El gas natural té poc futur, perquè l'agenda de descarbonització en preveu la desaparició de cara a l'any 2050. Cal veure ara, especialment per al sector industrial, qui ocuparà el seu lloc. El president de Sedigas, la patronal del gas, Joan Batalla, no vol haver de triar entre l'hidrogen verd o el biometà renovable, que es fa a partir de residus orgànics. Però reconeix que aquesta última és una tecnologia més madura i que servirà no només per descarbonitzar la indústria, sinó també com a via d'ingressos per als ramaders, que podran donar sortida als residus i purins que tants maldecaps els donen. Mentrestant, tanmateix, Espanya segueix rebent gas natural liquat procedent de Rússia.
D'on ve el gas que fem servir a Espanya?
Nosaltres no disposem d'ell i, per tant, l'importem d'altres països, sigui en format líquid o liquat, a través de vaixells o de gasoductes. Tenim connexions amb el nord d'Àfrica, amb Algèlia, i després ens arriba per vaixell d'altres països. Un cop aquí, tenim set plantes regasificadores i les empreses distribuïdores i comercialitzadores que porten aquest gas al client final, que pot ser domèstic o pot ser industrial, o pot ser el propi sector elèctric amb els cicles combinats per a la generació d'electricitat a partir de gas natural.
Quan parlem de països productors de gas que envien gas a Espanya, crec que en parlem de tres: principalment, dels Estats Units, si no m'equivoco, i de Rússia i Algèria. Per què Algèria s'ha posicionat ara com el principal proveïdor de gas d'Espanya?
Per una qüestió històrica. La primera planta de regasificació va ser aquí a Barcelona, té més de 50 anys, i va ser el primer contracte de subministrament de gas natural a la península Ibèrica. Estem parlant de finals de la dècada dels cinquanta, i aquest gas ens va permetre el creixement econòmic, el desenvolupament industrial. Ja ens arriba gas de 17 països diferents, una elevada diversificació: Algèria, Estats Units, Rússia, Nigèria, Qatar... ens donen aquesta flexibilitat que ens ha permès afrontar amb seguretat de subministrament la crisi energètica de fa dos anys.
L'enviament de gas natural liquat a Espanya des de Rússia ha crescut en els últims anys. Per què ha passat això en un moment en què estàvem parlant de prohibir pràcticament el gas natural rus? Espanya ha sigut qui més n'ha importat.
Espanya no té el problema de dependència de Rússia d'altres economies com Alemanya o països de l'Est. Però té un terç de tota la capacitat de regasificació d'Europa i un 40% de l'emmagatzematge de gas natural liquat. Aquesta fortalesa fa que ens arribi gas liquat de totes les vies, que de manera solidària s'exporta a la resta d'Europa.
Sí, però s'incrementa el gas rus i això no és el desitjable en les relacions d'Europa amb Rússia.
La manera d'actuar ha de ser consensuada a nivell europeu. En el cas del gas de Rússia, representava tradicionalment el 10-12% del total. Hi ha operadors que tenen contractes a llarg termini amb gas procedent de Rússia. En aquest marc d'actuacions, totes aquestes empreses estan ajustant el marc normatiu consensuat a nivell europeu per garantir la seguretat de subministrament en tot moment. I el que és important, en el cas d'aquests contractes a llarg termini, tenen clàusules molt restrictives: si no compres aquest gas, el pagues igualment, clàusula take-or-pay es diu. Però hi ha un compromís amb l'administració de no incrementar ni una molècula més el tema del gas procedent de Rússia.
No hi ha un marc de sancions per importar gas natural liquat rus a Europa. És un debat que s'està tenint i cal un marc europeu
I no hi ha un marc concret sobre com fer que tot Europa deixi de rebre gas rus?
No, és un debat que s'està tenint.
Tot això en un escenari en el qual, d'acord amb el que va marcar la COP28 i l'agenda 2030, el gas natural haurà de desaparèixer el 2030. Com que no tot es pot electrificar, què substituirà el gas que fem servir ara mateix?
L'aposta del sector són els gasos renovables i l'hidrogen renovable. Biometà, gas sintètic que ens permetrà donar resposta a les necessitats d'aquells clients industrials que no poden electrificar-se. Hem de partir de la base que l'electricitat representa un 21-22% de l'energia que consumim. Hem trigat 15 anys per incrementar uns 10 punts percentuals aquest pes de l'electrificació. Però el procés d'electrificació té els seus límits, en el sentit que ni tecnològicament ni econòmicament pot donar resposta a totes les necessitats, especialment de determinats sectors industrials, que per les seves necessitats tèrmiques en aquests moments la seva aposta és pel gas natural.
Hi haurà empreses de gas que es quedaran fora i noves que entraran amb aquest canvi de paradigma?
