Una guitarra de Paco de Lucía, "el van tractar a la clínica i va quedar encantat", samarretes de futbol, trofeus, records dels seus viatges i fotos amb Leo Messi, de qui té unes botes signades, i, diu, "és molt amic". El despatx de Gabriel Masfurroll (Barcelona, 1953) és un museu de la seva vida, plena d'anècdotes i aprenentatges per la seva vocació empresarial i els seus dos passos per les directives del Barça. A poques setmanes de ser operat d'un càncer de fetge i de còlon que es tracta a la clínica Mi de la qual és president i fundador i enmig d'una quimioteràpia que està a punt de reprendre, fa vida normal i lluita contra l'estigma que pateixen els malalts tumorals. De fet, explica amb vídeos a LinkedIn, xarxa social d'emprenedors i sobretot de feina, l'evolució i els seus sentiments envers la malaltia. Més enllà de la seva carrera a l'empresa i al Barça, va crear la fundació Àlex, amb el nom del seu fill, que va morir l'any 1985, per formentar la inclusió de persones amb dependència al mon de l'esport i del treball. No tremola ni dubta a l'hora d'afirmar que al Barça fa temps que li manca molta transparència financera i pel que fa als fitxatges, ni tampoc quan afirma que el Barça "ja no és més que un club, sinó un club més".
Primer de tot, com es troba?
Em trobo, que és el més important. La quimioteràpia ha anat bé, tot i que m'han de donar algunes sessions més, i després tocarà la cirurgia, que és molt important. Aquesta situació produeix incertesa i la incertesa fa por. Estic en un laberint i en vull sortir.
Em trobo, que és el més important. Però la incertesa fa por i estic en un laberint del qual en vull sortir
Viure amb la incertesa és el més complicat, oi?
Tots vivim amb incertesa, potser de jove reflexiones menys i vius més concentrat en sobreviure i fer-te un lloc. Però quan ets més gran si t’ha anat bé, tens més temps per pensar i te n’adones que el mon és una incertesa total, mira el que ha passat a Ucraïna. El que passa és que si pensem que vivim en la incertesa estem perduts, no?
Vostè fa un temps va començar a publicar els seus pensaments i tot sobre el seu càncer a LinkedIn. A una xarxa social de de feina, sobretot. Què li fa publicar els seus pensaments allà?
A mi m’agrada molt escriure. I com que la meva professió és al món de la medicina, sé que la paraula càncer és una que estigmatitza les persones. Dius que tens un càncer i la gent ja et veu et veu mort o et veu patir. Encara em trobo gent que em pregunta si em pot venir a veure a casa i jo dic, no cal que sigui a casa, quan no estic fent quimioteràpia puc quedar. Llavors començo a escriure un llibre, però al cap d’un temps vaig pensar deixar-ho per a després. I vaig dir mira, ho publicaré, així tothom sap on estic en tot moment. Em va bé perquè m’esplaio, a la gent li va bé perquè sap on estic i com estic i després ajudo a desestigmatitzar, perquè hi ha molta gent que m’escriu, que no s’atrevia a fer públic que té càncer, per exemple.
Ha fet llibres de lideratge, d’emprenedoria. Aquest moment que està vivint ara li faria fer algun apèndix, alguna rectificació?
He tingut temps per reflexionar i he arribat a la conclusió que estic content de com he fet les coses. Però sí que estic cada cop més convençut de la importància de la part humana a la feina. És a dir, és una paradoxa, perquè ara estem parlant tots de la Intel·ligència Artificial, del tema tecnològic. Però nosaltres, per exemple, al mon hospitalari, no faríem res sense la condició humana. Res. I ho veig més que mai ara que m'estan curant i vull també que em cuidin.
Cada cop estic més convençut de la importància del factor humà a les feines. Al mon hospitalari, no en faríem res sense la condició humana.
Parlarem de la seva activitat empresarial, però permeti'm començar amb el Barça. I amb un nom que s'està escoltant molt en els darrers anys. Negreira. Havia sentit el seu nom?
