Guillem López-Casasnovas és catedràtic d'Economia de la UPF. Expert en finances públiques i finançament sanitari. Actualment, és president del Consell Assessor de Política Económica de la Generalitat de Catalunya. Ha sigut conseller del Banc d'Espanya, membre del Consejo Asesor del Ministerio de Sanidad i de les comissions estatals de Reforma del Finançament Autonòmic, entre altres. Columnista habitual d'ON ECONOMIA, respon el mateix qüestionari que Ángel de la Fuente per correu electrònic.

Creu que Catalunya està ben finançada? Per què?
Als ulls de la majoria dels ciutadans contribuents catalans i de moltes associacions de la societat civil que els representen, certament no. Per què? Pel poc que retorna de la recaptació catalana vista la transferència autonòmica, per sota sempre de la capacitat tributària mostrada i fins i tot del pes de la població en termes reals. Estem tots equivocats menys uns pocs negacionistes? Crec que som prou adults tots per ignorar tanta evidència.

Els pactes d'investidura inclouen un model de finançament singular per a Catalunya, que el Govern presentarà en breu. Per on creu que hauria d'anar?
Pel mateix camí que es va reconèixer la singularitat dels territoris històrics bascos, i mostrant solidaritat amb la resta d’Espanya, pactant una contribució fiscal, a diferència de l’escadussera quota basca. I qui digui que Catalunya és massa gran per disposar d’un concert com el basc, que expliqui en quin argument federal es basa més enllà de les necessitats de territoris subvencionats.

Creu que el model de finançament hauria d'incorporar les diferències del cost de vida entre territoris?
Sí, si volem ser seriosos en les transferències mesurades en termes de capacitat adquisitiva dels receptors. Però noteu que el que pugui entrar a la Generalitat com a ingressos més alts s'ha de traslladar en una despesa més gran a la butxaca dels ciutadans. No són diners nous per a noves activitats de les institucions.

Quin grau d'anivellament o solidaritat creu que hauria d'aconseguir el nou model?
Com diuen alguns, certament ni els territoris ni els arbres paguen impostos. Si fóssim federals acceptaríem, però, que els impostos que paguen els catalans no són de l’Estat entès com a Administració central, sinó també, d’acord amb les lleis, de les institucions que els representen en el territori de pertinença, compartint recursos i competències pròpies. I d’aquí en derivaria el pacte (foedus) per una quota de solidaritat. Però a Espanya hi ha molt pocs federalistes, més aviat hi ha gent que pensa que des del punt de vista fiscal no hi ha catalans sinó espanyols que viuen a Catalunya, com deia Rajoy.  Bé, si acceptem que la solidaritat va de persones, jo veig que el millor indicador és la llei de l’IRPF que vam aprovar entre tots al Parlament espanyol. Tarifa i escala progressiva. Qui més renda té, més paga. De manera que la quota de solidaritat seria la diferència entre el pes relatiu de la renda dels individus agrupats en jurisdiccions i el pes de la recaptació efectiva per IRPF. Si Catalunya té, posem, un 19% de la renda de l’Estat i la recaptació dels catalans és del 23% en els impostos directes, serà perquè som de moment més rics. Doncs aquests quatre punts és la solidaritat personal de la qual parlava. És una indicació per als qui neguen la major.

Creu que les comunitats autònomes amb major capacitat fiscal haurien de tenir més recursos, d'acord amb la seva major renda, a més de tenir en compte la població?
Sí, com he explicat. Noteu que el sistema comentat respectaria la ordinalitat de la qual tant es parla i seria dinàmica: si les coses empitjoren pels catalans, com està passant, la quota hauria de baixar.

Les últimes dades d'execució pressupostària a Catalunya certifiquen un dèficit inversor de l'Estat crònic quant a inversió executada. D'altra banda, els càlculs anuals de la Generalitat sobre balances fiscals en la darrera dècada parlen d'un dèficit mitjà del 8% del PIB català. Quin considera un saldo acceptable?
Des del 1984 he fet anàlisi del dèficit fiscal; en el seu dia per encàrrec del Parlament amb l’Institut d’Estudis Fiscals de Madrid i reiteradament a instàncies de la Generalitat de tots els colors polítics. La xifra, te la miris com te la miris, és bastant estructural. La composa el que meriten els ciutadans de Catalunya a partir dels drets i deures reconeguts pels serveis públics estatals, una despesa d'inversions de competències centrals prou discrecional, també en l’execució, i un finançament autonòmic que és un petit Frankenstein com diu el meu col·lega De la Fuente. I per favor, que no em tornin a parlar de la solidaritat més gran de Madrid, que la cosa ja cansa i tots som grandets…