Les empreses estan totes compromeses amb el procés de transformació i l'únic que des d'una perspectiva de neutralitat tecnològica estan veient quines són les opcions que tenen al seu abast per complir objectius de descarbonització i fer-ho amb uns preus competents. No podem perdre de vista que és un binomi descarbonitzar, però seguir competint amb els mercats internacionals. I el gas natural, òbviament, ha sigut molt competitiu, ens ha permès aquest procés de creixement econòmic, però veurem com anirà reduint el seu pes i incrementant-se el dels gasos renovables. El que és cert és que s'està creant un ecosistema nou d'empreses, on hi ha el sector primar, els fons d'inversió, i altres tipus d'empreses del sector industrial que volen descarbonitzar-se. A Sedigas, som unes 200 empreses sòcies i hi ha unes 25 que són noves vinculades només als gasos renovables.
Hi ha un nou ecosistema d'empreses vinculades als gasos renovables, de diferents orígens. A Sedigas, hi ha 25 empreses vinculades a aquest nou vector
Per què el sector primari?
Els gasos renovables donen resposta a dos grans problemes: descarbonitzar la indústria i donar sortida als residus. Això als ramaders els va molt bé, perquè tenen un problema amb els purins i així els poden donar sortida i fins i tot obtenir una via d'Ingressos. A Catalunya, hi ha un problema important amb els purins, que s'han de tractar correctament per evitar la contaminació dels aqüífers o la nitrificació del sòl. I l'aposta territorial pel biometà aconsegueix que amb economia circular i descarbonització es gestionin correctament els purins.
Si s'incrementen les plantes de biometà, el preu tendirà a caure.
A Espanya tenim un enorme potencial per a la producció de biometà. Des de Sedigas, vam fer una anàlisi detallada de quin era el potencial que existia en funció dels diferents residus orgànics, indústria agroalimentària, fracció orgànica dels residus sòlids urbans, purins, injeccions ramaderes... i estem, en aquests moments, amb un potencial de 163 terawatts hora, que és la meitat de la demanda de gas natural i és pràcticament la demanda del sector industrial. L'altra meitat es podrà cobrir amb gasos sintètics, hidrogen verd i potser electrificació. És a dir, si aprofitéssim tot aquest potencial de producció de biometà per descarbonitzar, podríem descarbonitzar una part molt significativa de la indústria, si no tota. És una tecnologia madura, però s'ha d'esperar per tal que les economies d'escala facin que vagin reduint els costos.
Si la descarbonització es fa amb un preu més elevat de biometà que de gas natural, l'economia és menys competitiva?
Ara el preu del biometà està per sobre del preu del gas natural, però té un atractiu més important: té molècula renovable en comparació amb la molècula fòssil, això l'abarateix perquè deixes de pagar per emissió de CO2. I aquest és un element que és molt atractiu per al sector industrial. A més, és molt atractiu, perquè, a diferència d'altres palanques de descarbonització, no requereix adequar els equipaments industrials. No he de modificar ni caldera ni els 100.000 quilòmetres de xarxa de transport.
Tot sembla molt més avançat i molt més a l'abast que no pas l'hidrogen verd. Per què, llavors, el govern espanyol no està anunciant tants ajuts al biogàs?
Nosaltres creiem en el futur de tots els gasos renovables. Prefereixo veure la part positiva, en el sentit que en aquests moments es va publicar un esborrany del nou Pla Nacional Integrat d'Energia i Clima (PNIEC) a finals del mes de juny de l'any passat, pendent de Brussel·les per a la versió definitiva. I incrementava l'ambició de l'hidrogen renovable i també en biometà. Però és veritat que ens quedem curts quant a biometà.
No hi ha tants PERTE per al biometà.
Hi ha una partida d'economia circular on hi ha un apartat específic per als projectes de biometà. No té la mateixa magnitud que d'altres i per això demanem més. Ho deia la pròpia Comissió Europea, que hem d'aspirar a cobrir el 13% de la demanda de gas natural amb biometà d'aquí al 2030.
Els PERTE del biometà no tenen la mateixa magnitud que d'altres i en demanem més
Com es tradueixen els ajuts actuals en milions d'euros?
Al voltant d'uns 150 milions d'euros, en el cas del biometà. Òbviament, en el cas de l'hidrogen estem parlant de milers de milions d'euros.
I quants en necessita el biometà per accelerar el seu ritme?