Mai. A mi m'ha sorprès. M'ha sorprès la notícia però ja no em sorprèn res. No sabia ni qui era.
I doncs? Hi havia algun braç del club que tenia contacte amb ell i els directius no ho sabien?
Segurament. Hi ha coses molt opaques al Barça.
Quan ets directiu, doncs, no saps on van tots els calés?
No, no ho saps, jo tampoc no era vicepresident econòmic. El vicepresident econòmic era Joan Castells. A mi m'agradaria saber si ell ho sabia, m'agradaria preguntar-li.
Hi ha la sensació que quan hi ha fitxatges molts diners van a parar a comissions estranyes. Això ho va viure?
És una certesa que això passa, jo no ho vaig saber mai. Per això vaig demanar que es fes una due diligence dels fitxatges, per tal que tu puguessis documentar tot el que es feia, cap a on van els diners. Perquè allà, als fitxatges, és on hi ha una de les parts més importants econòmicament del club. La directiva, que és el consell d'administració, hauria de saber, el fitxatge d'un jugador, el què ha costat, a on han anat els diners, com s'ha fet. I, com deia, hi ha molta opacitat al Barça amb el que es fa amb els diners, començant pels fitxatges.
Però això ho saben els directius!
No. No vaig saber mai cap a on anaven els diners dels fitxatges. Ni amb el Núñez, ni amb el Gaspart ni amb el Sandro Rosell, quan vaig ser president de la Fundació.
Vostè no sabia cap a on anaven els calés dels fitxatges?
No.
Què li sembla la gestió que està fent Joan Laporta?
Laporta està fent coses molt perilloses. S'ha fet president executiu, que això ha passat molt per alt, i això vol dir tenir tots els poders i probablement prepara una sortida per cobrar uns bons diners d'aquí a dos dies, quan això sigui una societat anònima.
Creu que anem cap aquí? Que l'Espai Barça és l'excusa per fer-se societat anònima?
És la manera que tenen perquè arribi un moment que no hi hagi una altra sortida.
I llavors?
No hi ha solució a que no ens convertim en societat anònima. El que hi ha son mesures de protecció. El Barça hauria de ser societat anònima seguint un model com La Caixa. Crear una fundació amb arrels i valors del Barça dels socis i que tingui el 51% de les accions per tal que la fundació segueixi controlant el club i decideix amb qui et juntes. És la defensora dels valors del Barça.
No hi ha alternativa a convertir-se en societat anònima. Per mi, hauria d'estar participada en un 51% per una fundació amb arrels i valors del Barça
I així es podrà dir encara que el Barça els dels socis?
Podríem dir que som un club amb arrels. Jo soc soci fa més de 50 anys i no soc soci del Barça, soc un associat. Soc soci de la meva empresa perquè he posat els meus calés. Si jo demà deixo de pagar com a soci del Barça, a l'endemà ja no pinto res. És una fal·làcia, un invent que s'ha fet. El club no és dels socis. El soci no pinta res. Li demanen permís per fitxar Coutinho per 100 milions? No. En canvi li demanen permís per altres cose secundàries. El club no és dels socis i si no ens ho treiem del cap, ens fem trampes. El futbol és, sobretot, un negoci.
Però que sigui un negoci pot ser bo.
No, perquè el negoci està renyit amb l'empresa. Negoci és curt termini. Empresa és llarg termini. Només es mira a cinc anys vista en el futbol.
Vostè va ser primer directiu amb Josep Lluís Núñez. Com creu que l’ha tractat la història a Núñez?
Malament. El Núñez era el Florentino Pérez d’ara.
Però a Florentino se’l respecta bastant.
Bé, per l’època se’l respectava a ell també. No formava part de l’aristocràcia catalana i va crear un petit imperi però no el deixaven entrar en segons quins llocs. I aquest va ser el seu principal problema.
Va ser l’artífex del gran Barça d’avui?
