És un dels polítics espanyols que més rellevància ha adquirit a Europa en assumptes econòmics, encara que abans la va tenir al govern español i al PSOE. Joaquín Almunia (Bilbao, 1948) va ser ministre en dos governs de Felipe González (de Treball i Seguretat Social i d'Administracions Públiques). Va succeir-lo en la secretaria general del partit el 1997 i en les primàries d'abril de 1998 va ser derrotat per Josep Borrell, que va haver de renunciar. Després de la majoria absoluta aconseguida pel Partit Popular el 2000, va dimitir, deixant obert el camí per a l'arribada de Zapatero. Va marxar un temps després a Europa com a comissari d'Assumptes Econòmics del 2004 al 2010 i, des del 2010 fins al 2014 va ser vicepresident de la Comissió Europea i comissari de Competència per encàrrec del portuguès José Manuel Durão Barroso. Almunia va estudiar Dret i Ciències Econòmiques a la Universitat Comercial de Deusto, estudis que va completar a l'Escola Pràctica d'Estudis Superiors a París i a l'Escola de Govern Kennedy a la Universitat de Harvard. Aficionat a l'Athletic Club, es dedica ara a participar en think tanks i conferències "que jo vull", als nets, als amics i a anar al cinema, i intenta mantenir-se en forma fent pilates. Després d'acabar una sessió a mig matí, ens trobem amb Almunia al centre de Madrid per reflexionar sobre la situació i els reptes econòmics de la Unió Europea, a propòsit de les eleccions d'aquest diumenge.

Què ens hi juguem en aquestes eleccions?
Està en joc la integració europea. És molt seriós dir això, però no soc l'únic. Ho diuen Macron, Enrico Letta al seu informe sobre mercat interior, ho dirà Draghi al seu informe de competitivitat que presentarà en el Consell Europeu d'aquest mes i ho diu el sentit comú. Tenim una Unió Europea que no és prou rellevant al món tal com està, ple de problemes i desafiaments. I la veu europea se sent, però no arriba amb prou intensitat davant les grans veus de les dues superpotències, els Estats Units i la Xina. Però sí que sentim remors de guerra, tenim guerra a Ucraïna i una situació dramàtica a l'Orient Mitjà, en la qual s'estan trepitjant drets humans. Això genera una situació nova per a la integració europea, que havíem delegat la nostra seguretat i els nostres valors als Estats Units, que ja no miren com van mirar durant dècades a Europa i, sobretot, uns Estats Units que han dit coses terribles en boca de qui pot ser el pròxim president, Donald Trump. És una situació en què està en joc la nostra seguretat, els nostres valors i també la nostra potència econòmica.

Endinsi's en els assumptes econòmics.
Ens hem quedat enrere en tot el món de la digitalització, les tecnologies digitals no les liderem els europeus, encara que tenim descobriments científics i avenços tecnològics molt importants. Però des del punt de vista empresarial, les grans plataformes tecnològiques són americanes o xineses. Tota la informació que tenen les grans plataformes tecnològiques dels europeus no la controlem nosaltres, i això suposa una fragilitat a la qual hem de posar fil a l'agulla, hem de reprendre l'impuls que ens porti a recuperar el terreny perdut des del punt de vista tecnològic, dels avanços de productivitat, del control de sectors claus per al futur. Ni tan sols tenim la seguretat que ens donava, fa no tan temps, tenir unes cadenes de valor que ens permetien aprovisionar-nos de matèries primeres i d'elements claus per al desenvolupament tecnològic d'Europa. La pandèmia ja ens va mostrar que no controlem aquest flux econòmic i això afecta la nostra seguretat també, tant militar —estem amenaçats—, com del nostre futur econòmic, la nostra autonomia estratègica.

"Ens hem quedat enrere. Els europeus no controlem tota la informació que tenen les plataformes tecnològiques, que són americanes o xineses. I això és una fragilitat"

