Teresa Garcia-Milà (Barcelona, 1955) acumula una llarga trajectòria en el camp acadèmic i també en l’empresarial. Per resumir el seu ampli currículum, és directora de la Barcelona School of Economics, catedràtica d'Economia de la Universitat Pompeu Fabra, investigadora associada del Centre d'Investigació en Economia Internacional, consellera independent de Repsol, vicepresidenta del Cercle d'Economia i presidenta de la filial tecnològica del Banc Sabadell.
Però si l'hem volgut entrevistar és per la seva visió global de l'economia en un moment en què les oportunitats però també els riscos són precisament globals, pel seu important paper en l'ecosistema català de la recerca i la innovació pel que fa a l'economia i també pels seus estudis sobre el finançament públic, que no pot estar més d’actualitat després de l’acord anunciat per ERC per investir Salvador Illa president de la Generalitat.
La recerca és l’aneguet lleig de les polítiques i inversions públiques?
És a vegades oblidat i no crec que sigui l'aneguet lleig però penso que falta una mica de visió de com fer aquestes polítiques. A vegades tothom parla de més recursos o que necessitem això o allò, però jo crec que hi ha un tema fonamental en tot el que és universitat i recerca, que és el model en el qual ens movem. Tenim un sistema amb moltes restriccions, que ens posa dificultats i fins i tot si tinguéssim més recursos, que sempre va bé tenir-los, però potser no els podríem utilitzar bé. Per exemple, en contractació de professorat tenim limitacions de com podem atraure i retenir els professors. Quan competim en el mercat internacional, i per exemple a la UPF Economia i la Barcelona School of Economics, les contractacions són obertes internacionalment, costa molt, perquè la gent que estem intentant contractar té ofertes dels Estats Units, que paguen potser tres vegades més, però cada vegada més llocs d'Europa són més i més competitius. Per tant, fem un gran esforç als centres per donar un ecosistema molt atractiu, però també hauríem de poder ser flexibles amb les compensacions.
Què li demanaria al futur Govern en recerca i innovació?
Jo li demanaria precisament que expandís el tipus d'actuacions que ens donen flexibilitat. Per exemple hi ha un programa que es va crear fa molts anys, el va crear quan era conseller l'Andreu Mas-Colell, que és el programa ICREA. És un bon exemple d'introduir flexibilitat en el sistema sense alterar-lo massa, però permet contractar gent de molt nivell i que aquesta gent, amb recursos addicionals, pugui anar a diferents centres. Aquest tipus d'iniciatives, reforçar el mateix programa i crear i posar el doble de posicions cada any, ja seria un gran pas. I després també, òbviament, abocar més recursos amb ajudes a la recerca, amb programes competitius. Si tenim alguns instruments de contractació i alguns instruments per finançar la recerca, amb aquests dos elements podríem fer un canvi important.
Una de les qüestions clau en la negociació del nou Govern ha estat el model de finançament. Què li sembla el concert econòmic solidari?
Jo crec que aquest model de recaptar tot i retornar-li a l'Estat el que li toca és un model molt atípic. No conec cap altre país del món que tingui el model que tenen el País Basc i Navarra. És una anomalia que té arrels històriques, però penso que no és un bon model per avançar, perquè un govern central ha de tenir també capacitat de generar els seus propis recursos. Si ho aconseguim, doncs endavant, seria un bon resultat per a Catalunya. Però fins i tot des del punt de vista com economista de federalisme fiscal, que hi he treballat en temes de recerca, aquest no és un bon model per prendre bones decisions. Cada nivell de govern ha de tenir la seva responsabilitat d'ingrés i la seva responsabilitat de despesa.
Quin seria, doncs, el model que necessita Catalunya?
Catalunya i la resta les comunitats autònomes necessiten un model que els doni més autonomia en la capacitat d'ingrés, el disseny i la recaptació dels ingressos, i per tant que siguin responsables tant de la despesa com de l'ingrés. Això ho hem proposat també des del Cercle d'Economia, i jo he participat bastant en aquesta proposta, un model que seria una gran millora per Catalunya i es podria estendre a tot l'Estat és un model de caire federal a l'estil una mica canadenc, en què les províncies –aquí serien comunitats autònomes– comparteixen les bases fiscals. Podria tenir un impost de l'Estat i un impost de la comunitat autònoma i cada part recaptar la seva part i ser responsable d'aquella part. Això no treu que hi pugui haver solidaritat. Hi ha altres models, es parla bastant del model alemany, però a mi no m'agrada, perquè és veritat que el lander recapta, però el que ha de donar al govern central i el que es queda està totalment decidit i cada lander té molt poca capacitat de decisió. Per tant, amb un model com el canadenc crec que guanyaríem molt, perquè per una part tenim la capacitat de disseny i per l’altra tenim la capacitat de recaptació de la part que nosaltres hem de gestionar.
