El director i investigador sènior del Centre de Recerca en Economia Internacional (CREI) i professor del departament d’Economia i Empresa de la UPF ha estat reconegut per les seves investigacions pioneres en l’àmbit de l’economia internacional, amb el Premi Nacional de Recerca 2022, un guardó atorgat per la Generalitat de Catalunya i la Fundació Catalana per a la Investigació i la Innovació (FCRI). Considerat un dels millors economistes europeus (ha rebut dos ajuts Advanced Grants de l'European Research Council), ha centrat la recerca en temes de macroeconomia i economia internacional. Comencem a parlar-ne referint-nos a un dels seus últims treballs: Explorant el comerç regional europeu.
Què se n’extreu d’aquesta anàlisi?
L’estudi l’hem realitzat Marta Santamaría (Universitat de Warwick), Uğur Yeşilbayraktar (Universitat de Duisburg-Essen) i jo mateix. Hem extret tres resultats bàsics. El primer resultat és que el comerç europeu té un fort biaix local i estatal. Perquè el 40% del comerç es fa dins d’una mateixa regió, un 41% dins del mateix estat, i un 19% entre diferents estats. En segon lloc, hi ha dos factors que determinen aquest fet: l’efecte distància i l’efecte frontera, que conjuntament expliquen dos terços de la variació en el comerç entre regions. La distància geogràfica és important perquè, com més llarga sigui aquesta distància, més alts són els costos de transport i més petits són els incentius per comerciar. Les nostres dades indiquen que, com a mitjana, un increment d’un 1% en la distància geogràfica porta a una reducció de l'1,2% del comerç. Això vol dir que el comerç a Europa és encara un comerç “de proximitat”.
I tercera conclusió?
Que l’efecte frontera té un aspecte regional molt important. Les dades mostren que l’efecte distància no pot explicar el motiu pel qual el comerç dins de les regions és molt més gran que el comerç amb regions dins del mateix estat. Les nostres dades indiquen que la presència d’una frontera regional (sigui per un tema polític o estadístic) redueix el seu comerç al 44,6% del que hauria estat sense la presència de fronteres. Això vol dir que l’estat interfereix en el comerç no només a nivell estatal, sinó també a nivell regional.
Després de la covid i la guerra d’Ucraïna, Europa -i a remolc Espanya i Catalunya- està immersa en polítiques de relocalització i reindustrialització. És el que cal?
A Catalunya ens hem d'adaptar al món en què vivim, no podem canviar el món. Dit això, els economistes quan parlem de la globalització veiem un procés molt fort de globalització que va succeir fins a la crisi financera de l'any 2007-2008. Després d'aquesta crisi financera va haver-hi una davallada de les cadenes de subministrament internacionals, però que va durar un o dos anys i es van anar revifant. Posteriorment, s’ha registrat una altra davallada després de la pandèmia, però sembla que també s'estan tornant a revifar. El que sí que és cert és que a partir de l'any 2010, el creixement del comerç ja no és tant fort a nivell mundial. Des de la Segona Guerra mundial, bàsicament, fins a l'any 2010, el creixement del comerç era espectacular i és el que anomenàvem la globalització. Però a partir del 2010 aquest creixement no és que es torni negatiu, ni de bon tros, perquè segueix sent positiu, però no té la mateixa força. Si un vol pensar quins efectes té això sobre l'economia europea, i sobre especialment l'economia catalana, cal veure on s’ha reduït aquest comerç o quin és el comerç que no continua sent tan fort i quins són els països amb qui nosaltres més comerciem.
I quin és el resultat d’aquesta observació?
Si es mira tot el món, la majoria de la caiguda en aquest creixement del comerç s’ha donat a la Xina i l’Índia amb augments molt més reduïts que en el passat. Als Estats Units està més o menys estable. Però si ens centrem a Europa, el creixement del comerç és tan fort com mai havia estat. I si s’observen les exportacions que fa Catalunya, la gran majoria es destinen a Europa. Aleshores, des del punt de vista de Catalunya, els mercats externs que nosaltres tenim segueixen sent forts. És a dir, no estem notant tant aquesta suavització de la globalització a nivell mundial, perquè ha afectat a àrees del món amb què nosaltres tenim menys relacions. Òbviament, no sé què passarà dins de 10 anys. No sé què passarà en el futur, però aquesta és la situació actual.
