Jan Eeckhout (Aalst, Bèlgica, 1970) ha estat professor a la Universitat de Pennsilvania, al Univeristy College de Londres, a Princeton i a Nova York. Després de viure molts anys als Estats Units i la Gran Bretanya, actualment viu a Barcelona, on és professor d'investigació ICREA al Departament d'Economia i Empresa de la Universitat Pompeu Fabra (UPF). El seu llibre La paradoxa del benefici, que s'ha publicat en set idiomes, il·lustra com l'acumulació de beneficis i de poder per part de les grans empreses tecnològiques (com les GAFAM, Google, Apple, Facebook, Amazon i Meta, entre d'altres) els permet dur a terme pràctiques monopolístiques que restringeixen la competència i estanquen els salaris. En una setmana en què Brussel·les ha iniciat una investigació per veure si algunes de les big tech incompleixen la llei antimonopoli europea, Eckhout, un acèrrim defensor de la comptencia, contempla pocs dubtes sobre el tema.
La tesi principal del seu llibre és que l'acumulació de la tecnologia en poques mans, si bé fa una societat més rica en conjunt, genera més desigualtats. Tenint en compte que surfegem en una onada tecnològica que creix, no té gaire bona pinta, no?
Ens fa més rics i més pobres alhora. La tecnologia o el canvi tecnològic és com la història de l'heroi i el malvat; l'heroi ens millora moltes coses, no hi ha dubte que estem vivint molt millor que fa 40 o 50 anys. Però alhora la tecnologia també genera a nivell econòmic una concentració de poder i les empreses que tenen aquesta concentració utilitzen la tecnologia per exercir aquest poder en el sentit que redueixen la competència, mantenen unes posicions gairebé monopolístiques. I aquest és precisament el problema. La tecnologia ens fa mes desiguals, hi ha gent que no veu res del creixement del pastís, i fins i tot el pastís no creix tant com podria créixer. Aquestes empreses estan utilitzant la tecnologia de manera positiva, però també generen fronteres, barreres d'entrada per a competidors.
Quin futur preveu? Perquè això va a més...
Seguirà, amb la intel·ligència artificial, no és un tema que es frenarà aviat. El que veiem amb els últims desenvolupaments és que l'escala, que és part de com les empreses aconsegueixen mantenir aquestes posicions monopolístiques, està sent més gran. En tot el que té a veure amb la intel·ligència artificial, el tema de fons no és tecnològic, el desenvolupament de programari, per exemple, sinó que per generar un ChatGPT el que necessites són molts recursos de computació, energia, xips dels més avançats... i això és un procés de producció que està ple de barreres. Hi ha empreses que controlen moltíssim el procés de producció i generen moltes situacions de poder. Per exemple: l'empresa de tecnologia europea més gran en valor de mercat no és gaire coneguda. És una empresa holandesa, ASML, que fabrica màquines per fer xips amb un procés d'impressió litogràfic òptic que ningú més pot produir. Sabem que hi ha Nvidia, TSM, l'empresa taiwanesa que té el monopoli de producció d'alguns xips, però qui produeix les màquines d'aquests xips? Una cosa és produir els xips, una altra cosa és produir la màquina que pot produir-los. Aquesta empresa holandesa té una valorització de mercat de 350.000.000 euros, que és enorme. Aquest és el problema que veiem a la cadena de producció. Tots els algoritmes per a la IA són públics, tu hi tens accés, no hi ha cap secret. El problema és que si vols produir un producte que és el ChatGPT o qualsevol altre producte, necessites xips, necessites energia, necessites escala.
Ho veiem amb els recents resultats dels 7 magnífics (Alphabet, Amazon, Apple, Meta, Microsoft, Nvidia i Tesla). Aquest club val en borsa 11 bilions d'euros, similar al PIB de les quatre economies europees més grans: Alemanya, el Regne Unit, França i Itàlia.
I tot el creixement que hem vist a la borsa en els últims anys ve només d'ells. La borsa no és representativa de tota l'economia, aquesta és bàsicament la tesi de la La paradoxa del benefici, que d'una banda veiem aquesta alça d'algunes empreses com un èxit i pensem "que bé va l'economia", i de l'altra banda, s'observen nombroses conseqüència que ja fa quatre dècades, gairebé cinc que arrosseguem, en què veiem reducció del nombre de start-ups, reducció del dinamisme empresarial, una bretxa entre la productivitat i els salaris...
"La tecnologia crea una concentració de poder que permet mantenir posicions gairebé de monopoli. I la gent no veu res del creixement"
El consens diu que els bons salaris depenen d'una bona productivitat, però vostè desmunta amb dades aquesta teoria. Com ho podem revertir?
