L'empresari Pere Relats està immers en la presidència de l'entitat Amec (Associació de les Empreses Industrials Internacionalitzades) des del 2018. Una entitat que agrupa les principals indústries internacionals d'Espanya i des de la qual reivindica el paper motor de la indústria en l'economia. Ara afronta el seu segon mandat al capdavant d'aquesta associació, que defensa els interessos de 350 empreses exportadores que tenen pes i marca reconeguda arreu del món. Coneix bé el present i els reptes que tenen al davant, no debades és el màxim responsable d'una d'elles, el grup familiar Relats, una indústria amb 67 anys d'història, resilient per mitjà de tantes reconversions com han calgut per acabar sent un dels principals proveïdors mundials dels fabricants de l'automoció en la seva transició a la mobilitat elèctrica. Per tots els esforços que acumulen ell i el seu equip per esdevenir una firma puntera i innovadora, l'empresari es dol de veure com "l'administració catalana mostra més interès per les start-ups i les inversions estrangeres que per la indústria que aixeca el país amb la feina del dia a dia" i denúncia la inexistent "però imprescindible, diplomàcia empresarial".
Què vol dir amb això?
La indústria catalana, quan va a l’exterior, sempre juga en camp contrari, perquè no té el suport de l’administració que l'encoratgi i li faci de paraigüa perquè tingui un bon posicionament a l'exterior que li permeti assumir projectes industrials d'envergadura. És el concepte de 'diplomàcia empresarial', un element essencial de suport a la indústria. Però el nostre teixit empresarial no compta amb la targeta de visita de les administracions catalana i espanyola quan va a l’exterior a fer negocis. En molts aspectes estem relegats.
Aquesta serà una de les reivindicacions cap al nou Govern?
Ens cal una administració que sigui realment business friendly, perquè fins ara no ho ha estat. Hi ha temes administratius, amb una burocràcia exacerbada, que cal resoldre, perquè hi ha moltes traves i els processos tenen terminis eterns per a la seva execució. L’administració s’omple la boca amb la finestreta única, però fer qualsevol tràmit és complex i feixuc; continua pendent tenir una finestreta única eficient. No pot ser que per a la instal·lació d’unes plaques solars, per exemple, es trigui més de nou mesos a obtenir la llicència, i la subvenció està demanada des de fa un any i mig. Això ens ha passat al grup Relats, mentre que a la nostra filial al Marroc hem fet la mateixa instal·lació en dos mesos. Per no parlar del tema fiscal.
Parli-me'n.
Hi ha un tractament discriminatori a Catalunya envers l’empresa, i que afecta especialment l'empresa familiar, que desincentiva. El càstig dels impostos de patrimoni i successions. Semblem l'Astèrix i l'Obèlix al país de la Gàl·lia: estem sols a Espanya. També a Europa, on l’impost de patrimoni només existeix a Suïssa. També al Regne Unit. Aquest és un element que desincentiva a continuar invertint a Catalunya. I més si s’ha d’entrar en successions a terceres i quartes generacions perquè ja es fa inviable, donat que el tractament fiscal aboca les empreses a vendre’s.
Semblem l'Astèrix i l'Obèlix al país de la Gàl·lia: estem sols a Espanya
Però hi ha una política de reindustrialització. No és l'adequada?
El titular d’aquesta política de reindustrialització és ‘cal que us feu grans’. Aquest és el missatge que rebem, però si tinguéssim una administració més business friendly, com països molt pròxims al nostre, seria més profitós. A Catalunya, l’administració només posa la catifa vermella per a les start-ups i la inversió estrangera, les multinacionals, amb un tractament preferent, mentre que relega la indústria de sempre arrelada al territori. La indústria que manté i crea ocupació, malgrat totes les dificultats, i que fa de motor econòmic i genera riquesa.
Quines incerteses té la indústria al davant?
Hi ha un grau important d’incertesa per al futur, en general, en tots els àmbits de la indústria. Tenim al davant un canvi tecnològic, un canvi dels processos d’innovació i fabricació per desenvolupar noves solucions, mentre que està molt descompassat amb els terminis per a la seva execució. És a dir, els clients demanen solucions ràpides per als seus problemes, però l’industrial té molts entrebancs a l'hora d’aconseguir les certificacions, les homologacions, els permisos... per posar-ho tot en marxa i donar resposta a les necessitats dels clients.
L'últim baròmetre anual d’Amec palesava un descens de les exportacions. Quines en serien les causes principals?
Està clar que estem en un món molt complex i observem com Europa ara mateix està amb el fre posat i, fins i tot, en alguns sectors, en davallada. Això ens afecta perquè les empreses industrials espanyoles (en la seva major part agrupades a Amec) on més exportem és a Europa, tot i que és també prioritari el mercat americà. Però Europa és el que té més pes, i ara hi ha un alentiment a l’economia europea “molt notable”. Per diverses causes, algunes de les quals s’arrosseguen des de la crisi energètica arran dels conflictes bèl·lics; d’altres són més puntuals, com el fet que s’ha modificat la tendència d’Alemanya a mirar cap a la Xina. Tot plegat ens afecta directament.
Però hi ha àrees en creixement de les vendes exteriors?
El mercat creix, com dèiem, per Nord-amèrica i pel sud-est asiàtic. Tot i que cal tenir en compte que la Xina, que és el mercat més gran del món, ja no creix al ritme que ens tenia acostumats. L'economia xinesa ha passat de creixements del PIB del 12-14% a un 5-6% anual, fins al punt que ja es parla de percentatges d’atur del 15% de la població xinesa.
Per aquestes causes apunten a una frenada de la demanda a la Xina?
