Santiago Niño Becerra (Barcelona, 1951) és un dels economistes més mediàtics i populars de Catalunya i Espanya. Les seves opinions no deixen ningú indiferent, perquè parla clar i a vegades arrisca amb els seus pronòstics, però els seus encerts el prestigien i fan que cada vegada sigui més escoltat. En aquesta entrevista, el catedràtic de l'IQS s'esplaia, sense presses, sobre el que més afecta i preocupa els catalans pel que fa a l'economia, com l'habitatge, els preus i el finançament.
L'economia viu un moment complex. El PIB de Catalunya i Espanya creix, molt per sobre de la mitjana europea, i l'ocupació bat rècords. Però alhora, els treballadors cada vegada són més pobres. A què es deu aquesta paradoxa?
Des de fa 5 o 6 anys, s'han construït dos relats que són completament diferents. Un relat és el macro, el del volum, que és el que utilitzen els polítics, i l’altre és el relat micro, el que parla de coses concretes, de famílies, de persones. És veritat que el PIB d'Espanya és el que més ha crescut el 2024? És totalment cert. Però per altra banda, la productivitat espanyola ocupa el lloc número 12 dins de la Unió Europea. Agafant el PIB per càpita mig, igual a 100, de la Unió Europea, Espanya el 2022 va tancar amb un 88, és a dir, 12 punts per sota. La pobresa infantil! El risc de pobresa infantil a Espanya està en el 30%. La taxa d'atur en les persones entre 16 i 25 anys és el 40%. I d’això es parla poquíssim.
El que costa d'entendre és per què passem d'unes dades macro tan bones a unes dades micro tan dolentes. És veritat que mai hi havia hagut tanta gent treballant com fins ara, però mai hi havia hagut una taxa tan alta de treballadors amb risc pobresa, a qui el sou no els arriba per pagar el més bàsic, entre el que es troba l’habitatge.
L'economia d'Espanya ha arribat a un punt en què l'important és el volum. La suma de turisme, hostaleria, restauració, comerç construcció i oci, això perfectament representa el 35% del PIB. Són sectors amb molt baixa productivitat i això implica salaris baixos. En segon lloc, a Espanya hi ha hagut un maquillatge estadístic i el que abans era treball temporal, ara és fixe discontinu, però en el fons és exactament el mateix perquè també el temps de treball ha baixat. El salari mínim a Espanya només es pot cobrar treballant la jornada legal. Tothom que treballa per sota del nombre d'hores que marca la jornada legal no té accés al salari mínim. A Espanya, vostè abans ho ha apuntat, el 16% de la població espanyola que treballa està en risc de pobresa. Però no és que a Espanya hi hagi dos mons diferents, no, és el mateix món.
Em pot posar un exemple d'aposta pel volum?
El turisme. A Espanya ja s'està parlant dels 100 milions de turistes. És la xifra màgica. Ara estem en uns 82 milions de turistes. Fa uns anys vaig començar un estudi que periòdicament vaig actualitzant i resulta que la despesa mitja per turista i dia, que en el fons és l'única ratio que té importància en el món del turisme, mesurat en euros constants, en els últims 20 anys només ha pujat 9 euros. És a dir, els ingressos per turisme han pujat perquè ha pujat el volum, la massa de turistes, no perquè ha pujat la despesa de cada turista. Espanya funciona molt així, funciona molt per volum, no per qualitat. Aquestes són les raons per les quals la productivitat espanyola és tant baixa.
Parla de salaris baixos, mentre els preus, en els últims anys, han pujat molt. Podrem recuperar poder adquisitiu?
No, el poder adquisitiu perdut mai es recupera. Mai. Tot el que has deixat de guanyar o has perdut en els anys que el nivell de preus estava per damunt del nivell dels teus ingressos, no ho recuperaràs. Per exemple, si dos anys seguits la inflació puja més del 5%, o els teus ingressos pugen un 12% o mai podràs recuperar aquest poder adquisitiu perdut. És impossible. Dit això, jo crec que amb els preus passa una cosa molt curiosa. A veure, això s’hauria d'estudiar amb més cura: hem arribat a un punt en el qual les grans empreses, d’alimentació per exemple, han vist que “si venem menys però guanyem més en cada unitat que venguem, el nostre benefici global pot créixer”. En segon lloc, hi ha coses que són absolutament imprescindibles per a la persona humana, com és la llar, el vestit i el menjar. El tema del vestit, de moment, està resolt perquè ha baixat molt de preu, però l’habitatge i l'alimentació són sectors que estan absolutament segrestats. I aquí jo crec que s'està produint una redistribució de la renda negativa, és a dir, a partir de preus elevats del lloguer i de l’alimentació, s'està produint un drenatge de renda, de les rendes més baixes cap a les altes.
Segrestats per qui?