Una vegada diagnosticat el malalt, la desigualtat, una proposta una mica ortodoxa és pensar en impostos, en redistribució, en la Seguretat Social, que són coses que podem continuar fent. Però una añlra eina que és augmentar la competència entre empreses, perquè tots aquests efectes venen de la falta de competència. Si introduïm més competència veurem que tots aquests efectes col·laterals es resolen. I si estem pensant en una política més justa, amb més igualtat d'oportunitats, etc. la política de competència és una forma molt útil, crec, per per aconseguir-ho.
Quan parla de desigualtat, de productivitat ho fa a nivell mundial, Espanya és a la cua de la productivitat. El consens diu que depèn de diversos factors, com la formació, la inversió, però també de la mida de les empreses, en contra del que vostè defensa.
Però jo crec que Espanya i Catalunya en particular és una economia de pimes, és una economia que ha crescut en els últims 30 anys en gran part per aquestes empreses familiars locals. El que passa és que veiem que la competència global és ferotge. El sector tèxtil d'aquí, per exemple, ha patit precisament això. L'avantatge de Catalunya, d'Espanya, no és intentar aconseguir una empresa gran, si bé tenim Inditex a Galícia, que és una empresa global. Algunes en podem tenir, però jo crec que l'objectiu és tenir jugadors competitius a nivell global que estiguin mirant cap a fora, no cap a dins. És a dir, veient que, primer, hi ha un mercat europeu, segon, hi ha un mercat global en què poden jugar, i per això necessitem més start-ups, més empreses innovadores. Això és un dels punts que veiem molt a les dades: les empreses joves, noves, són empreses que innoven més, que contracten més i que creixen més. I això és el motor de l'economia. Les grans empreses, per molt fortes i potents que siguin, no innoven tant com les petites, òbviament en proporció, no contracten tant, creixen menys i, per tant, no contribueixen tant al creixement de l'economia. Òbviament, una empresa petita no tirarà endavant tota una economia, però si en tens moltes, sí. I el que veiem ara és que és molt més difícil, sobretot en tecnologia, per a les empreses petites, tenir aquest impacte que crec que és important, tant a Catalunya com a Espanya, però també a la resta d'Europa, fins i tot als Estats Units. Allà també pateixen el fet que estem dient que vivim en una economia de canvi tecnològic ple de start-ups, però es pot fer en IA? Només hi ha quatre jugadors potents que ho dominen tot.
"Quan hi ha desigualtat pensem en impostos, redistribució... però crec que és més efectiu afavorir la competència"
Un dels aspectes que més m'ha sorprès del llibre, és veure que ara hi ha menys start-ups, menys noves empreses i menys emprenedoria que als anys 80.
Abans, si utilitzava això com a dada curiosa en un còctel, em deien que si havia begut. Però si en els 80 tenies una idea amb una tecnologia per millorar qualsevol cosa, algun programari, començaves. Ara tens una idea per a un tema d'intel·ligència artificial, necessites poder provar-ho i necessites tenir accés a una potència computacional que et resulta molt cara. Jo parlo amb gent aquí que treballa a Espanya amb una empresa alemanya de cloud computing i cada matí al llevar-se es desesperen de com de difícil els resulta si són petits. Aquí veiem una gran diferència, que una bona idea té molt poques possibilitats de prosperar.
"Les empreses joves innoven, contracten i creixen més que les grans, per molt fortes que siguin. Són el motor de l'economia i n'hi ha menys que als anys 80"
Vostè parla de molts beneficis i de molta quota. Quina és la frontera? De què estem parlant?
Primer, hi ha alguns sectors en què ser grans és necessari, com el sector de l'electricitat, o les telecomunicacions, són empreses, que ja per si necessiten escala. Fins i tot un Amazon ha de ser gran perquè necessita una xarxa de logística, amb molts magatzems, que és supersofisticada i gran. A la producció d'energia has de tenir gairebé empreses monopolístiques, no pot ser de cap altra manera. Això és una cosa. El problema està més en els beneficis que genera un monopoli natural. Sabem des de fa molt temps que, encara que tinguis una situació tecnològica que genera un monopoli natural, hi ha maneres per aconseguir que hi hagi competència. Una forma és separar l'escala de l'operació. Per exemple, no té sentit tenir dues línies de tren ràpid entre Madrid i Barcelona per competir, sinó una línia que està separada dels operadors, com veiem ara, que generen competència. És a dir, si el propietari de la línia també és l'operador, llavors té la situació monopolística perfecta. Ho vam veure aquí fa 10 anys, però també en fa 100 anys als Estats Units: el que va fer JP Morgan va ser consolidar totes les línies, les vies de tren per tenir la situació monopolística.
De fet, des que hi ha competència a l'AVE els preus s'han reduït un 40% en menys d'un any, encara que no agradi massa al ministre Óscar Puente perquè afecta els resultats de Renfe.
