La trajectòria de Miguel Ángel Fernández Ordóñez (Madrid, 1943), sempre estarà associada a la Gran Recessió, la crisi financera més gran de les últimes dècades, que aquí li va tocar gestionar com a governador del Banc d'Espanya, i que es va carregar les caixes d'estalvis. Durant el seu mandat (2006-2012) el sistema financer espanyol es va veure severament afectat a causa de la concentració de riscos de la banca, i especialment, de les caixes al sector immobiliari. El seu paper en la supervisió i sortida a borsa de Bankia va ser objecte de dures crítiques.
Economista i funcionari de carrera, i sempre vinculat a l'ala més liberal del socialisme, és un acèrrim defensor del mercat i de la lliure competència. Va ser secretari d'Estat d'Hisenda del recentmente difunt vicepresident Pedro Solbes, així com president del Tribunal de Defensa de la Competència i de la Comissió del Sistema Elèctric Nacional (antecedent de l'actual Comissió Nacional d'Energia).
Els mitjans de comunicació d'Espanya s'hi refereixen pel seu acrònim MAFO, perquè que és molt més curt per a titular, encara que a Fernández Ordóñez no li agrada. Recentment, ha estat a Vic (Barcelona) en un debat organitzat per la Cambra de Comerç de Barcelona sobre l'euro digital. Encara que fa una dècada que està jubilat, "quan m'aixeco al matí, la meva dona em diu 'mai no has treballat tant en la teva vida'".
A què es dedica últimament, que treballa tant?
Doncs fonamentalment a la reforma dels diners i la banca. Quan vaig deixar el Banc d'Espanya, fa ja onze anys, amb edat de jubilar-me, vaig decidir estudiar, perquè quan va arribar la crisi i em va tocar gestionar-la, vaig veure que hi havia una sèrie de gent que estava interessada en això que llavors es deia sovereign money (diners sobirans). Els diners que tenim, els que utilitzem, són privats i creats pels bancs, són diners bancaris. Són uns diners fràgils perquè funcionen bé si les inversions estan ben fetes i tens liquiditat, però si no és així, es trenquen i és el que porta a les crisis. Com resoldre aquesta fragilitat? Amb diners públics. Si els diners són públics, si són del Banc Central, per definició no existeix el problema que 100 euros deixin de ser 100 euros. Un dipòsit bancari no són diners, són una promesa que et tornaré els diners.
Doncs portem amb aquest sistema anys i crisis
Si alguna cosa va malament, bé per solvència o bé per liquiditat -ja que els bancs, de vegades, tot i sent solvents no tenen capacitat de vendre i convertir en diners les inversions i, per tant, no tenen liquiditat- després arriben els pànics bancaris. Ho tenim molt recent, al març, amb Silicon Valley: les empreses van a buscar diners i de sobte els diuen que no. Si tu en comptes de tenir aquests diners com a dipòsit, els té el Banc Central, els treus i no passa res. Així és com funcionen els diners físics. Si els diners són emesos pel Banc Central, com a moneda digital, que és el que es coneix com a CBDC (central bank digital currency), com el futur euro digital, els diners són del Banc Central. El millor de la iniciativa que 100 bancs centrals vulguin emetre monedes digitals és que els diners digitals -que ara ja existeixen, es diuen reserva, i que els bancs utilitzen per pagar-se entre ells- seran accessibles a tots els ciutadans i empreses.
Com afectarà l'euro digital al ciutadà corrent? En què el beneficiarà?
Podrem tenir tots, igual ara passa amb els diners físics, euros emesos pel BCE. Els ciutadans i les empreses podran veure que poden tenir els diners en un lloc segur. Aquestes empreses de Silicon Valley que han vist que si els tens al banc, de sobte te'n pots quedar sense, i tot el Tresor americà, la Reserva Federal, s'han de posar d'acord per ajudar-te... Si tu tens un CBDC, un euro o un dòlar digital, tu saps que tens els diners per pagar a un altre i que ningú no et dirà que això falla. Això és un avantatge enorme: s'han acabat les crisis bancàries. Seguiran les crisis financeres fins al final de la humanitat, perquè si tu arrisques donant crèdit o invertint, si surt malament o hi ha una crisi ho pagues, però no contamina el sistema de pagaments.
