Tomàs Casas Klett:
"Per al desenvolupament, al principi cal certa desigualtat i que hi hagi rics"

L’economista català Tomàs Casas Klett, nascut a Barcelona a final dels seixanta, és un estudiós de les elits, de la gent que mou el món. Docent de la Universitat de St. Gallen, a Suïssa, i professor visitant a universitats com la Tsinghua University (Pequín), es passa la meitat de l’any investigant i donant classes a Suïssa i l’altra arreu del món, tant a la Xina com a Tòquio, Singapur o Tel-Aviv (Israel). És cofundador de l’Elite Quality Index (EQx), un treball de més 300 pàgines que dissecciona els models de negoci i els seus líders —les elits— de 151 països, i analitza si creen valor sostenible o no. En el darrer índex, Espanya ocupava el lloc 25è del rànquing. Perquè prosperi més, creu que necessita cuidar més els autònoms, potenciar l'FP, liberalitzar el mercat laboral per acabar amb l’atur, especialment juvenil, i reduir els subsidis o la redistribució excessiva entre regions. Casas Klett considera que a Espanya les elits s'han de renovar i que a Catalunya no hi ha un sistema clar d'elits perquè no hi ha cohesió, institucions pròpies, ni un relat clar de futur.

Expliqui’m la seva recerca sobre les elits.
Treballem en una nova teoria de l'economia que afirma que el factor més important per assolir creixement econòmic i desenvolupament social és la creació de valor sostenible en els models de negocis de les elits. Al capdavall, els models de negoci que defineixen una elit poden crear valor o poden estar basats en transferències, és a dir, ser extractius o rendistes. El valor es crea mitjançant activitats com les inversions o la innovació. Models de negoci rendistes, inclouen per exemple els subsidis, la inflació, guerres o els monopolis. En països on predominen les elits que són rendistes no hi ha futur.

Ho pot aterrar una mica més?
Analíticament, quan parlem d’elits, parlem de models de negoci que estructuren una coalició. Posem-hi com a exemple un model de negoci inclusiu, que crea valor, com és Tesla. Elon Musk ven cotxes i és el principal beneficiari d'aquest model, però hi ha molts més en la seva coalició, com ara bancs d’inversió de Wall Street o la indústria que es crea al voltant dels cotxes elèctrics tant als EUA com a la Xina. Nosaltres parlem d’elits quan els models tenen gran impacte, en valor a la borsa, en facturació, en ocupació. Per això les elits no necessàriament són empresaris, ja que models de negoci de gran impacte poden ser-ho un sindicat, un col·legi d’advocats, un orde religiós o el col·lectiu dels controladors aeris. Per cert, les elits sense poder no són elits, la nostra teoria s’endinsa en la naturalesa i conseqüències del poder. Les elits són necessàries perquè la societat prosperi, una societat sense elits, on el poder està molt distribuït no tirarà endavant, perquè no hi haurà capacitat de coordinar bé els recursos del país.

Les elits són necessàries perquè la societat prosperi; una societat sense elits, on el poder està molt distribuït, no tirarà endavant perquè no hi haurà capacitat de coordinar bé els recursos del país

Les elits són establishment? Hi ha una connotació negativa associada al terme elit.
Sense establishment no hi ha progrés social. Ara bé, Pareto ja deia que les elits han de circular. Sí, hi ha establishment, però alimentat per nova sang que puja. Musk fa dues dècades no era ningú, ni part d’una dinastia com els Rockefeller o la del rei Felip VI. Marx s’equivoca quan proposa un model on les elits són extractives. El que compta són dues coses: que els models de negocis de les elits creïn més valor que no pas n’extreguin i que hi hagi circulació, que hi hagi noves elits amb nous models que entrin en la roda, emergeixin i s’estableixin. I que quan aquestes deixen de crear valor, deixen de ser elits, perquè el seu model de negoci s’encongeix en consonància amb els cicles naturals.

