D'aquí un parell de mesos farà un any que Jaume Guardiola (Barcelona, 1957) presideix el Cercle d'Economia, després de guanyar les eleccions a Rosa Cañadas el juliol de 2022. La setmana vinent, aquesta influent institució barcelonina celebra la seva reunió anual, que comença just l'endemà de les eleccions municipals -i autonòmiques a la majoria d'indrets d'Espanya. Abans, però, aquest dilluns, el Cercle donarà a conèixer una esperada i "important" nota d'opinió, segons avancen des de la institució, que serà extensa, "de la que se'n parlarà" i que en el moment de fer-se aquesta entrevista (dimarts al migdia) encara s'estava matisant per no ferir cap sensibilitat en plena campanya electoral. Així i tot, alguns dels temes de la nota s'escolen en aquesta entrevista.
La reunió del Cercle d'aquest any, que comença en una setmana, fuig deliberadament de temes polítics i se centra més en aspectes econòmics i geoestratègics. Per què?
La reunió del Cercle sempre ha volgut aixecar una mica la mirada, posar mirada llarga a les coses, veure què hi ha darrere de situacions com l’actual, de múltiples crisis permanents i davant d'una disrupció molt gran, com la de la tecnologia. Veure on són les oportunitats. Creiem que ve un canvi geopolític claríssim, s'està creant un enfrontament entre la Xina i els Estats Units molt basat en la tecnologia i hi ha peces que estan buscant el seu espai. Europa n’és una, clarament. Se n'adona, com sempre amb retard, que no té autonomia de seguretat, energètica, industrial, que té un gran dèficit de matèries primeres i veu que per jugar en el taulell del poder global té les cartes dolentes. I hi ha un altre món, el sud global, que sempre deixem de banda, però que agafa pes i que molts països són els que presidiran ara el G-20, com Índia, Brasil, Turquia, que d'alguna manera intenten jugar el seu paper. El cas del canvi climàtic és molt clar. Ara la contaminació ve dels països emergents, però l'estoc és dels països desenvolupats; per tant, és lògic que diguin que és una mica cínic "vosaltres que ens heu carregat l'atmosfera de CO2 ara ens digueu que nosaltres hem de fer uns esforços suprems que van en detriment de facilitar el nostre nivell de vida". Aquests debats són superinteressants i ho condicionaran tot. Però també parlarem de la vida política actual, tant d’Europa com d’Espanya.
Hi ha un enfrontament entre la Xina i els Estats Units molt basat en la tecnologia i hi ha peces que estan buscant el seu espai. Europa n’és una. Se n'adona, com sempre amb retard, que per jugar té les cartes dolentes
Doncs anem cap aquí. Darrerament, l’he sentit dir que a Catalunya hi ha hagut problemes de gestió "brutals" i que en els darrers deu anys s’ha aturat la reivindicació de temes bàsics, com el finançament i les infraestructures.
Quan parlem d’aquests últims deu anys, del procés de debat identitari -que evidentment té tot el sentit de ser perquè és un tema important- al final ha limitat, diguem-ho clarament, l’agenda de gestió, i això acaba provocant mancances molt significatives. Un és el tema de les energies renovables. Com és possible que un país com Catalunya, que va ser capdavanter en inversió en renovables, quan fa quinze anys el pes de renovables era una mica inferior al 20% i era la primera comunitat espanyola, passats quinze anys segueixi en aquest 20% quan el conjunt d'Espanya està al voltant del 50% i sense Catalunya per sobre del 50%? No deixa de ser una paradoxa que com més governs sobiranistes has tingut menys sobirania energètica, que és una paraula nova que hem après. Estem veient el mateix amb la sequera: segurament ens ha faltat inversions i projectes... Hem anat acumulant dèficits de gestió o de la centralitat dels projectes. I al mateix temps, en aquest salt de pantalla, que molts diuen, ens ha faltat més reivindicació dels dèficits que té Catalunya. El model de finançament i la inversió en infraestructures són molt evidents.
Al parer seu, quines conseqüències tenen aquests dèficits per a Catalunya?
El problema que tenen no és només que hi són com a problema, sinó la seva acumulació. Més enllà de com es mesurin les balances fiscals, etc., a banda que puguis fer una aportació de solidaritat alta per a la renda del teu país, només que miris dos únics criteris, el d’ordinalitat i el poder de paritat de compra, que és el cost de la vida (diferent en funció dels territoris) l'acumulació durant tants anys, està provocant a Catalunya un problema de cohesió social. O sigui, Catalunya ja no és el país ric que reivindica des de la seva condició de país ric... No, ja no. Catalunya té clarament dèficits de serveis públics perquè la seva població ha crescut d’una manera espectacular, passant dels famosos sis milions a gairebé vuit, concretament 7,8. I això s'ha traduït en uns serveis públics superestressats per aquesta necessitat de finançament. I amb les infraestructures passa una mica el mateix. Tot el que està passant amb les Rodalies de Renfe, parlant de persones, o amb el corredor del Mediterrani, anant al món empresarial... Tot i que avui el ritme inversor sembla que hi és, el dèficit acumulat temporal és tan bèstia que la credibilitat que té és mínima. S’hauria de fer un clar sobreesforç per recuperar la normalitat. I el fet d'haver posat el focus en la pantalla més identitària o d’eix nacional, com li vulguem dir, fa que no hàgim estat aprofitant les oportunitats que sempre et dona la suma d'escons pe aconseguir senzillament que aquests temes es plantegin.
