Valentín Pich (Barcelona, 1953) està llicenciat en Economia per la Universitat Autònoma de Barcelona i és doctor honoris causa per la Universitat a Distància de Madrid (Udima). Com a professional és auditor de comptes, administrador concursal i socio director del desptax BNFIX PICH, amb seu a Barcelona. El llistat de càrrecs ocupa dos folis, incloent el de professor d'Universitat o el de president de la Comissió legal de la CEOE, encara que en primer lloc apareix el de president del Consell General d'Economistes d'Espanya que agrupa 48 col·legis i 55.000 professionals.
La seva principal petició és "que es digui la veritat i que es parli clar als ciutadans", una cosa que Pich reitera durant la conversa amb ON ECONOMIA perquè, segons opina el president dels economistes d'Espanya, els alts nivells de deute públic necessiten mesures que exigiran que els polítics hagin de demanar "sacrificis" als ciutadans. Entre elles, impostos alts. Per això el preocupa la crispació política, ja que les reformes estratègiques exigeixen "tranquil·litat institucional". Sobre la competència fiscal entre comunitats autònomes, considera que la Comunitat de Madrid "té molt mèrit" i considera que cada autonomia ha de ser conseqüent amb el camí fiscal que tria. De Catalunya, la seva terra, considera que "es creen impostos perquè parlamentàriament queda bé i després ens queixem perquè tenim impostos".
Creu que es pot complir la previsió del Govern de créixer un 2,1% aquest any?
És una mica absurd fixar-nos en aquests matisos, ho dic per relativitzar les coses. Primer, perquè en una economia tan digitalitzada que ha sortit d'una pandèmia ens costa molt entendre el que està passant. Però és veritat que el raonable era pensar que estaríem pitjor del que estem i, tanmateix, les dades són positives i ens estan sorprenent a ttos. Dit això, portem vivint molts anys d'una manera una mica estranya, remuntant-nos a 2008 quan arrenca la crisi financera, i s'arrosseguen ajuts de tota mena que quan estàvem a punt de deixar-les va arribar la pandèmia i quan anàvem a deixar aquests ajuts, ha arribat la guerra d'Ucraïna. I no hem d'oblidar que Europa és una societat molt tranquil·la, que no vol conflictes i que viu massa amb cotó fluix. És un situació que dura molt temps. I ara tenim el conflicte financer i la realitat és que després de tants anys, qualsevol canvi en els tipus d'interès té derivades que no som capaços de preveure.
La inflació és el principal problema que té ara l'economia?
El principal problema que té l'economia espanyola, i l'europea, és la competitivitat, que necessita molta flexibilitat i que està lligada a què quan les coses van bé, van bé per a molta gent, però quan van malament, el va per a molta gent. Perquè és molt difícil introduir aquesta flexibilitat que té els Estats Units. Evidentment, em preocupa la inflació real, que és la subjacent, i em sorprèn que no passi res. Perquè els que tenim la sort d'estar més o menys instal·lats, el menjar és una part molt petita del nostre pressupost, però n'hi ha moltes persona que gasten molt en menjar. I, a mi, això m'inquieta molt, perquè la societat espanyola està aguantant molt bé, però em preocupa que hi hagin conflictes perquè caldrà fer reformes i els nostres administradors públics tenen molta por dels conflictes. Em preocupa, perquè hem d'introduir competitivitat i flexibilitat. I l'altra gran preocupació, és que com hem viscut tants anys entre 'cotons', el deute públic ha pujat. I aquest no és un tema de 'virtuts': una empresa o una família sap que si no està endeutada, si té un imprevist i ha de demanar crèdits, podrà endeutar-se, però si ja ho està, les capacitats de reacció es redueixen. Potser per als ultraliberals, això del deute és un tema moral, i hi podria haver un tema moral, però el problema fonamental és que et treu capacitat de reacció. I hem de ser humils. En molt poc temps hem vist tres grans problemes. El que està passant aquests dies en el tema financer demostra que sempre pot passar alguna cosa més.
