Ernest Sánchez és emprenedor i inversor des de fa més de 25 anys. Al llarg de la seva carrera professional ha cofundat més de 20 companyies, ha invertit en més de 40 i actualment és soci director de Nuclio Holding i Encomenda Capital Partners. Llicenciat en Administració i Direcció d'Empreses per la UB, Màster en Telecom Business Management per la Universitat Politècnica de Madrid, AvMP per Stanford University i Private Equity i Venture Capital per Harvard Business School, parlem amb Sánchez sobre l'ecosistema emprenedor, el talent, les noves tecnologies i el risc a l'hora d'invertir. La seva recepta per crear una empresa? "Per fer pa es necessita farina, aigua i sal i per crear un negoci és fonamental el talent, el capital i la capacitat d'execució".
És cofundador i soci de Nuclio Holding i d'Encomenda Capital Partners. Com els definiria?
Nuclio és un ecosistema digital amb un venture builder que crea companyies. En llancem entre 4 i 6 cada any. Les ideem nosaltres, creem una base inicial i seleccionem el talent. Housfy, Minocoders, Kintai i Profes.com en serien alguns exemples, però n'hem creat una vintena en menys de cinc anys, que és tot un rècord en el sector. Encomenda, per la seva part, és una gestora de fons. Aquest fons de capital risc inverteix en start-ups des de les fases més inicials fins a sèries A. L'objectiu és acompanyar als equips des de les fases més incipients fins que el negoci ja està més consolidat.
Nuclio va fer un fer de 180° ara fa cinc anys, en plena pandèmia. Com va afectar la covid-19 al sector de les start-ups i ecosistema emprenedor?
Ens ha passat de tot. Veníem d'uns anys molt bons fins que va arribar la pandèmia. Va ser un cop molt fort, no només per a les persones, sinó també per tota la part econòmica. Si parlem d'inversió, després de la covid-19 hi va haver una revifada immediata, però va ser un efecte pic. Tot estava latent i calia posar-ho en ordre i, quan semblava que començàvem a revifar i a recuperar-nos, van entrar els problemes geopolítics i la guerra d'Ucraïna, entre altres, que van comportar una inestabilitat global.
Va ser un cop més dur que la pandèmia?
Aquesta inestabilitat mundial va provocar que el diner fos poruc. A més, no podem oblidar que durant la pandèmia no es van produir operacions financeres de venda i això va fer que no tornés la liquiditat als inversors. Els inversors posen uns diners, inverteixen en un termini determinat, calculen que en un període es produiran desinversions i a partir d'allà tindran el seu retorn. Això provoca que, si les operacions es dilaten, molts inversors, encara que tinguin diners, s'esperin més de l'habitual per veure quins han estat els resultats de les seves inversions per voler tornar a invertir i assumir riscos nous. Amb aquesta desacceleració, el sector ha patit. Ara sembla que les coses estan anant millor, que els fons estan complint els seus objectius, que s'estan aixecant diners i que hi ha més dinamització, també des de la part pública. A la llarga no sé què passarà, però estem veient prudència.
També des d'Encomenda?
Nosaltres invertim fins a sèries A, però a partir d'allà calen més fons. N'han sortit alguns, però en falten més. Considero que cal més iniciativa, però perquè aquests fons surtin calen diners, tant públics com privats, però sobretot privats. Les grans corporacions s'han d'atrevir a invertir i han d'entendre que s'ha de diversificar així. El sector de la banca té els seus propis vehicles d'inversió i està molt bé perquè es coinverteixen, però animo que bancs i grans corporacions impulsin la comercialització de fons de capital. Fins ara ho han fet amb private equity o fons més segurs i ara que hi ha més demanda per part dels seus clients, algunes banques privades s'ho podrien començar a plantejar amb una activitat més intensa.
De fet, una cosa que jo trobo a faltar és que les corporacions d'aquí són poc actives a l'hora de comprar start-ups, d'entendre que es genera molta innovació i que caldria generar més dinamisme comprador entre corporacions i start-ups. És curiós perquè es dona en la mitjana empresa, que està millorant el volum de compra, però les grans empreses encara els hi costa. Volen crear departaments interns, però jo els encoratjo que ho facin. És un fet molt necessari i ajuda a dinamitzar el sector.
I amb l'afegit que a Espanya falten inversors privats, no?