Es va trobar un club quebrat, això t’ho puc dir jo. Vam demanar als socis avançar cinc anys els seus pagaments. Les entitats bancàries van donar préstecs als socis i això no va permetre sortir de la situació dificilíssima. Això avui dia seria impossible.
Vostè es consideraria nuñista?
Ell va confiar en mi, jo crec que no se l’ha tractat molt bé. Molts que l’han criticat després han reconegut que ho ha fet molt bo. Però li faltava empatia al Núñez. No hem d’oblidar que ell va salvar el club econòmicament i va fitxar Johan Cruyff. Ha sigut un magnífic president que no va tenir sort i no se l’ha reconegut.
El Barça no és dels socis. És una fal·làcia. El soci no pinta res
Li va ajudar al mon de l’empresa treballar com a directiu?
Home, em va donar una projecció important, sí.
Abans de ser directiu havia fet algun intent d’empresa?
Sí, tinc un percentatge d’encert del 30%.
I a nivell de gestió, va aprendre amb el Barça?
Si t’he de ser sincer, quan vaig entrar al Barça pensava que entrava a un club molt ben gestionat i no era així. De fet vaig intentar portar coses del mon de l’empresa, amb el Núñez, amb el Gaspart, amb el Sandro, que jo era president de la Fundació, i no va ser possible.
És un dels problemes del Barça?
Sí, pot ser, i li posaré un exemple molt senzill. Fer una due diligence de la compra d’un jugador. Si has de pagar un jugador, has de fer una auditoria, mèdica, econòmica, com viu aquella persona, quines lesions tens, tot. Tu no pots invertir 100 milions d’euros en jugadors que no poden suportar la pressió o altres coses. I això ho has de documentar. Com en una empresa, et pots equivocar, esclar. Però amb la due diligence descobreixes moltes coses. Perquè si trobes coses que et donen dubtes les poses al contracte. I si això es confirma, el que t’ho ven, això t’ho ha de compensar.
Els sous i traspassos no estan una mica inflats, el mercat no s’està tornant boig?
Sí, però és el mercat. Una altra cosa és que t’equivoquis. Poso l’exemple de Messi. Cada euro que ell cobrava, en generava tres. El problema és que quan tens un jugador així, es contagia a la resta de la plantilla. I veuen que un cobra 40 i volen guanyar 12. Llavors és quan li has de dir: “no els vals, adéu”. De fracassos en fitxatges, de totes formes, també n'ha tingut el Florentino Pérez, que és un gran empresari, com Hazaard.
Vaig intentar portar al Barça pràctiques del mon de l'empresa i, ni amb el Núñez, ni amb el Gaspart, ni amb el Sandro, no va ser possible
Però amb els títols tothom se n’oblida.
Exacte, aquí està la diferència del mon del futbol. Que si guanyem la lliga, tothom se n’oblida de si estem quebrats, si l’Espai Barça és sostenible o viable. El que la gent no pensa és que si el Barça no és sostenible, el Barça desapareixerà. O es convertirà en un club més. Ja no és més que un club. És un club més.
Des de quan?
Fa tres, quatre anys. Des de la pandèmia.
Laporta?
Sí, a mig mandat del Barto ja vam perdre l’oremus.
Tothom culpa molt Josep Maria Bartomeu de com està el Barça.
Bartomeu es va trobar amb una pandèmia i amb una junta dividida i unes circumstàncies personals que el van condicionar. El Barto és un bon tio, el Barça li anava gran i no es va saber envoltar bé. No dic que la gent que l'envoltés no siguin bons, però no eren els adequats.
Perquè va sortir de la directiva del Gaspart?
No m'agradava com ho feia i li vaig dir. El dia que que li vaig dir que dimitís em va dir: "no dimiteixis, que marxaré jo i seràs tu el president". Que és el que va ser el Reyna després. Havíem perdut amb el Sevilla 0-3, era la una de la matinada i tothom esperava a la roda de premsa. Llavors ell va sortir, va dir que estàvem tots molts units i potser es pensava que jo no dimitiria. A les vuit del matí, tenia un burofax ell i els mitjans de comunicació.
