José Luis Bonet (Barcelona, 1941) presideix la Cambra de Comerç d'Espanya des de novembre de 2014. Tercera generació de la familia fundadora de Freixenet, des del seu nomenament com a director comercial el 1966, Bonet va participar directament en el creixement y expansió del grup vinícola fins arribar-ne a la presidència el 1999, substiuint el seu oncle José Ferrer, y en el procés de venda al grup alemany Henkell ara fa sis anys. Avui n'ocupa la presidència d'honor. En José Luis Bonet hi conflueixen dos mons aparentment diferents però que ell ha sabut fer complementaris: l'empresarial i l'acadèmic. Doctor en Dret amb excel.lent cum laude per la Universitat de Barcelona, durant 49 anys ha estat professor d'economia política i Hisenda Pública. És un convençut que la internacionalització encara és una assignatura pendent de l'economia i l'empresa espanyola i un crític amb el Procés.
Què li sembla l'avançament electoral a Catalunya?
És positiu que els ciutadans votin i que, a partir del resultat d'aquestes eleccions, s'obri una nova etapa de normalització de la vida ciutadana a Catalunya una vegada fracassat l'independentisme. Catalunya necessita girar full com més aviat millor d'aquesta dècada perduda i tornar a centrar les polítiques públiques en la recuperació del pols i lideratge econòmic.
Com veu ara mateix la situació de l'economia catalana?
Està en un moment d'impàs. L’economia catalana, degut al Procés, evidentment no ha col·lapsat, perquè la potència de Catalunya és extraordinària, però sí que ha perdut el lideratge i la rellevància que sempre ha tingut i que li correspon. La seva vocació és ser líder dins d'Espanya i d'Europa, evidentment, i tenir una rellevància important i això s'ha de reprendre. Jo crec que quan tota aquesta situació es normalitzi d'una manera ja definitiva, s'ha de lluitar perquè torni a passar i passarà.
Quan parla de lideratge i de rellevància, de què està parlant exactament?
Jo vaig fer al servei d'estudis una anàlisi de 75 indicadors de l'economia importants. I el resultat és aquest. No ha col·lapsat, evidentment, va fent, però no té la rellevància i el lideratge que havia tingut i que li correspon.
El pes en termes de PIB sí que el manté, al voltant del 19%.
És un tema d'agafar el tremp i la pistonada que tenia abans. I el problema de Catalunya, al meu parer, és que això s'ha extraviat durant un temps. La rauxa ha guanyat al seny i això ha conduït a aquest moment d'impàs. La potència per canviar això, evidentment que hi és, i s'ha d'agafar a la burgesia, sobretot, recordar-li que la burgesia catalana sempre ha sigut emprenedora, que ha tingut aquesta vocació de fer projectes líders i tornar. Crec que les condicions per fer-ho hi són, en conseqüència s'ha d'ajudar perquè això passi.
"L'amnistia és el perdó més absolut. El meu parer és que les persones que diguin que ho tornaran a fer no se les pot perdonar"
Hi té a veure el trasllat de les seus?
Les seus tornaran quan vulguin. És a dir, l'empresa ha de posar la seu al lloc que li convingui. I és evident que en el moment que van marxar no es donaven les condicions d'estabilitat i normalitat que necessiten les empreses. En alguns sectors, com per exemple el financer, amb una amenaça de sortir d’Europa, has de pensar què fas. Crec que les condicions encara no són les d'absoluta normalitat i estabilitat. Sí que es va pel camí. I quan hi sigui, potser moltes volen tornar... Encara que tot això del Procés s'està, per dir-ho d'alguna manera, desinflamant, està molt clar que encara hi ha uns plantejaments que no fan la situació absolutament estable i normal.
Quin paper creu que pot jugar l’amnistia per aconseguir aquest escenari d’estabilitat?