Si els bancs paguen els dipòsits, quelcom boníssim per als clients, els hi treus del compte de resultats el que estan guanyant, i després tenim un problema. Els bancs no poden perdre diners
Vol dir que no seran sistèmiques
El problema dels bancs és que, com que les crisis són de pagaments, es col·lapsa el sistema de pagaments. En les altres crisis hi ha molta gent que pateix, sí, com quan va caure la Borsa el 1987. Jo recordo un 25%. Imagina't que en tens 100.000 i de sobte en tens 75.000. Ha perdut Pepito, l'inversor, però l'obrer de la construcció no sap res. Com que el banc barreja el risc amb el pagament, el risc que assumeix en fer hipoteques o el que sigui, el trasllada als pagaments. Però si tu l'has separat i has dit que els diners són públics, com els físics, i que l'únic que ha de fer la banca és donar serveis de pagament, ja està, s'ha acabat: la confiança, el valor facial, el proporciona el Banc Central. Les decisions d'inversió no les pren un Banc Central amb els diners dels clients i a mi això em sembla fascinant. Em sembla que serà la gran reforma del segle XXI. Jo he fet moltes reformes de liberalització, però n'hi ha hagut dos en els últims 30 anys espectaculars. Una és la d'introducció del sistema de mercat a la Xina -aquest país ha canviat radicalment, ha passat de la fam i la pobresa a tenir-ho tot- i la segona és la de les telecomunicacions. Gràcies a ella tenim smartphones, tenim WhatsApp... Impensable. I la que comento ara de la liberalització dels pagaments i del crèdit, afecta tot! S'inventaran coses que avui no se'ns ocorren. El millor de la competència no és que baixin els preus, sinó la innovació: que poses empresaris a pensar coses que no existien abans.
Llavors amb un euro digital, la crisi que vostè va viure com a governador del Banc d'Espanya...?
Zero. Perquè els diners són segurs, no necessites ni el fons de garanties de dipòsits.
Per què els bancs no estan remunerant els dipòsits?
Perquè si els bancs paguen, una cosa que és boníssima per als clients i els consumidors, els hi treus del compte de resultats de la banca el que estan guanyant i després tenim un problema. Com a país, no pots permetre't el luxe que els bancs perdin diners. En qualsevol sistema, el normal és que, si una empresa perd diners, tanca i se'n va, es queden les bones. Un banc no s'ho pot permetre. Miri, la banca és el sector més regulat i intervingut de l'economia, rigui-se'n de l'agricultura. Els dipòsits bancaris tenen riscos que poden danyar enormement l'economia.
Tornaria a fer el que vaig fer durant la crisi. L'alternativa hauria estat una crisi monstruosa amb uns danys monstruosos. No conec cap país que no hagi salvat els seus bancs
Creu que gaudeix de bona salut el sistema bancari espanyol?
Igual que a la resta d'Europa, no ho veig ni pitjor ni millor. S'han aplicat les normes que calia aplicar per reduir el risc. Fixi's en Suïssa, el país dels millors bancs, doncs han hagut de salvar el segon millor. Sempre es barregen diverses raons: que si els banquers són molt dolents, que els supervisors no supervisen bé, que els reguladors... A mi em va portar a estudiar aquest tema una frase de Kotlikoff, economista de Harvard, que va dir, a propòsit del que va succeir allà: "quan tots els banquers de tots els països, tots els reguladors de tots els països, tots els supervisors de tots els països, tots els fons, s'han equivocat, no deu que el sistema està malament?" Si hagués passat només a Espanya... Però als Estats Units van haver de ficar 700.000 milions de dòlars, que després van recuperar. Però és que el segon banc alemany va caure, el Royal Bank of Scotland, el Lloyds, primer i tercer respectivament de GBR, van caure... Aquí feliçment es van salvar les caixes i es van salvar els bancs, òbviament. Perquè si tu deixes que una caixa faci fallida, immediatament...
Ja que treu vostè el tema, el passem bastant malament amb alguna caixa...
Sí, per descomptat, vam tenir la més gran, Bankia…
Avui faria les coses d'una altra manera?