La societat està aguantant bé. Em sorpèn que amb el nivell d'inflació real que hi ha, no hi hagi conflictes
Reforma de pensions. Caldrà retocar-la perquè els ingressos puguin no ser suficients?
Jo miro molt els mitjans de comunicació, sobretot determinades persones que saben del que parlen. M'està sorprenent que aquesta reforma està aixecant bastants dubtes. Serem realistes: la vida és molt dura i la naturalesa és molt dura. Llavors, és una mica estrany tot això. El sistema de pensions que tenim no és de capitalització, sinó de repartiment i el que volem és que hi hagi més ingressos i menys despeses. Amb les dades de demografia i la nostra productivitat, hem de fer reformes per afrontar la jubilació del baby boom i en aquesta transició hem de demanar sacrificis que es poden fer de diverses maneres. Hem de veure com creixerà l'economia i les notícies que tenim és que estem millor del que podíem estar, però en els propers anys les taxes de creixement del PIB no seran del 12 o el 10 per cent. Amb la informació que tenim avui, estaríem molt contents si estiguéssim en taxes del 2 i el 3 per cent i serà difícil tenir més ingressos perquè hi hagi més activitat i gent treballant. D'altra banda, cal ser realistes i reconèixer que el model de pujar costos, diguem incrementar les cotitzacions, en un país amb la xifra d'atur que hi ha, no sembla lògic. Per això mateix, grinyola una miqueta que s'hagin introduït els dos nous impostos [el dels beneficis extraordinaris a la banca i a les empreses energètiques] sobre el factor treball. I, d'altra banda, el finançament de la Seguretat Social des dels impostos: resulta que a part de les pensions tenim una població molt envellida que necessita més i, a més, és més exigent. Amb tot això, a mi em dona la impressió que no acabem de parlar clar i, ens agradi o no ens agradi, tot el que sigui que la pensió es cobri en funció del que s'ha cotitzat i que allarguem les bases de cotització, suposa demanar sacrificis, més tard o més aviat. I això és així.
Què opina dels atacs que el ministre Escrivá està fent contra economistes que critiquen la reforma de pensions?
Crec que ens hem instal·lat tots en no dir la veritat. La societat, la classe política, té por de dir la veritat. Insisteixo que la naturalesa és molt dura, naixem i ens morim i el que és rodó, no és quadrat. Resulta que si tenim menys ingressos que despeses i amb el creixement econòmic podem millorar poc, doncs caldrà demanar sacrificis. I cal dir que això és el que hi ha i el que hem de veure és com ho fem el més ràpidament possible, intentant que afecti el menys possible. Tots hem arribat a la conclusió que hi hauria d'haver uns ingressos mínims per a les persones que per la raó que sigui no poden seguir i que cal encoratjar la virtut de l'estalvi i que cada un sigui conseqüent; però no acabem de parlar clar. Hi ha una sèrie de virtuts que s'estan perdent: una és la del treball, que no és un problema moral perquè portem segles d'existència de la humanitat, però ja ningú no parla de la virtut del treball i cal encoratjar la gent gran que vol treballar si, a més, li va bé per a la seva salut. Una altra virtut de la que ja no es parla és la de l'estalvi. I després està la virtut de què els comptes públics és un bé a protegir. Però no parlem d'aquestes coses. Per exemple, la sequera a Catalunya, de la que es té informació des de fa mesos. Doncs amb aquesta informació i amb els mitjans que tenim, es podria intentar fer alguna obra; doncs sembla que costa. I com a aquest, puc posar altres exemples. Cada vegada hi ha més por de dir la veritat i d'explicar a les persones que la vida és molt dura.
Creu que els tres nous impostos aprovats pel Govern d'Espanya són temporals, han vingut per quedar-se?