El meu parer és que les persones que diguin que ho tornaran a fer, doncs no se les pot perdonar, al final l'amnistia és el perdó més absolut. En el cas de que realment continuïn amb la idea que ho tornaran a fer, doncs crec que no toca. Ara, des de la perspectiva que s'ha de pensar qualsevol moviment perquè la normalitat hi sigui, s'ha de lluitar.
Què li sembla la pròrroga dels Pressupostos per part de Pedro Sánchez?La pròrroga dels Pressupostos no és una bona notícia, ja que suposa renunciar al principal instrument per a assignar els recursos de l'Estat d'acord amb les necessitats i objectius prioritaris de la política econòmica. En un moment d'un cert optimisme davant la millora d'expectatives, és més necessari que mai un rumb clar d'aquesta política amb mesures que impulsin i incentivin l'activitat empresarial. L'absència de Pressupostos pot suposar un alentiment.
"L'absència de Pressupostos pot suposar un alentiment. En un moment d'un cert optimisme es necessiten mesures que impulsin l'activitat"
Com valora la política econòmica d'aquest govern espanyol?
Aquest govern ha d'entendre... En fi, el primer que s'ha de dir és que tant de bo que hi hagués un consens polític, que no hi és, ni se l'espera. Molt lamentable. Però com a mínim hi ha la cooperació pública-privada. Això és fonamental, perquè això vol dir que tu pots treballar amb les escales inferiors del govern i empènyer-los cap a fer projectes. Això és el que hi ha en aquest moment. D'altra banda, al govern espanyol no s'entén que hi hagi, diguem-ne, gent que no estigui alineada amb el que convé a l'economia del país, fent, per exemple, una política pública antiempresa. Estan fustigant les empreses. Miri, Espanya —i jo ho he viscut— ha fet un salt gegantí. En el moment de la transició, el PIB per càpita a Espanya era de 1.000 euros, d’un país subdesenvolupat. Ara estem prop de 30.000, d’un país que ja va. A Espanya, l'any 75 l’exportació era l'11% del PIB, un país tancat. Ara és el 45% del PIB. Això s'ha obert. Qui ho ha fet això? Les empreses. I quan dic empreses, vull dir els empresaris, que són els líders de l'empresa, els directius i tots els treballadors i stakeholders. És a dir, les empreses són el poble amb armes econòmiques. Aquests són els que han fet aquest salt endavant. I què has de fer tu ara? Fustigar aquests senyors? Home, no, el que has de fer és animar-los i que tirin endavant més que mai, no?
Amb què se senten fustigats?
L'any passat, hi havia ministres que es permetien el luxe de criticar empresaris. Però escolti què li passa a vostè? Vostè ha d’ajudar els empresaris. El sistema, afortunadament, és un capitalisme mixte, que es diu economia social de mercat, i això està consagrat a la Constitució del 78. I això què vol dir? Que la peça clau és l'empresa. Evidentment, el sector públic també té una part molt important, però la peça clau són les empreses. Per tant, el que s'ha de procurar és que hi hagi més empreses que siguin eficients, que aprofitin el recorregut... dit d'una altra manera, que treballin. Que treballin amb talent, si és possible, i molta tenacitat. Són les tres T de l'èxit. A la vida, qualsevol persona, entitat, institució, si aplica les tres T guanya: talent, treball i tenacitat.
Què li preocupa en aquests moments a l'empresariat català i espanyol?