A banda de Tesla, quins altres models de negoci creen valor i quines elits són extractives?
Mirem Espanya. Als setanta o vuitanta feien falta carreteres, construcció, llavors es van crear unes elits en aquest sector que creaven valor. Però hi ha un moment quan —i al Japó o Xina ha passat el mateix— hi ha excessiva activitat en el sector i aquests models ja no generen el valor de temps enrere, tot i que segueixen utilitzant el seu poder i accés preferencial al capital, creant així distorsions addicionals, fins i tot bombolles. És a dir, els models de les elits que havien creat valor i havien sigut molt importants per al desenvolupament econòmic d’una època, poden tenir després just l’efecte contrari. Això és un patró, però passa amb tots els models i elits: quan una elit emergeix, com poden ser les big tech als Estats Units, creixen en base a la creació de valor, com Google o Amazon, per exemple. Però hi ha un moment en què aquest mateix valor els permet acaparar poder i aleshores la pregunta que cal fer-se és si utilitzen aquest poder per seguir creant valor o per obtenir rendes, com per exemple pagar menys impostos. O si fan servir aquest poder per imposar uns preus de monopolista. Pensem en Google Search, que pràcticament no té competència i al mateix temps estan creant un valor incalculable amb la seva tecnologia sense la qual no podríem viure. Llavors, cal veure què pesa més. A Alemanya models que no funcionen, i són en part responsables de l'estancament actual, són les grans institucions financeres que havien estat tan importants en la postguerra i fins als noranta. Però sort que també hi existeixen caixes de pensions, regionals o locals, que financen pimes, aquestes creen un valor tremend i, de fet, són el motor del país.

Té a veure amb l’ascensor social i amb la desigualtat?
Amb la desigualtat hem de tenir molta cura. De vegades certes formes de desigualtat són necessàries per al creixement econòmic durant certes fases de desenvolupament.

Com? Expliqui’s.
Per a països avançats i rics, no: aquests països es poden permetre la igualtat. Però hi ha països pobres i de renda mitjana que si volen fer la transició cap amunt (cap a renda mitjana els primers i cap a renda alta els segons), necessiten que les seves elits disposin d’una forta capacitat d’inversió. Pensem en els keiretsu al Japó o els chaebol a Corea, conglomerats amb accés privilegiat al capital, a la política, als recursos... es van crear terribles desigualtats, però al final ambdós països han aconseguit passar de ser pobres a rics. En canvi, països com el Brasil o molts d’Amèrica Llatina, que han intentat combatre les desigualtats, al final creen pobresa per a tots. Els països han de saber a partir de quan es poden permetre polítiques d'igualtat i redistribució. Per a desenvolupar-se al principi calen rics, sense rics no hi ha desenvolupament social. Per això la teoria de les elits no agrada ni a les dretes ni a les esquerres. La crítica marxista és que els rics sempre exploten els que no ho són. A les dretes no els agradem, perquè la teoria imposa que facin servir la seva capacitat de coordinació per invertir, innovar i crear valor. A més a més, les elits han d’anar circulant, ja que estadísticament és altament improbable crear valor més enllà de dues generacions.

Aquí, tant a Catalunya com a la resta Espanya, fa dècades que les elits són les mateixes, amb comptadíssimes excepcions.
Fa falta més circulació de les elits, sí. També a França, Rússia o Alemanya, aquest és un dels problemes d’Europa. Als Estats Units, els Rockefeller, Stanford, Carnegie van industrialitzar el país a còpia de petroli, ferrocarrils, acer. Ara aquestes famílies encara continuen, però com a inversores en els models de negoci de noves elits que estan pujant. Aquí aniria bé que hi hagués més circulació d'elits, que el sistema d’elits fos més obert, i que l’establishment oferís de manera sistemàtica i agressiva capital, recursos, contactes a les noves elits en potència, car aquestes són, i no les velles famílies, les que prenen riscos i empenyen el desenvolupament del país. Però bé, Catalunya té un repte afegit i és que tampoc no té un sistema d’elits...

A Catalunya hi ha elits, però no un sistema. Cal una certa cohesió, uns models de negoci que vertebrin el sistema, institucions pròpies, un relat clar per a la societat

Què vol dir?
A Catalunya hi ha elits, però no constitueixen un sistema. Per tenir allò que anomenem un sistema d'elits es necessita una certa cohesió, uns models de negoci que vertebrin el sistema, institucions pròpies, un relat clar per a la societat.

Quins són els principals reptes que té Espanya?
Espanya és un cas interessant, perquè, per exemple, d’una banda, a l'EQx pel que fa a “valor econòmic” no en surt gaire ben parat, ocupa el lloc 43 del rànquing: podríem dir que les elits en l’economia podrien crear més valor. I és curiós, perquè es tendeix a culpar els polítics, però les elits polítiques creen més valor del que ens pensem. Hi ha parts de l’Estat molt ineficients, d’acord, però el sistema sanitari, la seguretat, l’educació... tot i que podrien ser millors, surten en el rànquing de “valor polític” en un lloc altíssim, al lloc 10 de 151. És a dir, 43 en l'àmbit de valor econòmic i 10 en el de valor polític. Una de les coses en què Espanya falla és en la creació de valor al mercat de treball. En l’epígraf del valor del treball, Espanya és un desastre, ocupa el nivell 89. Per cert, l’atur juvenil és resultat del model de negoci dels sindicats.