Altres exemples que veiem on falta la interoperabilitat és que si tu et baixes al teu telèfon una aplicació que de Google Play o d'Apple Store pagues el 30 % de comissió. Per què, si la contribució d'aquestes plataformes no és el 30%? Doncs perquè no permeten la competència, no permeten que hi hagi altres proveïdors d'aquestes aplicacions. Hem vist com a Epic Games, els de Fortnite, que han intentat recórrer-ho legalment, els han donat la raó, però al final no els ha solucionat gaire el tema, en el sentit que les plataformes estan explotant aquesta posició de tenir capturat al consumidor amb el seu telèfon, amb totes les seves apps, i no hi ha cap altra manera d'aconseguir baixar-s'ho. Jo crec que aquests són exemples on les polítiques procompetència poden fer molt pel canvi. De la mateixa manera que si jo utilitzo una xarxa social i me la donen gratis, i penso, "ah, jo no pago, el preu és zero", t'ha de preocupar perquè estàs pagant amb les teves dades, i com que pagues amb les teves dades utilitzen les teves dades per vendre anuncis i aquests anuncis tenen un preu més alt perquè no hi ha competidor per comprar aquests anuncis. Per què Meta controla tot el mercat i els anuncis que us roba als mitjans de comunicació? Perquè tenen el control total, està desconnectada de competidors. Hi ha maneres de fer-ho: pots deixar accés a aquest mercat d'anuncis a altres competidors.
"Els Next Generation arriben tard, és millor poder crear una empresa en un dia i no haver d'esperar sis setmanes per al segell del notari"
La solució que proposa és més competència, més mercat, com deia Adam Smith, i institucions i reguladors forts que en vetllin. Com ho fem en un món on no hi ha harmonització fiscal, per exemple, on hi ha poques institucions globals fortes, o on, com a conseqüència del diferent grau de desenvolupament de cada país o regió, allò que afavoreix a uns perjudica a d'altres i viceversa?
Primer reconeixent que aquest és el problema i que som molt lluny de la solució. Però hi ha coses positives: al segle XVI Gènova i Venècia es barallaven, després hi va haver unificació; a Europa hi ha hagut unificació. Si mires com evolucionat en 300 o 400 anys, de tenir una competència superlocal a adoanar-nos, després de la II Guerra Mundial, que necessitàvem unes institucions globals...però sí, som molt lluny. A Europa estem molt avançats en algunes coses, com la legislació de polítiques procompetitives, però alhora, tenim coses de l'últim de classe, tot allò que fa referència a l'harmonització és un desastre. Tenim fins i tot paradisos fiscals dins d'Europa, com Luxemburg! O encara pitjor, els ajuts a les empreses són una competència. Veiem un exemple local del passat: si paguem a Nissan perquè no se'n vagi, perquè no volem perdre llocs de treball, és un pagament directe al propietari de Nissan. Als accionistes de Nissan els encanten els ajuts, esclar, però no ens ajuda. Hem de posar-nos d'acord i veure que això no té sentit. Estem competint entre nosaltres i si el problema és global, la solució ha també de ser global. Efectivament, ens hem de coordinar, harmonitzar, aquesta és la gran assignatura pendent. El que passa és que aquí toquem un altre problema: la influència de les empreses en la política, perquè el lobby és tan fort i el problema és que hi ha un cercle viciós entre el poder del mercat econòmic i el poder polític. Perquè si tens poder de mercat, generes beneficis, els beneficis et permeten influir en la política perquè tens diners per oferir i les polítiques que es fan t'afavoreixen. És com un cercle viciós. Significa que hem de desterrar la democràcia? No, però hem de qüestionar una mica aquests vincles, en això hi tenim molt a fer.
Per on començaria?
En comptes d'intentar també competir amb el que hi ha i oferir golden visa, per exemple, hem d'intentar coordinar amb Europa el que podem fer com a Europa. I ser els motors d'Europa per coordinar aquestes polítiques. I una vegada que ho tenim a Europa, anem a Nacions Unides a intentar fer un pas més. Crec que Catalunya es beneficiaria molt més de ser un jugador pròpiament competitiu dins del món, que dir "farem de Catalunya un lloc privilegiat amb beneficis per atreure gent i capital". Catalunya té el capital humà i els recursos per fer-ho. Com ho és Estònia, un país de dos milions d'habitants, que és el número u en tecnologia perquè allà han decidit "nosaltres no podem fer d'Estònia, tan petit com és, una cosa especial'. No podem pretendre ser jugadors mundials, voler una Nissan, no. Posem les condicions perquè crear una empresa sigui possible en un dia i no haver d'esperar sis setmanes perquè passi pel notari. No és tant un tema de et donarem diners, sinó que t'oferim les institucions que et donen suport en el que facis. I intentar, nosaltres com a país, ser un dels més competitius a nivell global.