Primer, la geopolítica. No només hi ha dues guerres en moviment relativament a prop, sinó que hi ha l'amenaça que això pugui ser pitjor. Això és molt preocupant. Tots esperem que no passi, però el risc hi és. Pensem, per exemple, en el turisme. En aquest moment és un èxit extraordinari el que està passant a Espanya, cosa que no em sorprèn gens perquè té atractiu vagis on vagis. Està per fer el recorregut de les fortaleses que té Espanya. Si realment hi ha una guerra això s'ha acabat. I això preocupa perquè és un sector tractor. L'estadística et diu que és el 12% del PIB, però és el 20% o el 25%, perquè ho arrossega tot. La segona preocupació és l'aigua, i sobretot a Catalunya. Perds el turisme, perds l'agroalimentació, tots els sectors, tothom hi perd. No entenc com no s'ha fet la feina, perquè és un problema tècnic, d’inversions en transvasaments, dessalinitzadores... Com vols que vinguin turistes si no deixes omplir les piscines? Aquesta gent ve aquí a estiuejar. Cada any venen 600.000 danesos, una quarta part de la població, perquè no arriben a sis milions; 19 milions d'anglesos. Això és extraordinari, Espanya és un paradís, i l'aigua és un tema molt important.
Dit això, les preocupacions van en funció dels sectors. Si vius del turisme, vas millor que mai. Si estàs en un sector industrial passa que l'exportació a Alemanya no és tan bona perquè Alemanya està pràcticament en recessió, França gairebé... En conseqüència, ja no tenen l'alegria que tenien, això sí que preocupa, sobretot a les pimes que en definitiva són empreses familiars que pateixen perquè s'han apujat els tipus d'interès —qui més qui menys té deutes— tenen problemes amb els subministraments, la inflació no l'han pogut repercutir del tot, una mica sí però han perdut marge... aquests estan patint. I per què no en cauen més, que ja en cauen eh? Perquè són empreses familiars amb una gran resiliència, i aguanten, aguanten i aguanten. Però aguantar té dos problemes. Una, que no saps fins on podràs aguantar, i dos, que és el que em preocupa més: que es col·loquen a la defensiva. Té la seva lògica, en moment de turbulències, no fer mudances. Però en el cas d’Espanya no ha de ser així, perquè el recorregut que tenen és immens, la internacionalització està a mig fer. Per tant, no s’han de tancar i bunqueritzar, has de ser prudent, sí, perquè a la vida si no ets prudent, malament. Però dins de la prudència, tu no has de deixar de pensar en el recorregut que tens, sobretot en la internacionalització en el cas de les pimes.
"El que més preocupa en aquests moments als empresaris és la geopolítica i l'aigua, sobretot a Catalunya. No entenc com no s'ha invertit"
Està detectant aquest posicionament defensiu?
Pensi en les bodegues, d’on jo vinc. A Espanya hi ha 4.000 bodegues. La majoria aquest desenvolupament no l'han fet, encara. En el món de l'oli passa el mateix. No es tracta d'exportar commodities, o sigui, vins a doll, però sí lluitar per posicionar-se als mercats, amb marca, xarxes comercials... No és fàcil, és difícil però s'ha de fer i es pot fer.
Tot i així s’exporta més que mai i hi ha més ocupació que mai.
No és incoherent perquè el recorregut és immens. Alguns el fan i altres s'espanten i no el fan. Jo el que dic és que hem de procurar fer-ho tots. Quan es va plantejar els Next Generation, els objectius eren sostenibilitat, digitalització, formació. Jo vaig agafar el telèfon, vaig trucar a la ministra i li vaig dir: 'ep, que no posen internacionalització, eh?'. Per què? Perquè Itàlia, França, Alemanya, ja la tenen però Espanya no. En conseqüència, Espanya ha de fer alguna cosa en aquest sentit, hi ha d'haver algun tipus de política que activi això. Llavors van fer alguna cosa, menys del que haurien d'haver fet, però van fer alguna cosa.
Quines són les grans reformes pendents a Espanya?