Com pot afectar en aquest inquietant panorama que dibuixa l'auge de les extremes dretes? I ho dic en plural perquè hi ha diverses famílies. El preocupa la pujada que vaticinen les enquestes?
Sí, hi ha dos grups parlamentaris d'extrema dreta i algun grup polític que no està inclòs en cap d'aquests dos grups parlamentaris, que és el d'Orbán, que el tenim dins de la Unió Europea i que va totalment en contra dels valors europeus, que va dir que respectaria quan Hongria es va integrar a la Unió Europea fa 20 anys. Per tant, hi ha un problema per a les democràcies, per aquesta dependència tecnològica. Això pot posar en risc la nostra seguretat. Hi està havent, per exemple, influències de Rússia evidents en alguns països en aquest moment de campanya d'eleccions europees. Hi ha amenaces des del punt de vista de la nostra privacitat, hi ha amenaces des del punt de vista de la nostra sobirania en matèria digital, on elements clau no són a les nostres mans, i d'això se n'aprofita l'extrema dreta. Els populismes d'extrema dreta s'aprofiten d'aquesta por, d'aquesta sensació de fragilitat, i proven de desviar la mirada dels electors, dels ciutadans europeus, cap al passat, provant de trobar en el passat les solucions que hem de plantejar-nos per avançar cap al futur. I aquest retrocés no és només un retrocés en matèria econòmica, de costums, de defensa dels drets, és un retrocés que afecta el cor mateix de les nostres democràcies. Això també està en joc, ni més ni menys que això. És veritat que el Parlament Europeu no és l'únic lloc on tenim l'obligació i la responsabilitat de defensar els nostres valors democràtics, hi ha els governs nacionals, hi ha la mateixa Comissió Europea, però és que els governs nacionals elegeixen el president o presidenta de la futura Comissió i els governs nacionals, quan es reuneixen al Consell Europeu, són els qui prenen les decisions bàsiques de la Unió Europea. I tenim governs nacionals on mana l'extrema dreta, com en Itàlia, a Hongria. o Eslovàquia, i estan en coalició a Suècia i a Finlàndia, han entrat en el nou govern croat i poden entrar en un futur, no molt llunyà —tant de bo que no—, ni més ni menys que a França. Aquí hem aconseguit que només governin en les autonomies en coalició amb el PP.

"És un risc que el PP no tingui miraments en dir que Meloni pot ser un bon suport per a la futura presidenta de la Comissió"

De moment.
Jo confio que a Espanya tenim la memòria de la dictadura encara molt fresca, sabem l'escenari que suposa anar cap enrere. El que vam patir en la dictadura, en certa mesura vacuna els ciutadans espanyols davant el risc de caure una altra vegada en aquests errors. Però bé, algun pas s'està fent i és un risc gran també a Espanya, que el Partit Popular no tingui miraments en dir que Meloni pot ser un bon suport per a la futura presidenta de la Comissió. Crec que amb aquesta declaració no només percebem l'escassa confiança que té el Partit Popular a blindar-nos davant el retrocés que marquen els populismes d'extrema dreta, sinó que també cal posar de relleu la capacitat dels votants espanyols de rebel·lar-se contra aquest retrocés.

Joaquín Almunia abans de començar l'entrevista / FOTO: Pablo Blázquez

Centrant-nos en el tema econòmic, ha definit la pinça entre els Estats Units, d'una banda, amb tot el seu dinamisme empresarial i el gap tant de PIB, com de productivitat en relació amb la Unió Europea, i la Xina, per l'altra, que ens inunda de contenidors (últimament de cotxes, però no només), de tecnologia...
I no només això, sinó que controlen un percentatge altíssim de les matèries primeres crítiques que necessitem nosaltres per desenvolupar aquestes tecnologies verdes, per avançar cap a la digitalització, però no sense control, sinó sota un control democràtic. Sense posar en risc el funcionament de l'economia de mercat, però regulant, que això sí que ho fem molt bé. Necessitem tenir una capacitat més gran de decidir per on orientem les nostres cadenes de valor, per on busquem els nostres subministradors. No volem repetir l'error que van fer els alemanys, i altres països de la Unió Europea, de posar-se en mans de Rússia per als subministraments de gas natural.

"No podem oblidar fins a quin punt depenem dels immigrants que venen a ajudar-nos. No hi ha prou gent a Europa per atendre moltes feines que els europeus no volem"