No sé el que passarà. Venen ara eleccions autonòmiques i després generals. Però el que crec és que veurem impostos alts en el futur, perquè hem multiplicat des de 2007 el nostre deute públic per dos i mig o tres (des d'un 34% al 113% del PIB). Si una família un any no deu res i a l'altre molt perquè s'ha comprat una casa, no passa res, perquè tens molt i deus molt. Però si ets una família que any a any incrementes el deute hauràs de plantejar-te que, o treballa algú més de la família, o hauràs de canviar de ritme. Per això, veig que continuem tenint impostos alts. Hi ha arguments a favor com la pressió fiscal (recaptació d'impostos sobre PIB). A més, si no passa res greu, tornaran les regles fiscals imposades per Brussel·les, relaxades, però tornaran. El tema és com posem impostos que perjudiquin el mínim als més necessitats i que no compliquin l'atracció de capital i talent i l'activitat econòmica. I aquest equilibri sempre és difícil.
I amb referència als tres nous impostos (energia, banca i grans fortunes)?
D'aquests tres impostos, es pot criticar, en la part tècnica, que s'hagin implantat en una esmena a una altra llei, a final d'any i amb caràcter retroactiu. És una mica estrany. I després, hi ha una cosa que no m'acaba d'agradar, perquè encara que pugui semblar teòric, ens interessa que els bancs tinguin molts beneficis perquè paguin molt en l'impost sobre societats. I també volem que si un banc té dificultats, sigui problema dels accionistes. El que no pot ser, és que sembla que amb aquests impostos, sigui dolent tenir beneficis. I aquests impostos portaran problemes. El de les grans fortunes crearà molta conflictivitat i crec que és estrany com es va aprovar. I també el dels bancs, és un tema d'imatge. Insisteixo que ens interessa que estiguin ben capitalitzats, que guanyin molts diners i reparteixin molts diners i que paguin molt per l'impost sobre societats. Com els missatges que el sector de distribució utilitza els impostos per mantenir els marges. Sembla que estan especulant, i les empreses han d'intentar mantenir els marges i el que interessa és que hi hagi una màxima competència. Però donar aquesta imatge que els beneficis són dolents.... És que les empreses paguen més en l'impost sobre societats quan guanyen més.
Creu que aquests impostos afectaran la competitivitat?
Jo no exageraria, però no és bo. Aquest país ha millorat molt, però continuem sent un país pobre que encara té molt recorregut. Llavors ens interessa que les inversions que venguin siguin el més serioses possibles i, per a això, necessitem que les regles de joc siguin clares i els canvis de ritme sobre la marxa, doncs no s'acaba el món, però cal anar amb compte!. Hi ha coses que em xoquen. Per exemple, en la crisi financera quan es van quedar tantes promocions immobiliàries sense vendre i els ajuntaments van deixar de recaptar, van venir uns fons que van acabar aquestes promocions. I ara, són fons voltors; doncs que no se'ls haguessin venut aquestes promocions. Com el problema de l'habitatge, que no té solució senzilla, encara que alguna cosa es pot pal·liar. Quanta promoció pública hi ha? Per fer promoció pública, les administracions han de tenir capacitat per desnonar inquilins que no paguen. Però com no es vol fer, doncs no fan promoció pública de lloguer. Doncs plantegen que es fiqui el sector privat, però no fan unes normes fiscals especials als fons d'inversió immobiliària perquè inverteixi la gent a trenta anys vista. Cal dir la veritat, que problemes com l'habitatge no tenen solució fàcil, i cal demanar la concurrència de moltes voluntats per intentar pal·liar-ho.
Qualsevol persona amb sentit comú sap que l'Impost de Patrimoni ens l'hem de carregar.
Es necessita una reforma fiscal?