L’alt atur juvenil d’Espanya és culpa dels sindicats?
La causa del terrible atur juvenil, fins i tot de l’atur en general, és en gran part dels sindicats, sí. Tots volem que apugin els salaris, però hi ha dues maneres de fer-ho: una que és sostenible i una que no ho és. La forma no sostenible és amb obligacions, fixar un salari mínim alt o elevar el cost de l’acomiadament, per exemple. Així es redueix la demanda de treballadors per part de les empreses. Però el pitjor de tot és que no hi ha incentiu per invertir en capital humà. Els sindicats són importants, han de ser-hi, però han de vetllar perquè s’inverteixi en capital humà, perquè com més alt sigui, més demanda hi haurà per treball, pujaran els salaris sense necessitat d'SMI... Aquesta és la roda. A Suïssa pràcticament no hi ha atur i l’acomiadament és gairebé lliure, ara bé, s’inverteix massivament en formació. 

Però la formació correspon només als sindicats o també a les empreses i a les administracions?
A tots tres. Les empreses responen als recursos que hi ha i el recurs més important és el capital humà. Llavors el que s'ha de fer és invertir en capital humà. I si l'Estat no ho fa suficientment, els sindicats en comptes de demanar pujades salarials, haurien de demanar inversió per als treballadors. Les empreses han de prendre’s la formació de treballadors com un objectiu estratègic.

Més reptes?
Els bancs espanyols podrien crear més valor, Espanya en l’epígraf del valor del capital (financer) ocupa el lloc 38 al rànquing, no és catastròfic, però podrien fer-ho millor. També dèiem que l’Estat no ho fa malament, però dona massa subsidis, Espanya ocupa el lloc 123 en el percentatge de despesa sobre el PIB. Un subsidi és una transferència, una renda. És molt important entendre la naturalesa del nostre posicionament en base a una ontologia concreta de les relacions socioeconòmiques. Hi ha dos tipus d’activitat: unes creen valor i altres són transferències de valor. Hi ha gent, per exemple, l'artesà, el treballador, el freelance, el financer, que amb la seva feina crea valor. Però hi ha models basats en la transferència. Per cert, a Espanya la redistribució regional és excessiva, ocupa el 120è lloc.

A Espanya, l'Estat no ho fa malament, però dona massa subsidis, que no creen valor. La redistribució regional és excessiva, també

Però hi ha d’haver transferències perquè hi hagi d’igualtat d’oportunitats, no? D’aquí el paper de l’Estat com a redistribuïdor de la renda.
Aquesta és la idea. La redistribució no és gratis. Però està justificada en el nostre cas si fan servir aquests recursos per crear valor. Per exemple, les pensions i també la inflació són una transferència del jovent a la tercera edat. Al final, si es pot redistribuir valor, es perquè algú ha creat valor en primera instància. Si els recursos són limitats, és millor redistribuir-los a la gent jove que a la gran. Però s’haurien de donar al jovent no de qualsevol manera, sinó de manera que puguin crear valor: per exemple, en forma de formació. És a dir, cal redistribuir perquè hi hagi igualtat d’oportunitats, sí, però no perquè hi hagi igualtat d’ingressos. Així doncs, molt de compte, si la redistribució és per igualar ingressos i no crea valor, atura-la, perquè l’únic que estàs fent és empobrir tothom.

Fallem en formació, doncs?
Podríem fer-ho millor. Gairebé més important que les universitats és la formació professional (FP) o les universitats de ciències aplicades. És la base del que funciona en països com Alemanya o Suïssa. A Espanya es menysvaloren els oficis quan aquests contribueixen més al benestar i a la societat que molts de nosaltres que som universitaris.

Els emprenedors i els autònoms haurien d'estar tant o més protegits que els assalariats. Creen valor i, de mitjana, treballen moltes més hores

Què fem bé?
En el tema de l’emprenedoria estem començant a enlairar-nos. El potencial és immens, atesos els recursos humans dels quals es disposen, un es pot imaginar una segona start-up nation a l’oest de la Mediterrània en dues dècades. Però no hem de pensar només en grans termes tecnològics estil Silicon Valley, sinó també en polítiques per als autònoms. Són petits negocis que arrisquen i, per definició, com que tenen tan poc poder, l'única forma de sobreviure és creant valor. Els autònoms haurien d’estar tant o més protegits que els treballadors, malgrat el seu poc poder polític o les dificultats òbvies per convocar vagues. Molt respecte per als assalariats, però els autònoms, en comparació, són uns desfavorits que, per exemple, treballen de mitjana moltes més hores a la setmana. A Espanya aquesta és una altra àrea amb un potencial immens, atès que els autònoms són creatius i tenen unes habilitats i capacitats d’improvisar i sobreviure exemplars. El rànquing EQx va d’això, d’analitzar mitjançant 135 indicadors quines reformes estructurals i legals calen. I Espanya necessita cuidar més els autònoms, a més a més de potenciar l'FP, liberalitzar el mercat laboral per acabar amb l’atur, reduir els subsidis o la redistribució excessiva entre regions.