No i per una raó: mentre tu tinguis aquest sistema... Miri, Espanya va haver de ficar 67.000 milions de dòlars. Ho tornaria a fer? Sí, perquè, mentre jo tingui aquest sistema, quina és l'alternativa? L'alternativa és tenir unes crisis monstruoses que haguessin fet un dany monstruós, amb la qual cosa cap país no es va permetre el luxe de fer això. Islàndia va fer alguna cosa, si s'enrecorda, però ningú més. No conec cap país que no hagi salvat els seus bancs, cap.
Què li sembla l'impost a la banca?
Bé... Si demà els Bancs Centrals i els Estats retiressin els ajuts i els privilegis als bancs no és que guanyaran poc, és que no guanyarien res. Tot el que guanya la banca està en funció d'una estructura que tu tens per aguantar-la. Llavors, bé, pots posar l'impost, però també es podria remunerar menys les reserves. La remuneració ara de les reserves dels bancs europeus al Banc Central Europeu és un flux de diners immens. Al seu costat, l'impost a la banca és de riure. El que cal fer és reflexionar i canviar el sistema, de tal manera que les empreses siguin liberalitzades i llavors, si guanyen diners, com Zara o qui sigui, és perquè ho estan fent raonablement bé, però no perquè l'Estat li estigui donant diners.
Pedro Sánchez? Ha fet bé cuidar la gent en un moment de crisi terrible. No m'agrada la llei de l'habitatge, funciona millor si el basem en el mercat
Vostè ha ocupat càrrecs de rellevància en diversos governs socialistes. A les portes d'unes eleccions generals, com veu la situació de l'economia espanyola i les mesures que ha anat prenent el Govern de coalició presidit per Pedro Sánchez?
Com en tot, ha fet coses que estan bé i coses que a mi no m'agraden. Què ha fet bé? Doncs cuidar en un moment terrible com el que hem passat, amb la covid, preocupar-se per la gent que ho passa malament. És veritat que les bones intencions poden fer males polítiques, però el primer és tenir bones intencions. En cas contrari, hauríem tingut segurament un país menys pacificat que el que tenim. Tota la connexió amb Europa s'ha portat molt bé, ha estat un èxit tenir Nadia Calviño, amb una experiència enorme allà. La sintonia amb Europa no la tenia el Govern anterior, amb Guindos demanant el rescat com un boig. Coses que no m'agraden? Doncs la llei d'habitatge, per exemple. No m'agrada perquè jo crec que el mercat del lloguer funciona molt millor si el basem d'alguna manera al mercat. Això de regular els preus, l'intervencionisme, com allò dels supermercats de l'Estat que diuen els socis de Pedro Sánchez, no em va. S'ha de cuidar les desigualtats, és clau, però cal cuidar el mercat. La divisa de 1953 del Partit Socialdemòcrata Alemany em sembla perfecta: tot el mercat que sigui possible i tant Estat com sigui necessari. Però aquesta onada, que no només passa a Espanya, de desglobalització i de carregar-se el mercat perquè s'ha equivocat... No, no. El mercat és bo, l'equivocat és que no s'han aplicat polítiques per evitar desigualtats o lluitar contra el canvi climàtic, perquè el mercat no ho resol tot. Però no et carreguis el mercat.
Creu que el mercat està funcionant amb l'habitatge?
Però això és per la política monetària. En aquest sistema, pràcticament l'únic que es pot finançar bé és el sistema immobiliari. Els bancs no poden emetre en una cosa importantíssima per a Espanya, com a capital en empreses emergents, no es pot. Tenim un sistema que està subsidiant el sector immobiliari. Hi ha gent que creu que és bo, però quan penses en un jove que vol tenir una hipoteca... El sistema també està finançant especuladors. El bo de canviar un sistema liberalitzat en serveis amb diners públics és que veuríem inversió en equity, en capital, que és ara el que necessitem. La gent amb molts recursos està invertint en start-ups, i això no ho pot fer ningú més, perquè la major part dels diners que agafa la banca els dediquen al sector immobiliari. Si tu deixessis triar a la gent, si els deixes diners, jo crec que molts farien inversions en renovables, per exemple. I tot això està relacionat amb el sistema dels diners i de la banca, torno al principi.
