure La Riquesa de les Nacions, les seves recomanacions polítiques es basaven en impressions del món de la seva època. Avui, en canvi, tractem d'informar els responsables polítics sobre les preguntes subjacents que són importants per determinar la política. El debat sobre la immigració i l'impacte al mercat laboral no és una qüestió teòrica, sinó més aviat empírica, que es pot estudiar amb dades. Per tant, he de dir conforme a la meva experiència i als meus estudis que la major part de les persones que s'oposen a la immigració ho fan més per preocupacions relacionades amb la religió, l'idioma i la cultura que no tant per raons econòmiques. Això és part de l'economia humana.
L'SMI a Espanya ha pujat un 54% des del 2018. Quin impacte té aquesta alça en la societat?
Si bé l'evidència en altres contextos mostra que l'impacte sobre el món laboral sol ser petit, seria útil tenir més estudis que mesurin com afecta això a la rendibilitat de les empreses i a altres factors. En el passat, alguns països com el Regne Unit han tingut diferents SMI en funció de cada sector, però això avui en dia no passa, sinó que la tendència a Europa és tenir un salari mínim comú, fet que també pot generar desafiaments regionals perquè un salari adequat en una gran ciutat pot no ser-ho en una ciutat més petita o en un poble. Per tant, crec que realitzar altres estudis com l'efecte sobre la rendibilitat de les empreses seria útil per conèixer l'afectació global.
Actualment, l'SMI se situa en 1.134 euros repartits en 14 pagues. Si un lloguer a Barcelona costa més de 1.400 euros i ens diuen que no podem invertir més del 30% en l'habitatge, com suposadament ha de viure la gent?
Una cosa que cal tenir en compte és que la quantitat de diners que inverteix la gent en habitatge en tot el món ha crescut. Quan es parlava del 30%, la majoria de famílies tenien un sol sou i molts fills, ara tenen dos sous i només un fill. És un món totalment diferent. I cal tenir present també que ara la gent inverteix el seu salari en altres coses com en roba o en salut. Per tant, no estic totalment segur que el 30% sigui un bon punt de referència, potser diria que és el 40%.
Quin creu que és el factor principal d'aquest increment?
Bé, crec que hi ha molts llocs a Espanya on la gent es podria comprar un bon apartament per pocs diners. El problema és que en els mercats laborals on hi ha moltes oportunitats de negoci els habitatges són cars. Madrid i Barcelona podrien ser dos bons exemples perquè trobar inclús una habitació és complicat. El mateix passa amb San Francisco i Silicon Valley, que és pràcticament inaccessible, però hi ha altres llocs als Estats Units on és barat viure.
I per què les empreses no apugen els salaris? És un tema cultural?
En el camp de l'economia no tot és tan senzill com que alguna cosa passi o no passi, la majoria de vegades hi ha una gran quantitat de variables. Per identificar les causes de la inflació recent, per exemple, no tenim un univers paral·lel sense covid o sense inflació per fer comparacions directes. Pel que fa a les empreses, quan un directiu fixa un salari, ho està fent a consciència, no és una decisió pensada a la babalà. Cada empresari estudia el seu cas, valora els increments salarials i com repercutiran a l'empresa perquè si apuja un salari, haurà de valorar què fa amb la resta de treballadors. És el que es coneix com a monopsoni, que és la teoria del poder en el mercat laboral.
Més enllà de l'SMI, un altre tema freqüent són els impostos.
Jo visc a Califòrnia i, si guanyo un dòlar, pago 0,52 cèntims d'impostos, després tinc les taxes d'àmbit estatal, els impostos per tenir una casa en propietat, els tributs cada vegada que compro alguna cosa, etc. És una mena de cúmul, però són diners que van destinats a les administracions per construir una ciutat o un hospital, que són coses molt cares. La ciutadania es queixa dels impostos, però després va als centres hospitalaris i els sorprèn tots els equipaments que tenen.
En quin país ens hauríem d'emmirallar? En quina regió hauríem de posar el focus en l'àmbit econòmic?
Quan vaig començar la meva carrera com a economista, realment només hi havia bona informació sobre el mercat laboral i els rendiments als Estats Units. Ara bé, actualment hi ha una gran quantitat de bons estudis de molts països diferents. Espanya està una mica enrere, però hi ha bones anàlisis de Noruega, Dinamarca, Itàlia o França. Cada país analitzat té coses bones. Tot i això, hi ha un exemple realment interessant que és Finlàndia, perquè després de la Segona Guerra Mundial va haver de cedir una part del seu país a Rússia. Tots aquells ciutadans van haver de mudar-se a l'altra part i va ser un experiment increïble perquè van crear els seus negocis, van acceptar les condicions i van canviar l'economia de manera positiva.
Sovint es parla de Suïssa.