Per què cau el comerç arran de dues crisis?
D’entrada, això és un tema de debat. Els economistes no podem donar una resposta. En el cas de la pandèmia és obvi que els costos de transport van augmentar molt, portar mercaderies d'un país a l'altre a mitjans de la pandèmia tenia unes regulacions sanitàries molt més importants, i els costos eren més importants, etcètera. En la crisi financera, el que es va donar va ser que molt bona part del comerç internacional va funciona a través de crèdit entre importadors i exportadors, i quan en aquell moment les finances s'aturen i no hi ha possibilitats de demanar préstecs als bancs, moltes operacions entre importadors i exportadors de sobte s’encareixen. Llavors es van triar llocs de comerç més pròxims, perquè les mercaderies tardaven mesos en arribar, encara més mesos en cobrar-se i no es trobava crèdit per cobrir aquests períodes... i es va tornar a la proximitat, on aquests intervals entre la compra i la venda, entre el temps que s'envia la mercaderia i es rep, són molt més reduïts.
Per què en els altres llocs s’estabilitza i a Europa no?
Per les pròpies regles del comerç internacional. La Xina, per exemple, durant molts anys va enfocar tota la seva producció a l'exterior, a vendre. Posteriorment, la Xina, fa uns anys, va decidir invertir molt dins del seu propi mercat. Aleshores, amb més inversió interna, exporta més però el creixement de les exportacions és més petit que el del seu comerç interior. Ha estat un canvi de visió, de política molt natural, comprensible. A Europa, ha seguit creixent el comerç perquè s’ha seguit integrant més i més entre Estats a mesura que passen els anys. No és un tema que Europa sigui més forta o la Xina sigui més dèbil, sinó que són diferents orientacions econòmiques.
El fet que Europa estigui estirant el carro del comerç té a veure amb els fons Next Generation?
Quan parlem de globalització, estem parlant de comerç a llarga distància... de com està canviant el comerç durant una dècada, amb una visió de les coses a llarg termini. Quan tu decideixes produir unes coses per vendre-les no estàs mirant què passarà dins de tres mesos, sinó que mires què passarà en els pròxims anys, la pròxima dècada. No estem parlant del que passarà el trimestre vinent, etcètera. Ara mateix, el que està passant és que la inflació no és alta, ha estat alta, però sembla que està baixant i no tenim per què esperar que torni a pujar. Els tipus d'interès que són alts, en part perquè el banc europeu ha estat preocupat per aquests temes i ha apujat els tipus d'interès. No sé quant de temps estaran alts, però no crec que estiguin alts durant molt més temps. Però això són coses a curt termini.
Un dels retrets, per exemple, en el tema dels fons europeus, és la burocràcia...
Aquest és un motiu que està lligat a molts altres problemes que té la Unió Europea, que és un club d'estats i tot es fa a través dels Estats i els Estats per interessos polítics volen gestionar i assignar la major part d'aquests fons. Si de sobte tens la possibilitat de donar molts, molts, molts diners, no el donaràs a un altre que te'l gestioni; volen fer-ho ells mateixos per motius polítics. Aquesta és la raó per la qual s’està frenant la gestió dels fons. La gestió dels fons s’està fent de manera molt diferent segons cada país i, fins i tot, dins de cada país segons les regions i els seus respectius governs. Aquest serà un tema digne d'estudi dins d'uns anys, quan sapiguem què ha passat. Ara és difícil de determinar.
“La burocràcia europea empitjorarà sense l'aportació del Regne Unit”
Ha dit públicament que el Brexit farà perdre referents anglosaxons en termes de política i que això malmetrà el continent. Expliqui’m.
Jo sempre he estat un gran admirador de la burocràcia anglosaxona, especialment quan la comparo amb la burocràcia continental europea, perquè l’anglosaxona és molt més àgil, està molt més ben preparada, és molt més oberta... Des de Catalunya sempre ens hem queixat, precisament, que Europa té una burocràcia que no és ni gens hàbil, ni gens competent, ni gens flexible i que, quan una fracció important d'aquesta burocràcia desapareixerà -els anglosaxons- i serà reemplaçada per francesos, alemanys, espanyols, italians... Em temo que la burocràcia europea empitjorarà. És una opinió personal basada en les meves interaccions.