Prenent de referència la seva preocupació per l'escassa potència econòmica de la UE, li preocupa més els EUA que la Xina, tots dos igual... ?
Espero que l'amenaça dels Estats Units no es materialitzi. Jo confio molt que al final els electors dels Estats Units no vulguin caure, una altra vegada, en mans de Trump. Ara coneixem més qui és Trump, què li passa pel cap. Espero que els votants dels Estats Units, que és el bressol de la democràcia com la coneixem ara, no caiguin en aquest immens error. I després em preocupen altres coses. Em preocupa que la lluita contra el canvi climàtic i la transició energètica no es vegi alentida per una orientació jo crec que temorosa, massa tímida, de la dreta democràtica europea, del Partit Popular Europeu. Em preocupa l'envelliment de la població europea, que ens obliga a acceptar la immigració com un fet positiu, que és veritat que requereix estratègies i polítiques perquè les societats europees no es fracturin i no es fragmentin en dos, entre els que hem nascut a Europa i els que no. Els europeus no podem oblidar fins a quin punt depenem i dependrem en el futur d'immigrants que venen no a dificultar-nos l'existència, sinó a ajudar-nos a viure i a sobreviure, sobretot als que no som tan joves, ja que necessitarem cures i avui no hi ha prou gent a Europa per atendre totes les persones grans. No hi ha prou gent a Europa, per atendre moltes feines que els europeus no volem, perquè les considerem de menor qualitat, amb sous més baixos.

L'Informe Letta marca un full de ruta: més integració, és a dir, més mercat únic, i especialment en tres sectors estratègics: energia, telecomunicacions i finances. Comparteix el diagnòstic i les receptes de Letta?
Sí, sí. N'he parlat amb ell a més, ens coneixem des de fa més de 20 anys, som molt bons amics. Hem parlat a l'inici del seu informe dels problemes que tenia el mercat interior i els que té encara, i crec que el seu diagnòstic i les seves propostes són molt encertades. Però són ambicioses, cal esperar que els nous responsables de la Unió Europea, a Comissió, al Parlament Europeu i, per descomptat, que els governs nacionals quan s'asseguin al Consell, facin cas de moltes d'aquestes recomanacions. El mercat interior és un dels nostres actius principals per donar aquesta reacció positiva als problemes econòmics que arrosseguem, que ens anem quedant enrere lentament, però de forma contínua respecte als Estats Units i respecte a altres països que estan avançant més ràpidament que nosaltres.

Almunia durant l'entrevista / FOTO: Pablo Blázquez

"Europa necessita un Tresor per poder augmentar la despesa a escala europea i eliminar la unanimitat en la presa decisions sobre impostos. Tenim quasi paradisos fiscals"

Gran part d'això implica cessió de sobirania per part dels estats. Els veu en aquesta dinàmica?
La cessió de sobirania l'estem practicant des que va començar la integració europea i aquesta sobirania no se l'emporten altres, ens les quedem nosaltres, però per exercir-la en comú a les institucions europees. En les cessions de sobirania, sempre cal preguntar-se per a què?, i per què? Què volem amb una integració europea més gran en els mercats de capitals, per exemple, que hi hagi un mercat únic de capitals? Doncs volem precisament capturar l'estalvi que se'ns en va fora, 300.000 milions a l'any als Estats Units, perquè els Estats Units té més capacitat inversora que nosaltres i desenvolupen de forma més ràpida les tecnologies que nosaltres necessitem. És una cosa que va en el nostre interès. Ara tenim, per exemple, la discussió en matèria de defensa i seguretat, per la guerra d'Ucraïna. Convé coordinar millor les nostres indústries de defensa o preferim no coordinar-nos, gastar molt, però gastar-ho de manera bastant ineficaç i comprar armament als Estats Units quan necessitem més armament? A mi em sembla que aquesta resistència a cedir sobirania per a la coordinació de les polítiques de defensa és bastant ineficaç. O aquesta resistència, que veiem des de l'inici de la crisi financera anterior, a posar en comú els sistemes de garantia de dipòsits del nostre sistema bancari. Ara tenim els nostres bancs bé, capitalitzats i reestructurats, però continuen tenint barreres que els impedeixen ser més solvents, forts i eficaços, poder compartir els seus recursos de manera més racional i poder canalitzar estalvi europeu cap a les inversions europees. Tenim resistències al sector de telecomunicacions, on els països encara volen mantenir la seva regulació nacional de certs aspectes de les telecomunicacions...

Aquí anava. Per això li preguntava si veu els estats en la dinàmica de cedir sobirania. A Espanya estem lluitant pel control de Telefónica, de Naturgy, de Talgo... Res de diferent, d'altra banda, al que passa a França o Itàlia en aquests sectors anomenats estratègics.
Es pot fer una llarga llista de casos, sí. Els estats diuen 'tenim empreses més petites que les americanes o que les xineses, els nostres principals competidors al món. Bé, doncs concentrarem, aquí, les nostres empreses, dins de cada país'. I això és en perjudici dels ciutadans de cada país, perquè hi ha menys competència i, en paral·lel, encara mantenint barreres perquè no hi hagi fusions transfrontereres. Però llavors els qui paguem els plats trencats som els ciutadans de cada país, que tenim menys competència i amb indústries més petites i, per tant, menys capaces de competir a escala global. I les empreses diuen 'deixi'm que em fusioni aquí perquè vostè necessita campions nacionals'. No, no, necessitem campions europeus, però que no ofeguin la llibertat d'elecció, que juguin la lliga europea. Aquí sí que estic d'acord, no en el futbol, amb Florentino Pérez: necessitem una Lliga Europea.