Calen ajuts d'uns 3.000 milions d'euros, una xifra molt significativa. La majoria de projectes que estem veient en aquests moments són inversió privada que surt sense cap suport públic. Per desplegar el potencial de 2.000 plantes de biometà, caldrien inversions superiors als 60.000 milions. Es crearien 60.000 llocs de treball. Però a més cal millorar l'agilitat administrativa, perquè hi ha projectes que requereixen dos o tres anys per a la seva tramitació administrativa. Itàlia o França estan anant molt més ràpid. França en aquests moments ja té més de 650 plantes de biometà i Espanya només 13 en funcionament i 200 en cartera. I per què està apostant França pel biometà? Per la descarbonització, però sobretot perquè és una eina clau per la competitivitat del seu sector primari. Té un problema de gestió de residus, aquest pagès, aquest ramader, que té una oportunitat amb el biometà per viabilitzar econòmicament la seva activitat amb una via d'ingressos.
Sembla, doncs, que el biometà està molt més avançat que l'hidrogen verd.
Necessitem l'electrificació on sigui possible, els gasos renovables i també l'hidrogen verd, no s'ha d'escollir, no és una dicotomia. En el cas de l'hidrogen, està clar que la tecnologia s'ha d'escalar per fer-la madura i fer-la competitiva. Però la mostra que Espanya serà competitiva és que la meitat dels guanyadors de la subhasta del Banc Europeu de l'Hidrogen estan a Espanya. L'hidrogen renovable és ara mateix molt més car que el gris que es fa servir a la indústria. Però amb maduresa, serà important. L'estratègia europea, el Repower Europe, preveu 20 milions de tones d'hidrogen renovables a Europa i molts estaran a Espanya.
Espanya necessita 3.000 milions d'euros més en ajuts per al biometà i 60.000 milions d'inversions privades per desplegar tot el seu potencial
Però en alguns casos sí que s'haurà d'escollir i la sensació és que, a la indústria, tothom es decanta pel biogàs.
Al sector industrial, veurem una combinació de palanques de descarbonització. Espanya ja consumeix 500.000 tones d'hidrogen gris a la indústria de producció d'amoniac i de fertilitzants i aquests probablement els substitueixi per renovable. I Espanya serà exportadora d'hidrogen verd, sigui per vaixell o per l'H2Med.
Els crítics diuen que aquest H2Med, aquest barmar H2Med, Es farà servir per transportar gas natural, creu que això és possible?
Les condicions, en aquests moments, per a sotmetre's al finançament europeu, diuen que està reconegut com a projecte d'interès comú per a la producció i transport i exportació d'hidrogen renovable. Hi ha hagut un call for interest per identificar oferta i demanda i es demostra que hi haurà dos milions de tones de demanda a Espanya, un d'ús intern i un per exportar.
També ArcelorMittal ha rebut uns PERTE per una planta d'hidrogen verd que finalment arrencarà amb gas natural. No veurem, doncs, gas natural passant per l'H2Med?
En aquest moment, el projecte està definit per a hidrogen renovable.
El biometà sembla el futur per a la descarbonització de la indústria però l'electricitat sembla que ha de ser renovable i les llars completament electrificades. Renuncia el sector del gas al sector domèstic?
Rotundament, no. I sobretot per una qüestió purament econòmica i perquè existeixen alternatives a la descarbonització. Espanta, per qüestions climàtiques, té menys demanda de gas per a calefacció i aigua calenta, però el 16% de la demanda del gas natural és per a aquests usos, pel 35-40% a Europa. Per descarbonitzar aquests usos, l'aerotèrmia elèctrica és una de les opcions. Però vam fer un estudi i, per estendre l'aerotèrmia a tots els domicilis, caldrien 20.000 milions d'inversions. Estem comparant els 18 o 20.000 euros que costa una aerotèrmia amb una caldera que si ja la tens no et cal cap inversió i si s'ha de canviar són uns 1.500 o 2.000 euros. I si es fa amb gas d'origen renovable, ja ho estàs fent descarbonitzat.
Per acabar, permeti'm fer-li una pregunta que pot afectar els ciutadans. Si la brossa orgànica que tenim a casa pot servir per al biometà, no caldria pagar, igual que cobraran d'una manera o altra aquells que tenen plaques solars i comparteixin a la xarxa el seu excedent de llum?
S'ha de definir, amb un escenari en què tots guanyem, que qui aporta aquests residus no només sigui part de la solució, sinó que se'n pugui beneficiar. Ho vèiem amb les explotacions agropecuàries, que poden veure una via d'Ingressos.
Llavors hauríem de cobrar pels residus?
S'han de definir els incentius i actuar correctament com a agents econòmics.
S'han de definir els incentius econòmics per als ciutadans que aportin els seus residus orgànics per fer biometà
Insisteixo: seria bon sistema pagar-ho?
Ho haurem de definir. Al sector industrial, el que veiem és una penalització de la mala gestió de residus. És una via, incentius o penalització, però cal definir-los, sí.
Però els residus urbans són també actius econòmics.
Sí, sens dubte.