Comparteix l’opinió d’alguns experts que diuen que Europa, després de veure les conseqüències d'aplicar la recepta de la màxima austeritat per sortir de la crisi financera, ha decidit sortir de la crisi sanitària de la pandèmia amb una política expansionista, com van fer llavors els Estats Units, el 2009?
No estic tan segur d'això. No sé si ho veig així. Una de les reaccions més importants de la crisi financera a Europa va ser el creixement brutal del deute públic. Per exemple, a l'Estat espanyol vam passar d’un deute públic que no arribava al 40% del PIB i al 100%. De fet, durant aquella crisi, en alguns països europeus -Grècia seria l’exemple més clar, però també Itàlia, Espanya, Irlanda- es va patir una crisi del deute. De sobte els governs no es podien endeutar més, perquè la gent es pensava que no pagaríem. Aleshores aquesta noció que en la crisi financera es van aplicar normes d’austeritat no és del tot cert. Sí que va haver-hi austeritat en el sentit que quan van caure els ingressos de forma substancial, no es podia gastar més, però en part es va recórrer a l'endeutament. L’ajust hauria estat encara molt més gran sense aquest gran increment de l’endeutament.
Per tant, ara què s’està fent?
Què són els fons Next Generation? Doncs és el mateix. D’on surten els diners? Ens estan apujant els impostos, en certa magnitud... tot això són deutes, també. Un deute que està augmentant i que quan s'acabi tot plegat, els governs estaran molt més endeutats, exactament com va passar en l’altra crisi. Com es resoldrà això? La diferència amb la crisi financera és que llavors el deute era nacional. Aleshores, si els alemanys emeten deute, tothom es pensa que pagaran. Però si ho fan els espanyols o grecs, o altres, els mercats tenen menys confiança. Una de les maneres en què això es va resoldre va ser socialitzant aquell deute a nivell europeu, és a dir, el va agafar el Banc Central Europeu -que darrere hi ha els alemanys- i es va crear una nova institució que es dedicava a comprar deute dels diferents països. Ara el que passa és que aquests fons ja són fons que s'estan emetent amb deute també, però aquest deute potser serà més resistent perquè no és un deute de països concrets. Però la veritat és que no ho sé, no està molt clar. La informació sobre com estan endeutant-se per aconseguir aquests fons, no és del tot clara, ni és transparent.
“No tenim informació transparent de com s’està endeutant Europa per disposar dels fons Next Generation”
És a dir, seguim tenint una política econòmica molt diferent de la dels Estats Units?
La política econòmica dels Estats Units té aspectes diferents. Però no vull entrar en detalls. És un tema massa tècnic.
No obstant això, deixi’m que insisteixi fent referència a un recent informe del col·lectiu EuropeG que assegura que Europa necessita un mercat de capitals únic similar al nord-americà. Ho comparteix?
El que està intentant Europa és construir un mercat a l’estil de l'americà. El deute públic americà té un mercat descomunal, no només als Estats Units, sinó a tot el món, perquè és deute federal, del Tresor. Nosaltres volem fer el mateix amb deute europeu, no amb deute dels diferents països. Als Estats Units, tot i que existeix deute particular dels estats i hi ha qui el compra, quan un pensa en el deute americà, es refereix al deute federal. I, Europa, si es vol integrar, haurà de tenir en algun moment unes estructures que tinguin un pes propi, en lloc d'estar dictades pel que diuen els Estats. Aquesta, però, es la meva visió com a ciutadà, no com expert en economia.
La seva trajectòria investigadora també s’ha focalitzat en l'anàlisi de les bombolles. Per posar un exemple, en el cas de l’habitatge, sembla com si després de diverses bombolles no s’hagués après res i es tornessin a cometre els mateixos errors... perquè ara els preus tornen a pujar.