Aquestes paraules tan rotundes, m'agraden poc, encara que crec que caldrà fer alguna cosa. Existeixen dos grans corrents: una socialdemòcrata tranquil·la i una liberal conservadora que s'entrellacen. Aquesta segona requerirà impostos alts, però intenta sempre deixar que l'Estat jugui una miqueta menys, molt relativament, i els socialdemòcrates a l'altre. Però no pots acceptar als radicals. Es poden fer coses, com polítiques de fomentar la reinversió, i si això és una reforma fiscal, doncs bé. Però les capacitats són limitades. Qualsevol persona amb sentit comú, que no estigui boig o no sigui un cínic, sap que l'Impost de Patrimoni ens l'hem de carregar. Però hem de mantenir un impost de successions a uns tipus baixos sense cap tipus de bonificació. Doncs fem-ho, que es podria fer, al marge de la demagògia, amb sentit comú. Jo no entenc,que amb l'embolic que tenim muntat amb l'Impost de Patrimoni, els partits polítics no ens expliquin les seves posicions. O amb el sistema de finançament autonòmic. Tan difícil és a dir com ho volen? Doncs que ho expliquin. Però aquí hi ha una conflictivitat institucional que no és bona, perquè es va enredant, i mai no és el moment d'abordar els problemes. Que ens diguin que amb el nostre sistema autonòmic, que és un marc federal, i amb la nostra peculiaritat dels règims forals, quin sistema de finançament hem de tenir. Amb una cistella d'impostos perquè la gent sàpiga què paga i a qui paga. Ja seria una revolució! Però com que no ho fem, hi ha una conflictivitat que es va retroalimentant, la qual cosa complica la gestió del públic que suposa el 50% de l'economia.
"València i Catalunya tenen una part raó en dir que a Madrid li beneficia la capitalitat"
Què s'hauria de fer amb la quota basca i navarresa?
Si mires el que era la societat espanyola el 1975 i el que és ara un no s'ho acaba de creure. I hi ha un pacte constitucional amb els règims forals que són les regles de joc, encara que una altra cosa és la quota que s'ha de negociar, que són dues coses diferents. Però es van prendre unes decisions que ens han anat bé. El que s'ha de fer és determinar com es financen les comunitats autònomes, que no és fàcil, i després fer un sistema impositiu que permeti una certa competitivitat entre autonomies, que està bé. Que a Madrid, un taxista em digui que està molt bé que no es pagui l'impost de Patrimoni, em fa molta gràcia. O que hi hagi altres autonomies, com la meva, que creïn impostos perquè parlamentàriament queda bé i després ens queixem perquè tenim impostos. Si jugues a crear impostos que pràcticament no recapten, després no ens queixem.
Però hi ha comunitats autònomes que acusen Madrid de dúmping fiscal.
Madrid té molt mèrit, perquè que tu agafis una targeta de presentació fiscal, que aconsegueixis mantenir-la en el temps i que en el conjunt de la societat, el taxista digui que està molt content perquè paga menys impostos, té molt mèrit. Ja està i això és així. I hi ha altres autonomies que han jugat a una altra cosa, encara que es pot matisar l'efecte capitalitat. Però cada un ha de ser conscient del camí que agafa. No es pot dir que les regles de joc són aquestes, però com m'estan guanyant, ara canviem les regles.
La capitalitat genera molts ingressos fiscals.
Certament no es pot dir blanc o negre. El que dic és que Madrid té molt mèrit per haver-ho venut molt bé i haver-ho mantingut en el temps. En política es pot fer un dia un espectacle, però s'ha creat una complicitat de la societat. Que el taxista digui que a Madrid no es paguen gaires impostos, o que a Madrid es poden prendre cerveses, doncs fantàstic. Si tu t'ho creus, és perquè és veritat, no? Però hi ha altres zones que han volgut jugar una altra carta. Jo crec que hi havia d'haver un impost de successions mínim i s'acabaria amb aquest embolic. Perquè la manera en què s'ha fet l'impost de les grans fortunes, és fer trampes entre administracions. Per això seria molt important un nou sistema de finançament autonòmic amb un sistema fiscal que permetés una competència més ordenada i clara, és de sentit comú. I el que sabem de l'actual sistema de finançament autonòmic és que perjudica València i Múrcia. Sabem que a les Balears li va malament quan l'economia va malament, i bé quan l'economia va bé. València i Catalunya tenen una part raó en dir que a Madrid li beneficia la capitalitat...Però sembla que ningú no té interès en ordenar.
Catalunya està també infrafinançada?