Guardiola, durant l'entrevista amb ON ECONOMIA / Foto: La Perspectiva
Com veu les institucions econòmiques catalanes en aquest sentit?
El Cercle d’Economia hi serà, en aquestes reivindicacions. Estic percebent que la societat civil està reaccionant en aquest sentit, hi ha moltes iniciatives, ho veig arreu. Miri, quan anem a Madrid, tothom ens pregunta: “s’ha acabat això del procés?" Ho pregunten amb moltes ganes...
I vostè què els respon?
Diem que sí, però que el problema no. És a dir, si algú pensa que el procés tal com es va concebre, unilateralitat fruit d’un acord molt transversal del món sobiranista, jo crec que en aquests moments està en via morta. Al marge de criteris emocionals, el problema de fons és que va néixer amb allò del català emprenyat, amb un component de desengany... Doncs les raons d'aquest desengany o d'aquest emprenyament hi són, no han canviat gens, zero. Des de la famosa llista que es va portar a Madrid, des de la reivindicació del pacte fiscal: tot això està una mica per donar-li una sortida política. I aquí hi ha un punt de consens. Catalunya necessita també un procés d’escolta i de diàleg intern entre les diverses opcions, però si hi ha un punt de trobada, on realment hi ha unes majories clares i transversals ideològicament, és amb aquesta sensació que Catalunya està mal finançada i que té un dèficit de béns públics per un infrafinançament d'infraestructures.
No hem aprofitat les oportunitats que sempre et dona la suma d'escons. Els plantejaments que siguin han de ser una mica més transaccionals, dir: “si em necessites per governar, hem de revisar això”
Molts li dirien ara, tornant al que vostè deia, que aquesta pantalla ja està superada, que precisament com que això no ha funcionat en el passat, amb els governs de Pujol, Maragall, Montilla, no hi ha res a fer...
Però sí que hi ha res a fer, ho veiem amb el País Basc, que té el pes que té en el PIB, d’acord. Però utilitza qualsevol oportunitat que té per millorar el seu cupo, fins al punt que els experts diuen que en lloc d’aportar, rep, i li permet unes despeses per habitant que en alguns casos duplica la d’un ciutadà català, o amb diferències del 50% i del 60%. En recerca ens més que dupliquen.
Amb qui parla de Madrid?
Parlem amb tothom. Amb el Círculo de Empresarios, amb la CEOE, amb el món polític, amb els sindicats...
I els veu disposats a afrontar aquests dèficits?
La resposta és no.
En cap dels àmbits que diu: empresarial, polític, social...?
Jo crec que s'ha fet un abisme que serà molt difícil tancar-lo. Per tant, les apostes s’han de fer quan tinguis capacitats per fer-les i tinguis criticitat. Però està més difícil que abans. El vell projecte una mica del catalanisme clàssic, que era la modernització d'Espanya a través de Catalunya, aprofitant que érem l'entrada natural, diguem-ne, dels corrents europeus, aquest vell somni del catalanisme tradicional -no sobiranista- és molt difícil d'executar perquè Espanya s'ha modernitzat. Madrid és una metròpoli superpotent que competeix internacionalment, que té talent i que té capacitats. Que té momentum, que és aquesta sensació una mica que tot va bé, i per tant és molt difícil. Els plantejaments que siguin han de ser una mica més transaccionals, de dir “si em necessites ara per governar, doncs hem de revisar això”.
Tornar a l’estratègia del peix al cove de Jordi Pujol i del País Basc.
El peix al cove té un to una mica pejoratiu. Per mi és un compromise, que en definitiva és el fet de renunciar a coses a canvi d’un bé superior, que és l’acord. La transacció política és el més normal del món, li podem dir com vulguem. Al final és, pels canals de la política, intentar resoldre aquests temes i també una mica fer valer els teus actius.
Quins són els actius de Catalunya?