"Els països d'Europa que tenen més despesa social i més pressió fiscal són els més competitius, els més rics i on més feliç viu la gent"

Parlava abans de l'estalvi i les inversions que marxen als Estats Units. Si alguna cosa trobo a faltar en l'informe Letta és que no es parla de la unió fiscal o, si ho prefereix, d'una harmonització fiscal. I es donen situacions a la UE de dúmping fiscal i, fins i tot, de paradisos fiscals.
Quan parlem a Europa d'unió fiscal, no és només una unió dels tributs. Bàsicament, unió fiscal en l'argot europeu, és la capacitat de tenir un Tresor europeu que emeti deute en nom de tots els europeus, perquè hi hagi polítiques fiscals anticícliques. Quan en l'economia europea ens apropem a una recessió, hi hauria d'haver un instrument per poder augmentar la despesa, però a escala europea, en un mercat únic que funcioni com a tal. I sí, d'harmonització fiscal no tenim més per una senzilla raó, perquè les decisions en matèria d'impostos encara cal prendre-les per unanimitat. I això no és eficient i no és just des del punt de vista del principal paper dels impostos, segons els manuals d'economia, que és el redistributiu. Un sol país, per petit que sigui, pot bloquejar qualsevol decisió que avanci en matèria d'integració tributària. I és evident que seria molt bo tenir-la i, a més, no només que fos positiva des del punt de vista de reducció de desigualtats o del paper redistributiu que han de tenir els impostos, sinó per cobrir un altre dels papers dels impostos, que és la suficiència. Qui miri el pressupost europeu s'adona immediatament que no és suficient. Ho és probablement en matèria de recursos dedicats a la política agrícola, amb un terç del total de la despesa europea substituint pràcticament al cent per cent el paper dels pressupostos nacionals de suport al sector agrari, que és un sector que necessita suport. Un altre terç bàsicament va als Fons de Cohesió, però no són suficients i veiem que per primera vegada els fons Next Generation EU s'estan finançant amb deute. Però es va aprovar per una sola vegada i acaba el 2026, veurem si es prorrogarà. Hi ha qui diu que cal destinar més recursos a donar suport a la transició energètica, d'altres que a l'ampliació de la Unió Europea... D'on sortiran aquests diners? Perquè, alhora, els països estan molt endeutats, començant per la segona economia europea, que és França, seguint per la tercera, que és Itàlia, seguint per la quarta, que és Espanya. Si estan molt endeutats, com s'endeutaran més? D'on finançaran la seva contribució? Qui pensa en com finançar això i no finançar-ho més en uns països -els més rics i els més potents econòmicament- i menys en els altres, sinó de manera europea, de manera coordinada i cohesionada? Qualsevol política europea no pot generar més desigualtats a Europa, han de disminuir les desigualtats, no només les socials, sinó també les territorials. Això és el que és a sobre de la taula. Ara, se suprimirà la unanimitat per adoptar decisions en matèria d'impostos? És difícil, no dic que sigui impossible però és difícil. Protegits per aquesta unanimitat en la presa de decisions en matèria d'impostos hi ha quasi paradisos fiscals que ens generen discriminacions als que no ho som.

Sovint es contraposen tots aquests reptes dels quals estem parlant a nivell econòmic amb la despesa social de la Unió Europea, que representa el 6% de la població, el 14% del PIB i el 40% de la despesa social mundial. No hi ha diners per a tot, se sent dir. Creu que perilla l'estat del benestar europeu?
Els països que tenen nivells de despesa social més elevats a Europa són els països més competitius i són els més rics dins de la Unió Europea. És un argument que no és veraç. Jo no dic que no calgui tenir vigilada la despesa pública, per descomptat, perquè no es pot ignorar el paper que juga la despesa pública en determinats moments de cicle econòmic, ni es pot tenir una política d'estruç i mirar cap a una altra banda quan es tenen nivells d'endeutament molt alts. Però contraposar l'estat de benestar amb la despesa social em sembla que no aguanta ni 10 minuts de discussió. Posem l'exemple dels països més avançats del món en matèria social, que són europeus i el paper de països amb més nivell de pressió fiscal, que són europeus, i que són, al seu torn, els països més productius, més competitius i on més feliç viu la gent.