Què és el que menys li va agradar de Gaspart?
El Joan és una persona entranyable, però és molt mal empresari. I allò era una casa de barrets. Així de senzill.
Mai va voler ser president del Barça?
Bé, em vaig presentar i vaig perdre. Jo podria haver sigut president del Barça, m'hauria agradat, però em vaig equivocar de moment. Després vaig veure el percal i vaig veure que el Barça és una trituradora de persones. Mires com han acabat tots els que han sigut presidents...i no val la pena.
Vida empresarial
Parlem de la seva activitat empresarial. Quan comença?
Comença amb USP, la primera cadena d’hospitals a Espanya, l’any 96. La vaig crear amb un fons d’inversió, Amb hospitals a tota Espanya. Vam començar sent set persones i vam acabar sent 7.000 a quatre països. Volíem professionalitzar la medicina privada. La medicina privada va començar en aquest país amb ordres religioses i metges que volien fer la seva praxi privada. El que vam pretendre és crear una cadena d’hospitals.
Què va passar després?
La vaig vendre el 2010 i ara forma part del grup Quirón. És una mica l’origen del grup Quiron. Vaig estar 15 anys treballant com un animal, amb personal a Espanya, Portugal, Marroc i Angola. Va arribar un moment que o em sortia o em moria, de la bestialitat de feina que tenia. Entres en un bucle amb els fons d’inversió i llavors està subjecte a resultats. I aquí entra la perversió. Has de trobar l’harmonia entre fer les coses ben fetes i els bons resultats financers. És bo tenir bons resultats financers perquè si no no pots fer bé les coses, no pots tenir talent ni equipament. Però a la vegada has de fer una bona praxi i trobar aquest equilibri...
És molt difícil, no?
Ho és. Però el nostre projecte va convertir els hospitals en fàbriques de pacients. I llavors hem dissenyat un model diferent que es diu “curar i cuidar”, perquè entenem que la medicina ha de ser més propera. Ara me n’adono, que m'estan tractant a la clínica Mi, perquè quan estàs malalt, tens por, tens angoixa. I llavors te n’adones que a més de curar-te, has de cuidar a les persones. I tornem al component humà. Ja pots entrar a un quiròfan amb la tecnologia més sofisticada, però és important que hi hagi un equip que t’escolti, que t’expliqui, que et mimi, que estigui cuidant de tu.
USP hospitals va créixer molt, va convertir els hospitals en fàbriques de pacients. Costa tenir bons resultats financers i alhora fer les coses be´. A clínica MI apostem per un model diferent que és "curar i cuidar", més propera.
El seu objectiu, doncs, no és créixer.
No, és créixer, però el suficient, no créixer per créixer. Molts grups creixen per créixer, per anar engreixant, i això no és bo. Vam començar l’any 2015 amb l’hospital de Tres Torres que estava en una situació molt crítica, vam comprar-ho i l’hem fet nova. Hem netejat contingències que hi havia. Pel camí ens va aparèixer un projecte a Lleida, que estava en una situació terrible i en plena pandèmia la vam enderrocar tota.
Bé, amb USP hi havia una voluntat d’expansió que ara no hi és.
Bé, l’objectiu era anar a unes zones on hi havia aquesta demanda i donar l’oferta que necessitava aquesta gent. I ara és el mateix. No farem hospitals on no es necessiten. I els que fem estaran acomodats a la demanda i d’acord amb les autoritats sanitàries. I sempre d’acord amb curar i cuidar.
Com és la situació financera de l’empresa?
És bastant bona. Hem multiplicat per cinc la facturació en cinc anys, facturem 35-37 milions, amb benefici operatiu.
Des de fora, fa la sensació que és més agraït portar una clínica així petita que una gran xarxa d’hospitals amb 7.000 persones.