Sí, però és difícil el cas de Suïssa perquè és un país molt petit i amb unes coses inusuals. El seu sistema financer crea un gran poder al país i no crec que altres països puguin reproduir el seu model fàcilment. A més, els suïssos són molt organitzats, les institucions i el govern són molt honestos i no hi ha casos de corrupció. Suïssa té unes funcions molt positives, té un bon sistema educatiu i un bon sector tecnològic. És un país petit però molt exitós.
I per a la gent sense feina, quins desafiaments tenim per a ells?
Als països anglosaxons no hi ha contractes, sinó que els ciutadans van a la feina i el seu cap els pot acomiadar al mateix moment. Aquest és un motiu pel qual els joves canvien sovint d'empresa. En el cas d'Espanya no hi ha gaire consens. La gent vol treballar, vol tenir un contracte assegurat i un sou, però el sistema mateix genera alguns problemes perquè del sou s'han de descomptar moltes coses. Al mateix temps, als espanyols tampoc els interessa el sistema anglosaxó, així que és molt difícil de gestionar tot plegat.
Després de la pandèmia va sorgir el terme de la Gran Dimissió. Va començar als Estats Units i finalment va arribar arreu del món. Com va veure aquest moviment?
La coneguda com a gran dimissió sorprenentment ens va beneficiar. La gent va decidir deixar el seu lloc de feina, les seves empreses, per anar a un altre lloc. Hi va haver una dicotomia perquè d'una cosa dolenta com va ser la pandèmia, els ciutadans van saber adaptar-se. Va ser un moviment que no ens hauríem imaginat mai.
Té contacte amb els polítics, li pregunten pel seu punt de vista?
Ningú em demana la meva opinió. Els polítics no em pregunten i la gent no posa gaire pes en l'opinió d'un economista.
Ni després de rebre el Premi Nobel?
Això realment no és important i crec que és bo. Per què m'haurien de donar més atenció a mi que a algú altre? Jo els puc donar un vot, així que probablement compten un vot.
Pocs dies abans de les eleccions, com veu el panorama?
Sincerament, no sé què passarà. Tothom està molt indecís, mirant les enquestes hi ha molta incertesa, però dues persones a qui segueixo i són molt bones predient apunten que Donald Trump s'emportarà la victòria. I jo també crec que serà així perquè molta gent que vota Trump no ho diu, és com que se n'amaga, i és molt difícil de predir llavors el guanyador.
I pel que fa a les propostes econòmiques de cada candidat. Com les veu?
No m'ho he mirat massa amb la lupa, però sé que es parla molt de les deportacions i de discursos antiimmigrants. Són debats interessants perquè són coses que no sé si passaran de veritat o no. Pel que fa a les deportacions, ja ha passat dues vegades, una a principis dels anys 60, quan es van deportar un munt de treballadors mexicans i abans, als anys 30, que van fer el mateix. Crec que és possible que això torni a passar de nou perquè moltes persones van en contra dels immigrants.
Probablement, la intel·ligència artificial eliminarà alguns llocs de feina, però en crearà d'altres
Aquest discurs va molt relacionat també amb els llocs de feina qualificats. Com veu el talent i els treballadors amb habilitats tecnològiques?
La demanda de treballadors amb aquestes habilitats ha anat a l'alça en els darrers anys i els salaris d'aquells que s'especialitzen en informàtica o anàlisis de dades també han crescut. Hi ha moltes oportunitats de feina per a aquests perfils, però les universitats haurien d'adaptar-se als nous canvis. És un mercat molt competitiu i el sistema educatiu ha estat molt bo responent a aquest canvi, però potser caldria fer alguna cosa més a les universitats.
Com veu la irrupció de la intel·ligència artificial i eines com el ChatGPT?
Treballis en el sector que treballis, sigui el d'humanitats, periodisme o qualsevol altre, caldrà adaptar-se. Tothom haurà de conèixer aquests models de llenguatge i els farem servir com un copilot. Aquest tipus de coses arriben molt de pressa i les hem d'anar incorporant. Són eines fantàstiques i crec que els nens, a banda d'estudiar Miguel de Cervantes, que, per cert, m'agrada molt, també hauran d'afegir als seus currículums aquests nous mitjans. La seva adopció podrà augmentar la productivitat, especialment entre els treballadors menys qualificats, el que representa un canvi interessant respecte a tecnologies prèvies que tradicionalment han beneficiat més als treballadors altament qualificats.
Creu llavors que la intel·ligència artificial eliminarà llocs de feina?
Probablement eliminarà alguns llocs de feina, tot i que també en crearà d'altres. El sector és així. Aquesta tecnologia ha creat tots aquests llocs en l'àmbit de la ciència, i són grans llocs. Quan apareix una nova tecnologia hi ha interrupcions i la gent que treballava amb unes eines s'ha d'adaptar. El que hem de procurar és que els més joves aprenguin aquestes noves habilitats, es capacitin ben de pressa i s'adaptin a cada nova realitat.