Catalunya i Barcelona tenen una potència i un posicionament estratègic una mica més adaptat al que ve econòmicament. Madrid descansa molt sobre l'Ibex, sobre les grans empreses, companyies de serveis, que venen moltes vegades de monopolis estatals de diversos sectors, de la comunicació, l’energia, la construcció, la banca... I sobre la seva centralitat. I Barcelona ha perdut algunes batalles amb el procés, sí, com moviments de seus corporatives, moviments també de companyia, com Naturgy... Catalunya ha perdut tracció i això l’ha fet apostar pel món de la digitalització. La Fundació del Mobile porta el control dels hubs tecnològics que s’estan muntant a Barcelona i en tenim un centenar només en els darrers anys. Això està creant un ecosistema potentíssim, amb molta importació de talent exterior. Estem amb aquest doble efecte: entre aquesta centralització de grans empreses de Madrid, a prop del Govern espanyol, amb preus regulats... I, per altra banda, una emergència d'una economia que a més a més, si s'acompanya amb la reindustrialització que Europa vol fer, Catalunya té un paper a jugar, perquè té el 25% de les exportacions, el 30% de les empreses exportadores, el 30% del pes industrial, davant d’un 7%, 8%, 9% que té Madrid. El pes industrial està aquí i aquest procés de reindustrialització amb els Next Generation pot ser un element tractor també per Catalunya. Aquesta barreja de nova economia, d’indústria i de teixit empresarial català, que és superpotent, jo crec que és un bon posicionament de cara al futur. Si ens traiem una mica el pessimisme de sobre, si ens posem tots a remar una mica, si les administracions ajuden, que jo crec que en tenen ganes...
Es refereix a les catalanes?
Sí, veig les ganes que tenen de posar-s'hi i la voluntat, crec que venen temps d’oportunitat i el que hem de fer una mica tots és apostar per això. El posicionament de Catalunya no és dolent, només la presència dels nòmades digitals, la concentració que està havent-hi... Molts dels problemes que veiem a Barcelona d’habitatge tenen a veure amb el fet que hi ha una població que està ocupant una part significativa dels lloguers. La projecció internacional que ve i que, en no haver-hi més oferta, provoca un efecte expulsió de la gent local. Tot això és conseqüència que la ciutat està vibrant. Aquesta dualitat d'haver perdut algunes curses, parlo de grans empreses, també ens obre l'espai a alguna cosa que jo crec que en termes de creixement té més potencial que no pas al món Ibex i grans companyies de serveis. Aquesta és una mica la meva valoració, poc comprovada científicament, però el feeling que un pot captar de la societat catalana.
El pes industrial és a Catalunya, no a Madrid. La barreja de nova economia, d’indústria i de teixit empresarial català, que és superpotent, és un bon posicionament de cara al futur
Diu que Catalunya ha perdut tracció en l'àmbit econòmic. També ha estat així pel que fa a grans institucions de la societat civil econòmica, com el mateix Cercle, Foment, amb menys pes a la CEOE, la Cambra, polititzada...?
Cada casa és un cas, però crec que la societat civil està viva. Potser està en mutació, hem passat d’una societat civil econòmica molt alineada amb una petita burgesia que és una mica la que ha fet aquesta ciutat i ha construït aquest país, a un canvi en el binomi empresa-empresari. Moltes empreses ja no estan en mans de famílies, hi ha famílies que han venut l'empresa i que han fet un family office i ara són inversors. Al mercat ha aparegut una nova classe, el món dels fons i dels gestors. També hi ha el món startuper dels executius que comencen una aventura... Hi ha un canvi de fisonomia de la societat civil i jo crec que en general tots els actors d'aquesta societat civil estan una mica en mutació. Hi ha peces noves, com Barcelona Global, dedicada a atraure talent i amb un gran èxit com la Copa Amèrcia, o FemCat, que reuneix els empresaris amb visió de país, juntament amb les clàssiques, com la Cambra. Efectivament, ha estat molt ideologitzada però també l’he vist evolucionar des d’un boom inicial on tot era molt declaratiu, cap a buscar com fer un determinat servei. La societat civil és viva, però també he vist a les institucions del país molt estressades perquè les hem mogut del circuit legal i això té uns efectes. Per tant, crec que estem tots una mica en fase de reconstrucció, però veig Catalunya amb momentum.
La vocació del Cercle és europeista i abans parlava del paper d’Europa, que es desperta tard i té males cartes en el taulell internacional. Quins creu que són els principals reptes?