Inversors privats sempre n'han faltat aquí. Hi ha un relleu generacional i es nota que hi ha gent que té més ganes d'invertir perquè veuen que és una bona oportunitat i és un bon actiu. Des del sector públic ja es fa, però cal estimular més els fons privats. El sector públic ha de facilitar les coses, ha de posar els mitjans necessaris perquè les coses passin. Amb la llei de start-ups s'han fet coses importants, veníem d'una situació molt pitjor, però no ens hem de conformar. Hi ha coses a millorar i ser una mica més valents com els emprenedors en sèrie, les stock options, o la regularització. Vam fer un gran pas, n'hem d'aconseguir un altre. Està molt bé respecte d'on veníem, però hem de ser més ambiciosos i seguir demanant canvis.
Quin rol ha jugat i juga la tecnologia en els venture builders i les gestores de fons?
Ens hem adonat que la tecnologia ens permet fer proves de manera més àgil i eficient. Proves que abans requerien grans inversions, com ara fer un producte mínim viable (MVP). Ara, amb tecnologia, i amb la irrupció de la intel·ligència artificial, ho podem fer de manera més ràpidament.
També es veu a l'ecosistema emprenedor?
La intel·ligència artificial ha vingut per quedar-se, però ens hem de preguntar què és intel·ligència artificial i, sobretot, com la fem servir. És a dir, una cosa és IA per millorar processos o per optimitzar, com és el nostre cas per llançar models de producte amb cost més eficient. Però això no és IA, sinó l'aplicació d'aquesta IA. Cal recordar que la intel·ligència artificial ja existia feia molts anys amb temes de machine learning i grans models de data, però ara s'ha democratitzat i la veiem a tot arreu.
S'ha parlat molt del talent a Barcelona. N'hi ha? En falta?
Barcelona és un pol d'atracció de talent internacional. Podem dir que el sol i la platja atrau, però la ciutat té una oferta cultural espectacular, un bon clima i compta amb molta innovació, a més de sectors molt punters. Nosaltres estem al sector digital, que és bastant punter, però dins de l'àmbit de la salut o la biotecnologia hi ha moltíssima investigació. Tenim el Barcelona Supercomputing Center, centres de recerca a moltes multinacionals que han començat a desplaçar els centres de recerca cap aquí. Al final és una combinació que atrau i estem veient que, de forma natural, els equips cada vegada són més híbrids perquè tenim tant gent de fora com gent d'aquí i la combinació és molt interessant.
Emprendre és una alternativa laboral?
Veníem d'una cultura de l'emprenedoria poc desenvolupada. Hi ha ciutats europees com París o Londres que ens porten avantatge en aquest sentit. Ens estem posant al dia aquí i és una tendència que s'està portant a terme de forma dinàmica i constant.
Amb aquesta mentalitat, també s'ha perdut la por de fracassar?
Això és un fet molt cultural. Cada vegada l'estem perdent més aquesta por, però ens queda molt encara per trencar aquest estigma. Avui en dia som una part molt petita del PIB i de generació de riquesa, però a la llarga aquestes empreses que estan naixent poden acabar sent grans companyies. De fet, treballadors que van començar en start-ups han fet el salt i han apostat per emprendre. Això és saludable i bo perquè vol dir que s'està generant una certa escola i un esperit emprenedor.
Llavors, què li falta a una ciutat com Barcelona?
Ens falta molt i hem de ser ambiciosos. Ens falta dinamisme en el capital privat, ens falten fons en les diferents fases, des de les inicials fins a les més elevades. A més, cal una harmonització en els processos d'inversió. Respecte a l'emprenedoria, diria que s'intenti més i que es continuï emprenent. És una qüestió de repetició, tot i que cada vegada es veu més.
De fet, cada vegada hi ha més emprenedors sèniors. Què li sembla?
Ens hi trobem força i ho veig com una cosa molt positiva. No tinc res en contra de la gent jove que llança un projecte, que el fa créixer i que el converteix en una gran companyia, al contrari, però al final hi ha una experiència dels sèniors que cal tenir molt en compte. Molta gent amb 35 i 40 anys s'està plantejant emprendre, s'atreveix, i això és molt positiu. Si aquest talent l'ajuntes amb el jove es genera un equilibro molt bo. Crec que calen ambdós perfils i cada vegada ens hi estem trobant més. Els nostres cofundadors no són joves, no tenen 20 anys, són de 35 en amunt i això ens agrada molt.