Quan parla de que les comunitats, Catalunya en aquest cas, participin dels ingressos, hauria de tenir autonomia per treure i posar impostos?
Correcte. Hauria de tenir total autonomia per dissenyar, per exemple, la part de l'IRPF que va a Catalunya. Que siguin recursos que es dissenyin des de Catalunya, els recapti Catalunya, i el Govern tingui la responsabilitat d'aquest ingrés i, per tant, pugui també ajustar-lo segons la despesa que hagi de fer.
“Les comunitats necessiten un finançament amb més autonomia en el disseny i la recaptació d'impostos, que siguin responsables tant de la despesa com de l'ingrés”
Com resol aquest sistema el dèficit fiscal? Perquè, per exemple, el problema que té Catalunya, quan es parla que té 15 impostos propis, és que, com que té dèficit fiscal, necessita més recaptació, mentre Madrid es pot permetre el luxe de no tenir-ne cap i abaixar l’IRPF a les rendes altes.
Si tinguéssim capacitat de posar impostos sobre l'IRPF, sobre l'impost de societats –es pot gravar d'acord no amb la seu fiscal de cada empresa, sinó el consum territorial, i això ens donaria un marge per tenir més ingressos– o altres impostos, tindríem més capacitat de recaptació. Això ens portaria més ingressos a Catalunya, perquè n’afegiria amb altres impostos als quals ara no tenim accés. Cal negociar quins impostos recapten les comunitats, i aquests impostos es quedarien aquí.
Amb una quota de solidaritat que s'hauria també de pactar?
Sí, exacte. En principi hauríem de pactar el que serien les bases fiscals a les quals podem posar impostos, i aquí jo penso que el IRPF està molt clar i ja tenim un cert marge, l'impost de societats no té per què ser exclòs, podria haver-hi la part de l'IVA que li correspon a Catalunya, que es podria ja directament quedar a Catalunya. I després hauríem de valorar si les comunitats més riques, com Catalunya, tenen un nivell de recaptació molt més elevat que les més pobres, i han d’aportar més.
S'entén que amb un model de finançament més favorable el Govern podria abaixar impostos. Comparant no només amb altres comunitats, sinó a nivell europeu, Catalunya té una pressió fiscal excessiva?
Comparant a nivell europeu, la fiscalitat catalana no és més alta, però, té un tribut que és quasi una anomalia europea, que és l'impost de patrimoni. Els països europeus amb els quals ens relacionem no tenen impost de patrimoni, i aquest sí que és un tema que jo crec que s'hauria de plantejar seriosament. L'impost de patrimoni té una recaptació entre l'1 i el 2% dels recursos que necessitem a Catalunya i, en canvi, té un impacte de desincentiu molt important. Perquè, a més, és un impost que grava doblement, és a dir, grava una renda per la qual ja has pagat impostos i crea disfuncions importants perquè en realitat pots tenir molt patrimoni amb poc rendiment. Per al que recapta, es podria compensar amb altres tipus d'impostos, i potser seríem capaços d’atreure altres persones que es veuen a vegades frenades per aquest tipus d'impost.
Si parlem d’innovació, hem de parlar d’intel·ligència artificial. Estem davant una nova revolució?
Hem tingut al llarg de la història diverses revolucions que, segurament, viscudes en aquell moment, van ser un canvi tan substancial com ho ha està sent la intel·ligència artificial o, prèviament, tot el tema de digitalització. Sí que és veritat que va molt ràpid, però, al final, el que tenim són eines tecnològiques molt potents que ens permeten fer moltes més coses i fer-les molt millor. Però és veritat que aquestes eines i tecnologia afecten a certs col·lectius i, per tant, el que és molt important és entendre quins col·lectius afecta i com es pot ajudar aquests col·lectius a que trobin noves feines dintre d'aquest nou món. Sempre hi ha persones desplaçades, que la seva capacitat de fer alguna cosa ha quedat superada per la màquina. Sempre en aquests moments s'ha considerat que això destruïa llocs de treball, però hem vist al llarg dels anys que no, que el que ha permès és créixer més. Per tant, jo soc molt positiva. Sí que hem d'aprendre millor com utilitzar aquestes eines perquè al final la intel·ligència artificial és una eina que està en mans de les persones i som les persones les que hem d'aprendre a utilitzar-la bé, entendre què desplaça, què ajuda i fer polítiques amb les quals puguem ajudar els que queden desplaçats.