Té reptes demogràfics importants. Té un estat del benestar que és costós i que no està alineat amb el creixement. Europa té un percentatge del PIB mundial d'entre el 15% i el 20% i el pes de l'estat del benestar mundial és superior. I aquest gap ens forçarà molt si no som capaços de millorar la productivitat i la competitivitat de l'economia europea en l'àmbit global. Són problemes que tenim i que són de fons. I són dels que volem parlar molt, a la nota [que es publicarà aquest dilluns] i a la reunió de la setmana que ve. Ara podem tenir la sensació que l'economia ha respost bé, s'acosta molt més a les previsions preguerra, tots esperàvem un ajust de l’economia profund, primer a la tardor i després durant els primers mesos del 2023. La realitat és que el comportament de l'ocupació és bo, el consum està defensant-se bé. També és veritat que hi havia un estalvi acumulat per la Covid. Però quan aixeques una mica la mirada, veus que els reptes del continent són molt grans. Hem fet del deute, per exemple, un component intergeneracional. Estàs deixant una bola de la qual s’hauran de fer càrrec les noves generacions. Soc optimista amb Catalunya i amb Barcelona però quan aixeques la mirada i veus cap a on va el món... La situació d’Europa ens obliga a reformes, a prendre’ns molt seriosament la millora de la productivitat. Si tu analitzes una mica els darrers anys Espanya i Catalunya, veiem que els darrers 20 anys vam confiar molt el boom immobiliari i després, la desmuntada del boom va tenir uns costos socials tremendos. I en el fons hem passat quinze anys en què l'evolució no ha sigut bona, comparada amb els 15 anteriors, que van ser els de la convergència cap a Europa, els fons comunitaris, la sensació que realment havies retallat el gap de productivitat. Aquesta és la reflexió profunda que hem de fer.
La situació d’Europa ens obliga a reformes, a prendre’ns molt seriosament la millora de la productivitat
És igual d’optimista amb Barcelona que ho és amb Catalunya? Sembla un "tots contra Colau".
Jo no ho veig així. Està havent-hi una campanya que, amb el meu entendre, és bona perquè s'està parlant de la ciutat. I al final ciutat és gestió. T'aixeques al matí i és el més semblant a una empresa del món públic: uns senyors que han de fer la recollida d’escombraries, uns policies que han de vetllar per l’ordre públic, uns bombers que han d'estar preparats per si passen coses. Una ciutat és com un botiguer que aixeca la persiana cada dia de la seva vida i, per tant, és molt bo que el debat estigui molt concentrat en les idees de ciutat. Hi ha una coincidència amb l’habitatge, que és un drama, on els preus dels lloguers han pujat moltíssim. El que canvia molt és la manera de resoldre’ls i això depèn del sistema d’incentius. I crec que moltes vegades, voluntats de solucionar problemes estructurals, si els incentius no els poses ben posats, quan opera després el mercat no respon al que tu pretenies. Jo crec que això ha passat bastant a Barcelona. Però veig que els plantejaments que es fan són coincidents: tothom vol una ciutat més “pacificada”, que es diu ara, menys contaminada, més zones verdes, amb menys ús del vehicle privat. El com fer-ho, com trobar els consensos, o com adaptar els ritmes, si no es presenten alternatives... Has de conduir a la ciutadania cap a un objectiu però els hi has de donar alternatives, si no, es fa complicat. El dèficit de Rodalies o la manca inversió en infraestructures bàsiques són un fet, és difícil quan es passa la pilota als ciutadans. De vegades hi ha la sensació que les institucions no estan al servei dels ciutadans, i els hi han de fer la vida el més còmode possible. Ha faltat una mica això.
Tampoc ens posem d’acord amb l'aeroport.
Barcelona és una joia, que hem heretat dels nostres avantpassats, de generacions passades, i que de vegades no sé si ens la mereixem. Jo soc de la generació dels Jocs Olímpics, vaig ser-ne voluntari. No sé si la generació actual està a l'altura de la dels seus predecessors. S’ha de pensar així: que heretes una posició geogràfica, amb un nivell cultural, amb una força espectacular i, home, has de saber cuidar-la i fer-la créixer bé. I jo crec que això és el que ens hem d’autoexigir els que avui tenim alguna responsabilitat a la societat civil, al món econòmic o món públic. Hem d’estar a l'altura dels nostres antecessors. Quantes coses que van fer ells ara serien factibles. I l’aeroport és un exemple. L’aeroport de Barcelona és un petit miracle: amb una finca petitíssima de 15 quilòmetres quadrats s'ha fet una peça que juga internacionalment i que ara té l'opció, tots coincidim, que necessitem més vols intercontinentals. La finca de Barajas té més 90 quilòmetres quadrats, és igual de gran que tota la petjada de la ciutat de Barcelona, ancha es Castilla. Aquest és el nostre competidor. Al Baix Llobregat, en canvi, tenim ús residencial, ús terciari, ús agrícola, mediambiental, aeroportuari... És orfebreria! I aquesta orfebreria l’hem de saber gestionar bé i veure’n les oportunitats. En el debat de l’aeroport crec que tenim l’oportunitat de donar a aquest espai multiús del Baix Llobregat una sortida més ben finançada i més ben mantinguda. Això és com ho veien les generacions anteriors: al voltant de Barcelona van moure un riu, fer una àrea logística com la Zona Franca, un port... extraordinaris. Tot això s’ha fet i nosaltres hem de ser capaços d'estar a l'altura.