Per aquestes i, sobretot i molt important, perquè la Xina no va perdre el temps durant l’aturada i l’aïllament comercial durant la covid-19. Quan hem tornat a la Xina, quatre anys més tard, les empreses ens hem trobat amb una transformació increïble del país, de manera que les marques locals han guanyat terreny a les estrangeres. Un exemple clar el trobem en el sector de l’automoció. La indústria alemanya dels cotxes tenia més del 60% del mercat xinés i ara no arriba ni al 10%... Volkswagen, Mercedes... han perdut pistonada. En segon lloc, la indústria xinesa de l’automòbil s’ha electrificat totalment, tant en processos industrials com en disseny de nous models de vehicles. Els fabricants xinesos estan aplicant el canvi tecnològic a una velocitat que cap fabricant occidental pot realitzar o ha realitzat. La indústria xinesa aconsegueix fer un desenvolupament tecnològic de manera vertiginosa: un 40% més ràpid que Occident.
La Xina està fent els desenvolupaments tecnològics de manera vertiginosa: un 40% més ràpid que Occident
Per què aquest greuge comparatiu, si semblava que Occident portava la batuta de la innovació i s’atribuïa als xinesos l’art de la còpia?
Perquè els xinesos el que estan fent molt bé és aplicar la tecnologia de la simulació. És a dir, per mitjà de la simulació s’estalvien de fer proves reiteratives d’una innovació, que requereix molt de temps de laboratori i d'experimentació dels processos per avaluar-ne els resultats. Això en el vessant industrial. Però també marquen la diferencia en el tema del seu estil de vida, de la seva dedicació al treball. A la Xina, els treballadors i tècnics directius estan abocats a la feina i a les seves responsabilitats per ser àgils i eficients. La indústria occidental ha de ser conscient que la Xina està aplicant estratègies diferents.
Llavors, la resposta d’Europa amb un cert proteccionisme versus la Xina i amb un increment de la regulació, és equivocada?
Hem de tenir clar que o ens ‘axinem’ o perdre’m la batalla contra la Xina. No només Europa, sinó també els Estats Units, en gairebé tots els sectors. D’una banda, les empreses europees —grans, pimes i micro— que fa anys que són a la Xina ja estan canviant la seva manera de treballar a l'Àsia, per fer-ho igual que ells. Si no s'adapten, no hi haurà res a fer. S’ha de posar la velocitat que ells han posat —són capaços de llençar al mercat un model de cotxe elèctric en tres anys— i jugar amb les seves normes de treball o ho tenim tot molt mal parat. No té sentit que en la cursa cap a la electrificació, grups com Volkswagen estiguin parant, ajornant i eliminant noves plataformes que anaven a llançar a Europa i que apostin per desenvolupar els nous vehicles elèctrics des de zero a la Xina. Som conscients que el llançament de la nova plataforma elèctrica de Volkswagen acumula dos anys i mig de retard?
Hem de tenir clar que o ens ‘axinem’ o perdre’m la batalla contra la Xina
Per tant, el creixement al món cada vegada serà més desigual?
Per descomptat. Jo veig una Europa envellida, més complexa, que va posant molts obstacles reguladors a la indústria que afecten plenament el desenvolupament i la productivitat i competitivitat del teixit empresarial. Aquest és un problema global, que va més enllà i afecta tota la societat.
Esmenta el tema dels valors del treball, un dels aspectes que s’han posat sobre la taula a l’últim fòrum empresarial d’Amec. Per què a Espanya hi ha manca de vocacions tècniques i tecnològiques i és difícil fidelitzar el talent a la indústria?
Els treballadors xinesos són conscients que al seu país ja no hi ha una efervescència econòmica i s’ha despertat un nivell de competència ferotge, perquè la demanda interior xinesa no té el nivell de creixement anterior. Els treballadors s’aferren als seus llocs de treball. Això beneficia la productivitat i la competitivitat.
Què ha de fer la indústria espanyola per fidelitzar el talent?
Hi ha dos aspectes que juguen un paper important. Primer, que les persones que entren en una organització necessiten un cert període d’arrelament i les empreses n'han de ser molt conscients, d’això, perquè la mobilitat laboral es dona més entre els tres primers mesos i l’any d’estada a l’empresa. En segon lloc, el tema generacional.
Per què un tema generacional?
Els empresaris no poden gestionar de la mateixa manera els treballadors sènior i júnior per atraure’ls cap a la indústria i sobre tot fixar-los a la organització. Durant el fòrum empresarial, es va presentar un informe que determina que un 60% dels tècnics i comandaments intermedis estarien disposats a canviar d’empresa.
No n'hi ha prou amb el salari per fidelitzar un empleat
Per què poden o volen marxar?
Hi ha circumstàncies diverses. I encara que sembli estrany, el salari no és el més important, perquè, a més, la mitjana de sous que regeixen la indústria són elevats. Però hi ha factors, podríem dir-ne, col·laterals. Un d’ells és la mobilitat i connectivitat de l’empresa amb l'entorn més social. Empreses situades a poblacions més petites i distants de nuclis importants tenen problemes per trobar personal perquè el país [Catalunya] té manca d’infraestructures viàries i de transport públic, per exemple. També es prioritzen aspectes de les relacions socials (familiars, de serveis públics...). És a dir, elements de l’entorn.
Calen infraestructures, doncs?
Aquesta és una de les nostres reivindicacions. La situació de la xarxa viària al voltant de l’àrea metropolitana és inacceptable. Està col·lapsada. A més d’un sistema ferroviari obsolet i mancat d’estructura per al transport de les mercaderies.