Veient el que va passar amb CrowdStrike, l'actualització de l'antivirus de Microsoft que va deixar sense servei a milers d'empreses i va afectar, per exemple, aeroports, ens hem d'acostumar a riscos globals d'aquesta magnitud, a què això sigui inevitable?
Segurament, sí. Això ha sigut un episodi en el qual Microsoft i CrowdStrike, que són dues grans empreses molt sòlides i que tenien un sistema molt robust, doncs va haver-hi un moment en què alguna cosa va fallar, però també és veritat que la solució va arribar relativament ràpid. Però per altra banda, sense tecnologia estaríem molt enrere. O sigui, la tecnologia la volem, l'hem de conèixer i n'hem de saber els límits i també l'esforç que hem de fer com a comunitat per superar aquests problemes. Segur que d'això aprenem i les empreses canviaran procediments, però és que l’alternativa, quina és?
Doncs fer els embarcaments a l'avió amb llibreta i un bolígraf.
L'alternativa és pitjor, no? Per tant, hem de saber gestionar-ho. Amb tota l'evolució de la tecnologia i l'expansió dels ciberatacs, cada vegada les barreres són més altes.
“L'impost de patrimoni té una recaptació molt petita i, en canvi, té un impacte de desincentiu molt important”
Un altre repte de la nostra societat és la transició energètica. Creu que Espanya l'està fent a bon ritme?
No estem anant malament. Potser a Espanya i Europa hi ha una certa idea que l'electrificació és l'única solució a la transició i a vegades en aquesta electrificació no veiem què hi ha darrere. Per exemple, les bateries que es produeixen a la Xina no sempre estan produïdes amb energia neta. A vegades venen produïdes per carbó fins i tot, per tant ens alegra molt tenir un cotxe elèctric amb una bateria estupenda i que no contamina gens i que va amb electricitat i potser no fem l'anàlisi de què hi ha darrere i com s'ha contaminat per arribar a tenir això. Però Espanya ja té una proporció relativament alta –Catalunya depèn d'altres comunitats autònomes, això ja ho sabem i és una de les coses que també li demanaria en el nou Govern. Es podria fer més ràpid potser, però tampoc podem córrer més del compte, perquè hem de ser molt conscients de la dificultat que té, i hi ha altres formes de reduir les emissions.
Per exemple?
Com jo estic a Repsol, segueixo bastant el que són energies alternatives. Repsol s'ha posat molt ja en generació elèctrica renovable, però també està fent combustibles sintètics i biocombustibles. Això permet que el parc d'automòbils que hi ha actualment, sense fer res, pugui comprar en lloc de gasolina un biocombustible que ja porta una mica la gasolina normal i la resta de renovable, i això reduiria moltíssim les emissions. Si aconseguim fer diverses accions paral·leles, que totes elles ajuden a descarbonitzar, hi arribarem més aviat i amb un cost menor. Per tant, penso que aquí hem de ser una mica més oberts.
“La IA ens permetrà fer les coses millor i més ràpid, però hem de fer polítiques per ajudar les persones que quedin desplaçades”
Vostè és un dels noms destacats del Cercle d'Economia, és vicepresidenta. D'aquí un any toca relleu: li agradaria ser presidenta del Cercle d'Economia?
Si la gent del Cercle d'Economia creu que puc ser una bona presidenta, acceptaré el repte, però jo vull que sigui el president, els expresidents, la Junta i tots els electors que considerin que puc ser jo. Hi ha altres persones que ho podrien fer molt bé. Em faria il·lusió? sí, em faria il·lusió, però les pautes i els temps del Cercle els conec bé i els respecto molt.
Creu que hi tornarà a haver eleccions, com fa dos anys?
Jo crec que no. He dit el que havia de dir, em faria il·lusió, acceptaria una proposta que vingués del nucli del Cercle. Les eleccions, és veritat, ja n’hi va haver fa dos anys, és un procés que em sembla correcte i si hi ha diversos candidats hi haurà eleccions, però no és el meu estil.