Per què la gent no hi arriba? A nivell agregat, les dades macro són molt bones, especialment a Espanya, però a molta gent li costa arribar a final de mes, va molt justa per a la cistella de la compra, per a un habitatge digne... Quan analitzem les dades per càpita, aquesta bonança no es veu reflectida. Vostè mateix ha dit en alguna ocasió que ens estem empobrint. Què falla?
Sí, és veritat. Però el 'per càpita' a Espanya té elements que jo crec que d'aquí a 10 anys aniran desapareixent i permetran a Espanya créixer molt més en termes per càpita, justament. Un, perquè l'esforç inversor que ens estem permetent i que ens permetrem durant els propers anys gràcies als fons Next Generation es notarà en el futur: millorarà la nostra productivitat, millorarà la nostra competitivitat, més del que ja ha millorat, encara que cal aplicar després polítiques perquè aquesta millora arribi a la gent. Per tant, més inversió és imprescindible, sens dubte. I és veritat que per a això cal fer atenció al nivell d'endeutament, que ens interessa anar reduint, però gradualment, com cal fer bé les coses en economia. Aquests ajustaments brutals ja sabem el que donen de si, ho hem comprovat a la nostra pròpia pell fa no tant temps, amb la crisi financera. I segon, en la ràtio per càpita del PIB, la renda o el que sigui, influeix l'enorme augment de població que està tenint Espanya. I això és un actiu que tenim i que continuarem tenint en el futur. Superarem ben aviat els 50 milions d'habitants. I això, cuidant bé aquesta població, els que venen a treballar i a viure amb nosaltres, o sigui donant-los condicions de vida dignes i formació i capital humà suficient, jo crec que és un enorme actiu. Tenim un problema demogràfic, però aquest flux de població nova que estem rebent ens està permetent augmentar el nostre potencial de creixement, tot i que en termes per càpita encara no té un impacte positiu, però el tindrà, sens dubte.

"A Espanya tenim sous molt baixos. Fa vergonya escoltar els joves quin salari els estan oferint"

Treballem més gent que mai, més de 21 milions de persones, però la gent va molt justa, especialment els joves.
Va molt justa perquè a Espanya tenim sous molt baixos. En part és conseqüència de la productivitat i en part és conseqüència de què cal fer un esforç, per millorar el capital humà i augmentar la formació, més gran del que estem fent. Veig que a Madrid i a Catalunya, les dues comunitats més potents econòmicament, continuen quedant llocs de formació professional que no s'ofereixen, havent-hi una demanda de joves que volen aquesta FP, sabent que necessitem molta més i millor FP i que és una via d'ocupabilitat més accessible que molts llocs de treball que són demandats per joves que tenen un grau universitari, però per als que no hi ha demanda.

Un moment de la conversa / FOTO: Pablo Blázquez

Com veu la situació a Espanya a nivell econòmic?
En aquests moments molt bé. Estem tenint uns resultats millors dels que pensàvem. Crec que, per aquest augment de població i de recursos que estem rebent per a noves inversions, si no hi ha un incident de recorregut d'una crisi financera o un incident que afecti la seguretat i la confiança dels agents econòmics, això pot seguir. Tenim instruments per permetre avançar l'economia espanyola, encara que això no vol dir que no tinguem problemes.

Quins?
L'endeutament públic. Hem tingut els tipus d'interès molt baixos, encara que hagin augmentat en els últims dos anys. Ara el BCE ha decidit la primera baixada i ha de fer-ho amb prudència. Igual que els va apujar de manera molt ràpida, ara crec que els anirà abaixant amb prudència, perquè la inflació encara no l'hem dominat del tot. Tenim un mercat de treball amb 21,3 milions de persones ocupades, fantàstica dada, impressionant, però continuem tenint la taxa d'atur més alta d'Europa: la taxa d'atur d'homes, la taxa d'atur de dones, la taxa d'atur de joves... gairebé el doble de la taxa europea. En part, això té a veure, també, amb aquest augment de població, però tenim una incapacitat en l'economia espanyola de generar l'ocupació que necessitem. I quan va bé l'economia en general, com ara, puja la gent que vol anar a treballar i llavors puja la xifra d'atur, però el sistema productiu espanyol no és encara capaç d'oferir tots els llocs de treball que es demanden. Fins i tot, hi ha gent que està ocupada, però que li agradaria aspirar i tenir una feina de millor qualitat perquè té prou formació per aconseguir-ho. Estem malversant recursos humans qualificats. Deute i ocupació. Són els nostres talons d'Aquil·les.