Evidentment pel gran poder econòmic. És a dir, una gran plataforma o una gran cadena de distribució té poder econòmic per negociar amb els productors, els transportistes, etcètera, i pot fixar preus. Si aquests guanys de preus no els repercuteix en els consumidors –no dic que no els repercuteixi en els seus treballadors, hi ha exemples de cadenes que estan pagant bé els seus treballadors–, s'està produint un drenatge de renda dels consumidors cap a aquestes grans cadenes. Per exemple, les marques blanques: fa 30 anys, el consum de marca blanca a Espanya era absolutament residual, inclús estava mal vist. Bé, avui dia hi ha marques blanques que són considerades marques, és a dir, que han aconseguit tenir un lloc en el mercat, i evidentment a aquestes cadenes els interessa molt vendre la seva marca abans que les altres.
L’habitatge també està segrestat o és que no s’ha construït en els últims anys?
Espanya viu una situació tràgica amb el tema de l’habitatge, tràgica. És tràgica per al jovent i no només per al jovent. Però no oblidem que estem vivint aquesta situació tràgica perquè hem volgut. El 1958, el ministre d’Habitatge, José Luis Arrese, va dir “Espanya ha de ser un país de propietarios, no de proletarios”. És a dir, ja des del franquisme es va començar una política d’habitatge orientada cap a la compra, i comença una política de construcció d’habitatge protegit, en va construir moltíssim. I després els governs democràtics ho van continuar fent i als anys 80 es va construir molt habitatge de protecció oficial encara. El problema és que el període de protecció era molt curt, 10-20 anys, bàsicament. Llavors, quan aquest període de protecció va acabar, aquest habitatge va passar al mercat i va entrar en una cadena especulativa. Llavors, s'han utilitzat diners públics per donar menjar al mercat i entrar en una cadena especulativa amb habitatges construïts amb diner públic. És possible que un habitatge de protecció oficial construït l'any 1978 avui sigui un pis turístic. I torno a dir, si ara Espanya està vivint un autèntic drama amb l’habitatge és perquè s'ha volgut, perquè les coses podrien haver-se fet d'una altra manera. Si en lloc de fer habitatge amb un període de protecció oficial curt, s’hagués fet d'un segle, i de lloguer, no tindríem els problemes que tenim. Ara vostè em preguntarà com es resol aquest drama...
Jo li volia preguntar pel límit als preus dels lloguers, si li sembla una bona mesura per fer el lloguer més assequible.
No, perquè l'oferta baixa. L'exemple el tenim a Catalunya. Els lloguers s'han estancat, però l'oferta ha baixat. L'única forma de reduir el preu del lloguer és incrementar l'oferta, no hi ha més.
Qui ha de fer els pisos, l’Estat o el sector privat?
L’habitatge ha de ser públic. La zona d’Europa on tenen més ben resolt l’accés a l’habitatge són els Països Baixos i al Cinturó de Viena, perquè allà és públic. Van començar després de la Segona Guerra Mundial a fer habitatge públic de lloguer. La iniciativa privada mai estarà interessada en ficar-se en el lloguer social, això ho ha de fer el sector públic. Els estats o els ens locals, això m'és igual. I no significa que a Àustria, per exemple, no hi hagi habitatge lliure, i tant que hi ha habitatge lliure, i caríssim.
"Espanya viu una situació tràgica amb l'habitatge, i no només el jovent. Però no oblidem que si estem en aquesta situació és perquè s'ha volgut"
Com s’arregla?
Aquesta és una política que no ha de ser de ciutat, ha de ser una política nacional. Un dels països que està enfocant millor aquest problema, almenys sobre el paper, és el Regne Unit, que té plans de construir ciutats senceres. Això que s'està dient aquí, ara, que hi ha alguna zona de Barcelona que es podria aixecar un pis més i tal, això és la xocolata del lloro, això no resol absolutament res, és més, jo crec que reforça més l’especulació. Al Regne Unit, en els espais buits de les corones de les ciutats, tenen plans per fer ciutats noves, evidentment no d'un milió d'habitants, però ciutats de 100.000 o 200.000 persones, ciutats que seran noves de trinca, planificades partint de zero, estudiant mobilitat, serveis, distribució... Aquest és el camí. Però a Espanya no es parla d'això. S’ha publicat un informe fa poc que diu que per resoldre el problema s’han de construir 3 milions d’habitatges. Qui farà 3 milions d’habitatges? El tema dels preus, jo crec que el mercat és molt salvatge, però a la vegada és molt savi. Jo crec que els lloguers deixaran de pujar quan la gent no pugui pagar més.
Què li sembla la proposta de vaga de lloguers que ha fet el Sindicat de Llogateres?
Això no és nou: l'any 1931 ja es va fer una vaga de lloguers. Però no té recolzament legal. Una vaga de lloguer significarà una onada de desnonaments, perquè no hi ha un recolzament legal. Home, si el 100% dels llogaters de Barcelona es posessin en vaga, doncs això podria tenir una força, però, evidentment el 100% mai faran vaga. Jo crec que això no té recorregut.
El finançament autonòmic és una altra de les patates calentes que tenen el govern català i espanyol. Creu que s'ha de reformar?