L'educació, el primer. És fonamental. No està bé, crec que no hi ha l'orientació necessària de les persones en els moments claus. Jo crec que a la gent, quan són adolescents, amb 14 o 15 anys, algú els ha d’agafar i dir: 'escolta noi, tu a la vida què vols fer?' I això no es fa i ja comences malament. En canvi si s’agafés... 'Doncs mira, jo vull ser pilot d'avió. Parlem-ne. Com ho faràs això?' Amb valors: saps que si no t'esforces no ho faràs, que si no tens una mínima disciplina no ho faràs, que si et distreus més del compte no ho faràs... valors. A partir d'aquí, coneixements. Coneixements per estar en el moment que correspon estar: noves tecnologies, idiomes, etc. L'educació s'hauria d'enfocar aquí. I la universitat, que és una peça clau juntament amb la formació professional, s'han de dualitzar. És a dir, més empresa a la universitat i més empresa al món de la formació professional dual. Per què? Perquè llavors hi ha una connexió del que és fonamental, que és el talent, amb l'estructura fonamental de l'economia, que són les empreses. Em sembla de sentit comú. Jo he viscut a la universitat, m'hi he passat 50 anys donant classes, i als anys 70 hi va haver una mena d'onada marxistoide que es va carregar tot el que tenia a veure amb empreses, amb professions... Ho dic públicament, els grans empresaris i els directius de les empreses haurien de ser professors associats d'universitat per se i sense cobrar. Per què? Perquè el que ells saben del seu àmbit no hi ha cap universitat que en sàpiga. I segon, els professors full-time, els que estan tot el dia allà, haurien de passar 15 dies a l'any mínim dins d'una empresa, per veure-hi què passa.
Fa 15 dies conversava amb Antón Costas, l'actual president del Consell Econòmic i Social, i em deia pràcticament el mateix: que la clau és la formació dual.
Està clar. En el cas de la formació professional, dues claus, una que s'està guanyant és prestigiar la formació professional, molt necessària, perquè si no, passa que no hi ha la gent amb les capacitats per fer les coses. I segon, la dualitat, que no s'ha guanyat ni molt menys. S'ha de fer aquí un gran esforç i a tot el teixit productiu, les pimes incloses, perquè recuperarien el que abans era l'aprenentatge.
Com valora l’aplicació dels fons Next Generation? Hi ha veus crítiques amb l'execució i sobre si s'esta acomplint el seu paper transformador de l'economia a partir dels seus objectius. Estan servint perquè es transformi en el sentit pretès?
Penso que els Pertes van massa lents, per raons probablement burocràtiques. Però no em preocupa perquè son projectes que tenen les empreses, que saben el que toquen i per on va el seu negoci. En aquest procés burocràtic de passar del calaix a la taula es va lent però ja ho arreglaran. Per què? Perquè el Next Generation té un límit de temps, per tant, s'ha de fer i hi confio. En el que em toca a mi personalment, com a president de la Cambra d'Espanya, que és la digitalització de les pimes, el kit digital, va bé. Aquest moment el programa és de 3.067 milions, d'euros i ja hi ha 1.400 milions que estan en mans de quasi bé 400.000 pimes. S'està fent la feina. Les pimes estan aprofitant això per entrar en el camí de la digitalització. I això és importantíssim, perquè l'economia, si no utilitza les noves tecnologies, no tindrà la productivitat necessària, que ens falta molt. En conseqüència, això permetrà millorar la productivitat, que és un dels nostres grans problemes, i, per tant, l'economia creixerà. Jo crec que això es veurà, no d'una manera immediata, però sí a mitjà termini.
Estem assistint, en els últims temps, a Catalunya, a Espanya, a un control creixent de les empreses espanyoles per part de capital i fons estrangers, siguin cotitzades o no, siguin familiars o no. La seva, Freixenet, n’és un exemple. Què en pensa? Estem fent malament alguna cosa com a país?