Comparteix les polítiques econòmiques dels últims anys dels governs de coalició de Pedro Sánchez amb Podemos i Sumar?
Les polítiques econòmiques de Podemos no sé molt bé quines són. Les polítiques econòmiques dels governs de Pedro Sánchez...

Bé, estàvem parlant d'ocupació, la responsable de la qual és Yolanda Díaz.
Bé, sí, la reforma laboral que va encapçalar ella està molt bé i està donant bons resultats. No és suficient per resoldre aquest problema que tenim de formació, de qualificació dels recursos humans i de crear incentius per generar llocs de treball de millor qualitat. Està millorant l'estructura productiva des del punt de vista de les ofertes d'ocupació, són de millor qualitat, però encara queda molt camí, cal fer més coses.

Quines?
Jo que vaig ser ministre de Treball fa molts anys, llavors ja els ho deia als meus col·legues d'Economia i d'Indústria, quan les coses anaven molt malament en el mercat de treball, amb una destrossa que vam heretar del passat, dels últims anys del franquisme i dels primers governs de la UCD. Els llocs de treball  s'han d'oferir amb millor qualitat, de manera més sostenible, amb millors salaris, i amb instruments que van més enllà dels que hi ha en mans d'un ministre o ministra de Treball. Com tot el que estem parlant de l'FP, eliminant barreres perquè les empreses petites perdin la por de créixer amb mesures tributàries, amb polítiques d'habitatge, un altre exemple, per augmentar la qualitat de vida dels joves, que és miserable en molts casos, no només per raó de la precarietat en la feina o del microsalari que se'ls ofereix a molts joves. Fa vergonya sentir els salaris que estan oferint als joves. Em sorprèn que encara no hi hagi una presa de consciència més gran, més profunda i més generalitzada, pel nivell d'ocupació a Espanya, encara més baix que la mitjana Europea. Hi hauria d'haver una preocupació més gran per l'explotació dels joves, o dels immigrants, o de les dones, que tenen unes condicions de treball que no són dignes d'un país avançat i que no hi ha prou capacitat per part d'interlocutors socials per concentrar-se en les causes per les quals encara tenim aquesta situació, malgrat, com vostè diu, uns ritmes de creixement molt bons i malgrat una reforma laboral que està augmentant molt el nombre de llocs de treball.

Opa del BBVA al Sabadell: "La competència del sector a Espanya no deu ser molt elevada quan ha tingut congelats els tipus dels dipòsits"

Com a excomissari de Competència i bilbaí, què li sembla l'opa del BBVA sobre el Sabadell?
L'altre dia parlava en privat amb un alt executiu d'un banc que no és ni del BBVA ni del Sabadell i em deia que el grau de concentració bancària a Espanya és veritat que ha pujat, van desaparèixer no sé quantes caixes amb la crisi financera, etc. encara que no som els líders a Europa, ja que hi ha països amb més grau de concentració, derivat de la reestructuració bancària de la crisi financera. Però la meva impressió és que, i als resultats em remeto, la competència del sector bancari a Espanya, no deu ser massa elevada quan ha tingut congelats els tipus dels dipòsits a nivells pràcticament zero, comparats amb l'evolució en altres països europeus. Allà han augmentat molt més quan les vaques grasses han engreixat els balanços dels bancs amb la pujada de tipus d'interès, no només als mercats, sinó del BCE, que els continua pagant i que són un autèntic negoci.

Però això no l'hi hauria d'haver dit el banquer.
El banquer ho sap, però ell em deia que si mires l'Índex de Herfindahl [és una mesura, feta servir en economia, que informa sobre la concentració econòmica d'un mercat o, inversament, la falta de competència], ni tan sols a Catalunya, una fusió BBVA-Sabadell seria considerada un sacrilegi des del punt de vista de la competència, perquè CaixaBank, per exemple, té una concentració més gran a Catalunya. Però esclar, el BBVA va adquirir moltes caixes, el Sabadell va fer de les seves en altres llocs, al País Valencià, abans a Astúries, a Galícia... i, per tant, la competència no millorarà, sinó que probablement pot patir-hi. Veurem el que diu la CNMC i al final, l'última paraula, segons una llei que va fer el govern Rajoy, sí que la té el govern espanyol, i la penúltima la tenen els accionistes, esclar.