La primera pregunta que hem de fer és què es vol finançar. Jo del que parteixo és que continuem tenint impostos alts perquè les necessitats són creixents i com que no parlem clar, continuarem tenint imposats alts. El que hem de fer és que es perjudiqui el mínim a la competitivitat internacional i fomentar al màxim l'estalvi i les ganes de treballar. I poc més. I tampoc no hem de caure en la idea que els governants ens ho poden solucionar tot: no és veritat. Li sembla normal que un estudiant pagui el 50% de la taxa universitària? El que està servint en una gasolinera, que no estudia, per què l'ha de pagar amb els seus impostos? Caldrà apropar el màxim les taxes universitàries al cost i tenir una política de beques. El que es deu és parlar clar i això no és ni de dretes ni d'esquerres, sinó de sentit comú. Li sembla normal, els pensionistes el vuit i escaig d'augment? No dic que estigui malament, però cal ser conseqüents. Si es parteix evidentment que hem de garantir les pensions, es podia haver demanat algun sacrifici. Perquè tampoc no ens podem passar discriminant molt amb les pensions altes, perquè si et passes desincentivarem que, per exemple, els autònoms financin la Seguretat Social en funció del que ingressen. Cal parlar una miqueta clar.
En el cas del deute acumulat de certes comunitats infrafinançades, s'hauria de condonar?
Segur que alguna solució cal buscar. Si partim que és un model que va servir per a un moment determinat i que és molt difícil de gestionar un nou model, alguna solució haurem de donar. Pot ser que aquest deute es quedi allà, es condoni, o es donin facilitats de pagament, però és un problema que tenim. Per això, és molt important una certa estabilitat institucional que permeti abordar els temes amb tranquil·litat i que es digui la veritat.
El Govern va arribar el 2020 dient que el finançament autonòmic era una prioritat. Per què no es pot abordar?
Em sorprèn molt. Però jo crec que la gent és molt més normal i encara que tothom parli de tot, les persones capten el que és normal i el que no. Per això em pregunto si és tan difícil que diguin 'tinc aquest model', encara que reconeguin que no es pot aprovar per falta de vots, però almenys plantejar les coses. Però no hi ha hagut cap intent del Govern, encara que no es pogués aprovar. Estic insistint molt en l'impost de successions, però els socialdemòcrates podrien jugar aquesta carta, amb tranquil·litat. I el sector liberal enredaria una miqueta, però acceptarien que és el que passa al món civilitzat.
També els liberals governen comunitats autònomes.
Però s'avindrien si es planteja una cosa que és assenyada. Quatre informes d'Universitats van creant un ambient i es pot vendre bé. I si es té raó, al final cauen. La Comunitat de Madrid s'emprenyaria, normal, però també tenen dret perquè ho han fet molt bé. El veritat és que el tema de Madrid em sorprèn cada vegada més.
La crispació política té efectes negatius sobre l'economia?
És evident que resta. Si en una família, la parella està ben avinguda, pot prendre decisions econòmiques molt més encertades que una família que gairebé no es parla. Ja està. És tan de sentit comú que aquesta teatralització, que es veu en els Parlaments, em resulta tan ridícula. És més, crec que la majoria de la gent el troba ridícul. Però, s'està accelerant i em preocupa. Els italians són més vius que nosaltres; nosaltres som més seriosos i treballadors, en general, però no som tan vius. Però anar al model polític italià on és molt difícil prendre decisions, a nosaltres ens aniria pitjor. Per aquesta raó, tot aquest esvalot no ajuda i està perjudicant.
Difícil governar així...
Si partim que caldrà prendre decisions, que caldrà demanar sacrificis a persones perquè hem gastat tres vegades més, ja que si no es té una certa tranquil·litat institucional anem malament. No m'agrada criticar, però crec que sempre té una mica més de culpa el que va davant que l'oposició, encara que l'oposició tampoc no ha ajudat. Però el que va davant té més obligacions, ha de dir 'jo ho intento, però si no voleu és el vostre problema'. Encara que si es tenen fronts oberts, hi ha coses estratègiques que no t'atreveixes a abordar-les, perquè no tens prou força. Si es vol fer una reforma, has de demanar complicitat a molta gent, no es pot fer ordeno i comandament, es necessita perdre moltes hores. Hi ha una norma: un líder es pot equivocar, però no mentir.