Podríem dir que vostè està fent una hipòtesi. El seu plantejament defensa que una pujada dels preus és quelcom negatiu perquè en el futur cauran. Si tothom fos ric i es construïssin moltes cases i fossin cares i tots les poguéssim comprar, segurament vostè no tindria la mateixa opinió. Quan s’ha de valorar el creixement a partir del que s’anomenen bombolles, s'ha de valorar tot. Períodes en els quals, per exemple, els preus dels habitatges són alts i els preus de les empreses, el mercat borsari, etcètera, són moments en els quals els inversors troben molts fons per invertir, perquè tenen molt de col·lateral -perquè són propietaris d'edificis, d'immobles, d’empreses- de béns que tenen molt valor i poden aconseguir molta inversió. I per què serveix aquesta inversió? Doncs per crear llocs de treball i amb sous alts. Hi ha el risc que després puguin caure els preus. Per tant, la seva pregunta és: No hem après que amb la bombolla els preus han pujat? Vol dir: No hem après a mantenir-los alts i evitar que caiguin, o què fer per aturar-los i que no tinguem tampoc una bonança econòmica?
Exacte, no hem après la lliçó? Hem de prevenir i evitar les bombolles?
Doncs, entre els economistes, tenim un debat sobre què preferim, si una economia que no tingui tanta inestabilitat però que es basi en sous més baixos, menys llocs de treball, o una economia que generi més treball, més riquesa, però que de tant en tant hi hagi el risc que pugui produir-se una davallada de preus. Estem plantejant dos models de creixement diferents; i no està gens clar -almenys a parer dels economistes acadèmics- quin és millor. Perquè la gent es pensa que la bombolla és igual al moment del desastre, però ningú mira el període en què les coses funcionen bé i es generen llocs de treball i riquesa. S’ha de valorar tot. Sí que és cert que moltes de les inversions que es produeixen durant aquests ‘booms’ són ineficients, que no estan basades en el retorn, mal pensades, que no donen els fruits desitjables, però moltes són bones. Aleshores, no tenim tan clar quin és el millor model de creixement.
Ens hem d’acostumar, doncs, a què els cicles econòmics siguin més curts?
Potser sí. Que siguin més curts o que l’economia sigui una mica més inestable. Perquè hi hagin bombolles és necessari que hi hagi una situació en la qual la gent pot comprar i vendre amb certa facilitat. Això de comprar i vendre, participar en el mercat borsari, adquirir immobles..., que en el passat era més costós, avui en dia és més fàcil perquè els mercats són més líquids i això crea aquesta volatilitat.
Però, en una davallada, hi ha qui apunta que serveix per consolidar els projectes madurs i fer desaparèixer els més dèbils?
No necessàriament. No té per què ser així.
“Ens haurem d’acostumar que l’economia sigui cada vegada més inestable”
Aquest excés de liquiditat és el que facilita que la nova economia funcioni amb empreses que no són rendibles?
Hi ha inversors que volen trobar el proper Amazon. Inverteixen a moltes empreses sabent que hi ha una part d’elles que no aconseguirà l’èxit, però algunes sí que ho faran. És la llei dels grans nombres: si tu t’has de finançar la teva pròpia idea i té una probabilitat mínima de tenir èxit, potser t'hi penses perquè és assumir massa risc personal. Però si algú té diners a la butxaca per poder posar-los a cent empreses, doncs ja sap que un 95% se n'anirà en orris, però l’altre 5% funcionarà. És una manera de diversificar risc. Òbviament, aquests inversors no volen perdre diners i es pensen força totes les seves operacions i analitzen el mercat.
La seva signatura figura en els escrits del col·lectiu Wilson que va sorgir durant el procés per desmentir el bombardeig mediàtic sobre els desastres econòmics que comportaria la independència de Catalunya, per debatre el que consideraven “mentides”. Darrerament estan sorgint lobbies econòmics que qüestionen el creixement i avanç de Catalunya. Rebran una resposta del col·lectiu Wilson?
No. Aquesta no és la nostra funció. Nosaltres som acadèmics.
“Jo no veig que vagi bé Catalunya”
Però els hi donem la raó? Catalunya va malament?
Catalunya té coses que van bé i coses que van malament. Jo estic extremadament decebut amb els polítics i amb moltes de les decisions que s'han pres a Catalunya. Jo no veig que vagi bé Catalunya, políticament parlant. Però part d’això també és culpa nostra.
En quin sentit?
Parlem de política?
Vostè defensa que, des del punt de vista econòmic, està clar que la independència seria molt beneficiosa per a Catalunya.
Segueixo dient el mateix. Per exemple, Dinamarca és un país més petit que Catalunya, Suïssa és com Catalunya...
Però potser no és tant un problema de dimensió com sí de model polític que s’ha anat gestant en els anys?
El model de política que tindria una Catalunya independent encara no el coneixem.