"La Borsa és un exemple on la mà invisible d'Adam Smith funciona fabulosament: bona regulació i a competir. Però s'ha generat després d'anys de desenvolupament i amb penalitzacions"
Doncs hem apostat per aportar diners, com els Next Generation i els PERTE, mesures que vostè critica també al llibre.
Arriba la crisi de la covid. Sí. D'aocrd. I crec que totes els economistes estaven d'acord que cali fer alguna cosa.
Keynesianisme
Exacte. Però el que passa és que als Estats Units van donar un xec a tothom i em sembla que si la crisi de la covid va començar l'11 de març, doncs el 15 d'abril tothom va rebre el xec. Aquí a Europa el 2024 estan arribant els diners de la covid, que és de fa ja quatre anys, és massa tard. Llavors, ara els Next Generation són com una solució a un problema que ja ha passat perquè, mentrestant hem tingut inflació, hem tingut colls d'ampolla a les cadenes de subministraments.... I per això jo crec que posar diners a problemes em sembla que és difícil que s'arribi a temps i que tinguin efecte. Des del meu punt de vista el que sol sortir molt millor en general és generar institucions que són procompetitives, que ajuden, que si vols muntar una empresa no triguis sis setmanes, que és el es triga a Espanya fins que un notari hi posa un segell. Això no és cap contribució a ser competitiu, perquè potser tu tens una idea avui, les coses van canviant ràpid i has d'estar operant demà amb la teva empresa. I crec que això és molt més important que dir t'ajudaré i jo decidiré qui rep diners, quants diners...perquè al final per donar diners ja hi ha un mercat, que és el capital de risc, per a les bones idees. Tinc molt respecte pels polítics, però ells no saben millor que els inversors, quines tecnologies seran més productives.
I a més els PERTE acabaran en mans de grans empreses, tornant a la seva tesi. No li sembla que 250 anys són molts per veure que la competència i la mà invisible d'Adam Smith no ho solucionarà tot?
Estic d'acord que la competència només no ho solucionarà. També deia el mateix Adam Smith que la competència no és una cosa que surt per si mateixa, és difícil. Si es donen les condicions institucionals sí que pots tenir una competència fructífera. I això és la mà invisible, però necessites una mà molt visible per crear-les. Si vols jugar un partit de futbol, en què qui juga decideix que un equip té 15 membres i l'altre set, que el camp està inclinat i que qui té 15 jugadors juga a dalt i que, a més, l'àrbitre és amic seu i s'ajusten les regles com li convé, clar que qui té 15 jugadors guanyuarà. Però això no és competència. Per tenir competència necessites una sèrie de regles que s'han d'anar revisant constament perquè la tecnologia canvia. I una vegada que tens això, que competeixin com a bojos i que l'àrbitre sigui imparcial. El que passa avui, i que ja veia Adam Smith, és que molts d'aquests empresaris i empreses utilitzaven el poder a favor seu. I això no és la mà invisible. Fixi's en la borsa, per exemple, està superregulada i una vegada que la tens, pots començar a negociar i funciona. Que sorgeix un canvi tecnològic i en nanosegons hi ha informació que adultera la competència i hem de fer una nova regulació? Doncs ho fem, continua funcionant i continua sent molt competitiva. Aquí la mà invisible funciona fabulosament. Però això s'ha generat després d'anys de desenvolupament de molta legislació, amb penalització per als qui no segueixen les regles. És un joc on les regles estan molt definides i que van canviant amb el temps.
Per mitigar aquest poder i aquesta acumulació de beneficis de les grans companyies, està a favor de la imposició a grans companyies? O en gravar les grans fortunes i patrimonis?
La imposició és una manera d'ajustar les coses però no crec que sigui la solució última perquè no soluciona el problema de fons. Sempre poso el següent exemple comparatiu: no es tracta tant de les empreses potents, sinó dels recursos que traiem de la terra. Si comparem Noruega amb Rússia, Noruega té un sistema del petroli, gas i d'energia hidràulica on diuen 'tot això és del poble noruec". I si tu vols invertir-hi pots fer-ho, però hi ha regles: els teus impostos sobre els beneficis són del 78%, en la resta d'activitats és del 25%. Segon, has de fer una joint venture amb una empresa estatal. Tu pots guanyar diners com a empresa energètica allà, però no guanyaràs els diners que guanya un oligarca a Rússia. L'oligarca a Rússia ho ha guanyat tot per a ell. Tots dos són mercats molt regulats, però ningú es queixa que no hi ha innovació a Noruega, ni que no s'està traient tot el profit d'aquests recursos. Està ben regulat i el benefici va al poble. Crec que és una visió molt més a llarg termini, que està dissenyada perquè sigui una fórmula en què hi ha incentius per entrar com a empresa privada, però alhora no hi ha els excessos que vam veure, per exemple, en la Rússia dels anys 90, on els oligarques es van emportar les joies de la corona del país sense cap tipus de competència.