A nivell professional és molt més reconfortant i és més fàcil fer les coses bé d'acord amb els resultats financers. Entres aquí, coneixes a la gent. Però clar, creixes i en el moment que creixes perds aquest contacte. Això ho has de compensar tenint un bon equip. Gent bona i bona gent.
Des que vostè va entrar al sector l’any 96, la sanitat privada ha canviat molt a Espanya. Com valora aquesta evolució?
Si no existís la sanitat privada a Espanya, el país estaria en col·lapse total. El país ha crescut molt demogràficament i l’esperança de vida s’ha allargat. Hi ha una tradició de medicina privada mutual molt important, de fa 100 anys, perquè fa 100 anys no hi havia seguretat social. Si en aquests moments hi ha comunitats autònomes on hi ha un 40% de persones afiliades al sector privat, és per alguna cosa. La medicina privada no ha de ser la competència de la pública, s’ha de col·laborar. La col·laboració público-privada ha de ser la norma. On tu no arribes, arribo jo i fer aliances estratègiques.
Història i management
La seva àvia ja era empresària, de l’alta costura. Com va ser créixer allà?
La meva àvia va néixer a Súria i era una modisteta que va créixer a Manresa i un dia la van requerir a Barcelona i amb la seva jove, que és la meva mare i no la seva filla, van crear l’empresa de costura. Eren molt bones. Elles competien amb modistes homes, que vestien a les dones i tenien més poder que elles. La meva mare i la meva àvia van arribar a vendre als Estats Units i havien de demanar permís als seus marits per viatjar. Vaig viure amb dones empresàries fa 70 anys quan ara ho descobrim i ho potenciem. Per mi no és cap novetat, ho he viscut.
Créixer en una família d’empresaris no facilita les coses?
Sí, però fixa’t. Jo vaig estudiar empresarials sense cap vocació, només per seguir a l’empresa. I quan feia tercer de carrera l’empresa va fer fallida. I tots aquells plans que jo tenia se’n van anar a n'orris.
Perquè va quebrar?
Per la crisi del petroli dels anys 70, que va afectar el mon textil català d’una forma terrible.
La meva mare i la meva àvia eren empresàries i emprenedores fa 70 anys, al mon de l'alta costura. L'empresa va quebrar als 70 per la crisi del petroli, que va afectar el textil català de manera terrible
Ja donava senyals la globalització.
Sí, igual que avui, però per aquella època Espanya era molt més pobre. I estava fora de l’òrbita europea.
I amb tots aquests aprenentatges quins consells donaria per emprendre i per liderar un equip?
Primer jo faria una diferència. La paraula empresari està molt demonitzada i per això el món s’ha inventat la paraula emprenedor, que ve de l’anglès entrepeneur. Però un gran emprenedor pot ser un mal empresari i un empresari pot ser un mal emprenedor. Un emprenedor és algú que té una idea. Però aquella idea s’ha de convertir en sostenible en els anys i aquí necessites un empresari. I llavors hi ha la tercera fita que és aquell emprenedor que s’ha convertit en empresari es torni a convertir en emprenedor al fer créixer la seva empresa amb noves inversions. Llavors, si ets emprenedor, busca algú que pugui ser empresari o analitza’t per veure si ho pots i vols ser tu. No busquis gent igual a tu, envolta’t de gent complementària a les teves deficiències. I així creixeràs.
I la part humana?
Clar, aquí està la clau. A més d’això, busca algú que sigui bona gent, que t’ajudi a crear una empresa humana, solidària, que generi riquesa però per tothom, no només capital. El capital té la seva importància, però treballem per a la societat i hem d’aportar algun valor afegit a la societat a la qual pertanyem. Si no, si ets un empresari d’èxit et diuen miri, aquest només vols diners. O si només vas per la vessant social i no fas diners, miri, aquest és un empresari que no guanya diners, és ruc. Doncs hem de trobar aquest punt intermig. L’empresari ha de crear empreses sòlides, consistents, però donar valor afegit a la societat.