El primer que ens hem de preguntar tots és si volem canviar la filosofia del sistema de finançament de comunitats autònomes que hi ha a Espanya, L’esperit de la LOFCA (Llei Orgànica de Finançament de les Comunitats Autònomes) diu que l'objectiu del finançament autonòmic és, la renda de les comunitats que estan per sota de la mitja espanyola, apropar-les a la mitja espanyola. Això es fa transferint recursos de les comunitats que tenen una renda per sobre a les que tenen una renda per sota. Aquesta és la filosofia que tenim ara, i Catalunya té un dèficit fiscal interregional de més de 20.000 milions d'euros a l'any. Abans de res, ens hem de preguntar si ho volem canviar. Tots, eh? No només Catalunya.
Jo crec que a Catalunya sí, a altres regions ja no ho sé.
Però llavors quedarà clar, tothom tindrà clar que no es canvia perquè hi ha una majoria de persones que no vol. Perquè ara tot queda molt indefinit.
Creu que ha servit per acostar les rendes de les diverses comunitats autònomes?
Sí, ha servit. El que passa és que, en primer lloc aquesta transferència s'ha fet sense cap tipus de control. I en segon lloc les comunitats autònomes que tenien més possibilitats de creixement han sofert un drenatge de recursos, amb la qual cosa s'ha vist afectada la seva capacitat de creixement. Jo crec que la recepció de recursos per part de les comunitats autònomes hauria de ser en funció del seu esforç fiscal, no de paràmetres esotèrics que no queden clars enlloc. I s’hauria de respectar el principi d'ordinalitat. El que no té lògica és que, per exemple Catalunya, després d'aportar i rebre, queda en una posició pitjor que la comunitat que menys aporta. Això no té sentit.
Veu viable que Catalunya tingui la clau de la caixa i pugui recaptar els impostos?
Miri, fa més de deu anys, en una reunió del Cercle d'Economia, al senyor Mariano Rajoy li van fer una pregunta semblant a la que vostè m'ha fet. Sap què va contestar el senyor Rajoy? “En absolut. Com vol vostè que una comunitat que aporta pràcticament el 20% del PIB, el 21% de la recaptació fiscal, etcètera...tingui la clau de la caixa? Impossible!". Jo ho veig molt complicat, sobretot si el Govern de Catalunya, el color m’és igual, el govern que toqui, no agafa aquest objectiu com a prioritari i sobretot no explica a la ciutadania el que significa l'actual sistema de finançament.
La victòria de Donald Trump, que ha promès apujar molt els aranzels, la guerra comercial amb la Xina... Anem cap a un món comercialment més tancat?
Quan el senyor Trump va guanyar les eleccions, jo automàticament vaig pensar i vaig dir “espero que a aquest senyor no li deixin fer tot el que ha promès que faria, perquè si ho fa, plorarem tots”. Els americans també ploraran, eh? Si aquest senyor fa tot el que ha dit que faria, anem cap a un món absolutament aïllat, de països aïllats. Als Estats Units significarà que els preus es dispararan, hauran d’apujar els tipus d'interès per frenar aquesta inflació i de rebot evidentment pujaran a Europa i al Japó. Evidentment, la Xina intentarà col·locar a Europa el que no pot col·locar als Estats Units, amb la qual cosa Europa haurà d'aïllar-se també. Si passa tot això, anem a un món molt complicat i molt trist. I jo crec que aquesta és la principal predicció de l'any vinent, ara que ja s'acosta el 2025. Però jo crec que qualsevol predicció que es faci del 2025 ha de considerar aquestes dues possibilitats: que l'administració Trump faci tot el que ha dit que faria i que no faci tot el que ha dit que faria. Si fa tot el que ha dit que faria, serà absolutament horrorós.
"S'ha entrat en una cadena especulativa amb habitatges fets amb diner públic. És possible que un habitatge de protecció construït el 1978 avui sigui un pis turístic"
Com veu la irrupció de l'IA? Creu que serà o està sent una revolució?
He parlat amb persones que en saben molt, i diuen que el que realment serà disruptor serà la intel·ligència artificial 2.0. És a dir, aquella intel·ligència artificial que pugui prendre decisions per si mateixa a partir de coses que ella faci. Quan arribi, això serà bestial. Vostè imagini's, per exemple, que arriba un vaixell carregat de contenidors, un vaixell amb zero tripulació, per descomptat, a un port i el sistema de grues, que han de descarregar els contenidors, estan comandats per un sistema d'intel·ligència artificial i ella decideix com. Amb zero persones, evidentment. Vostè s'imagina les implicacions d'això? Els costos s'enfonsaran, perquè aquest port pot estar treballant 24 hores al dia, 365 dies a l'any. Un altre exemple: el meu hobby és la fotografia i utilitzo molt intel·ligència artificial en fotografia. Photoshop ha incorporat una sèrie d'eines en intel·ligència artificial i, feines que abans trigava a fer 30 minuts, ara les faig en segons. I com ho fa en segons, si no t'agrada, canvies. No som conscients encara de les implicacions que té, a nivell econòmic, productiu, social, laboral.