El que penso és que aquí falta emprenedoria. Crec que necessitem més empreses, més projectes empresarials, i gent que ho tiri endavant. Que vinguin les empreses té una part molt bona i és que realment això d'aquí és atractiu. Que cal anar amb compte? També. Hi ha el que en diuen l'autonomia estratègica, vol dir que hi ha determinats sectors que és molt important tenir controlats i no que les decisions estiguin... a Arabia Saudíta, per exemple. Això vol dir que s'ha de tancar? No, no, depèn del que li convingui a l'empresa i sempre que pugui estar controlada des de la perspectiva espanyola. El que s'està fent en aquest moment que el sector públic agafi una participació d'empreses que són fonamentals, mentre l'empresa tingui la seva independència i el sector públic estigui per ajudar l'empresa i donar-li suport, a mi em sembla bé, sempre consensuat amb l'empresa, i per realment donar passos en la línia de més innovació, més progrés, en definitiva. Si és perquè volen manar, llavors no. L’intervencionisme no convé.
"Falta emprenedoria. Necessitem més empreses, més projectes empresarials, i gent que els tiri endavant. Que vinguin empreses té una part molt bona i és que som atractius. Però també cal anar amb compte"
Creu que hi ha un problema de relleu generacional a Espanya?
Relacionat amb l'educació. Nosaltres tenim un programa europeu dins del Fons Social Europeu, el PICE, i el que fa és intentar incorporar el món de l'empresa i del treball a ni-nis. És impressionant, perquè veus una mare que porta el fill de l'orella, que no ha fet res a la seva vida, no sap per què està a la vida, no sap res... la mare està desesperada, el porta allà i llavors, el primer que fan és dir-li el que hem parlat abans. El 50% diguem-ne que se salven. Una de les raons perquè la taxa d'atur juvenil ha baixat de més del 40% a menys del 30% és aquest programa. Per tant, jo veig que hi ha molt de talent desaprofitat i aquí es necessita que el talent de la gent s'aprofiti. Hi ha un problema de formació que comença per l'orientació i els valors que hem comentat. I a partir d'aquí es pot funcionar.
Crec que hem de defensar les fortaleses que té aquest país. Són extraordinàries. Quan dic aquest país, dic Barcelona, Catalunya, Espanya i dins d'Europa. Europa és la que està més afectada per la guerra d’Ucraïna i s'ha de recuperar. I això curiosament passa per Espanya, perquè jo crec que Europa ho farà assentant els seus principis fonamentals, claus en la història de la humanitat, i segon, amb aliances amb Iberoamèrica i Àfrica, i això passa per Espanya o sigui que la feina és molta.
Com valora el resultat de les passades eleccions a la Cambra de Barcelona?
Bé, aquesta vegada no s'ha fet trampa. Han sigut netes i per tant, ha guanyat una candidatura que no és la que presentaven els que havien estat anteriorment. Crec que és el bon camí perquè la Cambra de Barcelona tingui el prestigi i el lideratge que ha tingut sempre. Quan estava en Miquel Valls era un referent clar.
"Aquesta vegada a les eleccions de la Cambra de Barcelona no s'ha fet trampa, han sigut netes i és el bon camí perquè recuperi el prestigi i el lideratge que ha tingut sempre"
L'havia perdut, creu, aquest prestigi i lideratge?
Jo crec que sí, que efectivament, quan un té un altre objectiu prioritari respecte al que has de tenir al final es perjudica la institució. Això vol dir que hi hagi mala fe? No, això vol dir que l'objectiu primer no era el que corresponia a una cambra de comerç.
Històricament, el president de la Cambra de Barcelona era vicepresident de la Cambra d'Espanya i en els últims anys hem vist com aquesta posició s’ha perdut. Té previst que torni a ser-ho?
S'ha de fer perquè el que li correspon a la Cambra de Barcelona és la posició que tenia en un moment diguem-ne de normalitat. El que passa és que en l'anterior període de la Cambra de Barcelona es va desconnectar completament de les tasques de la Cambra d'Espanya. Aleshores no la vaig proposar. És evident que el que li correspon és ser-hi, però sempre que vulgui aportar, si no, no té cap sentit. És complicat perquè s'ha de fer bé, la llei estableix un procediment. Pot ser relativament llarg, però la intenció és fer-ho, sí. Si es pot fer aquest mandat, millor.