Falla el sistema de finançament autonòmic?
El primer que cal és una claredat i una transparència absolutes de qui transfereix quant a qui. Quines regions, quins models de negoci, quins models transfereixen a quins altres. Per cert, pertot és la classe mitjana la que transfereix a la baixa, mai surten els recursos a redistribuir de les elits. No hi ha país on les elits paguin els impostos que els correspondrien —ni les cases reials ni les big tech—. I això és una llei universal que s’ha d’acceptar perquè es immutable i no es pot perdre el temps amb allò que no canviarà. Pensa que si paguen, és que no tenen poder, és a dir, que ja no són elits. Ara bé, el que sí que s’ha de fer és pressionar les elits perquè els seus modes de negoci creïn valor.

Israel és un gran país perquè les elits creen riquesa del no-res, és una 'start-up nation'. Sense el conflicte actual, enguany hauria tingut un PIB per càpita més gran que Alemanya 

Què anava a fer a Israel la setmana després d’esclatar la guerra?
Israel és un gran petit país en el sentit que les elits creen molta riquesa del no-res. Això inclou la perspectiva de generacions futures, en el baròmetre intergeneracional de l'EQx estan en la segona posició mundial. Converteixen deserts en hortes, dissenyen microxips i els software dels nostres cotxes o vacunen com cap altre estat els seus ciutadans. Miri, ara, amb el conflicte ja no passarà, però pensi que Israel aquest any hauria tingut un PIB per càpita més gran que Alemanya! I això és perquè Israel és una start-up nation, un 10% de la població està treballant en el sector tecnològic, que representa la meitat de les seves exportacions. La raó de l’èxit és que els models de les seves elits, malgrat estar menys cohesionades que mai, funcionen. D’altra banda, si Palestina —i això és molt sensible en aquest moment— anava malament abans del 7 d’octubre és perquè té certes elits rendistes. És increïble el que Europa pot aprendre d’Israel. Havíem de ser allà amb un grup de 40 executius de parla alemanya per aprendre innovació radical, els ecosistemes israelians, però també la cultura de fer negocis. Els israelians són ràpids, àgils, oberts, lidien amb el caos inherent en noves tecnologies, improvisen... característiques, d’altra banda, mediterrànies que també tenim aquí.

Com veu la situació geoeconòmica mundial, amb els EUA i la Xina competint, Europa mig absent, el nou poder dels BRICS, el paper emergent d’Àfrica amb recursos naturals necessaris per a les noves tecnologies...
Avui la màxima creació de valor al món té lloc als EUA i la Xina. Al mateix temps, estem veient que les elits al món cada cop comparteixen menys una narrativa comuna, hi ha una regionalització dels models de negocis de les elits. Si volem pau i estabilitat, necessitem que les elits de diferents països participin en models de negocis comuns. Xinesos i americans podrien fer moltíssimes més coses junts, els europeus i els xinesos també, i això és una llàstima. La desglobalització ens farà més pobres a tots i porta a un món més perillós. En fòrums com el de Davos, un s’adona que les elits s’estan fragmentant i no es cohesionen al voltant de narratives compartides. Això sí, Europa i els Estats Units estan bastant ben cohesionats, perquè en els temes clau les elits americanes creen les visions de futur en base a les quals s’actua, en temes com Ucraïna o intel·ligència artificial. Curiosament, i tal com hem dit que passa a Catalunya, a Europa tampoc hi ha un sistema d’elits clar, no hi ha models de negoci pròpiament europeus, hi ha elits alemanyes, franceses, espanyoles… i tothom mira d’aprofitar la UE al màxim en benefici propi. I quan hi ha excepcions i un model de negoci d’elit propi europeu, com ara Airbus, funciona fantàsticament bé. Les nacions-estat europees són massa petites al món com per poder donar suport institucional i cobertura geopolítica a models de negoci de les elits del segle XXI amb els seus requisits tecnològics. Ara per ara, la UE és més una ONG rica, bona i simpàtica, que no pas un poder autònom que compti al món. I Europa podria aportar moltíssim. Josep Borrell va anar a Beijing l’altre dia demanant sisplau que tractin Europa com un gran poder. El poder es té o no es té, no el demanes.