El catedràtic d’Economia de la Universitat de Colúmbia, Xavier Sala-i-Martín, explica que el cervell dona als humans una intel·ligència natural amb la qual generar tres tipus d'idees: les científiques, les tecnològiques i les socials, que ens han permès assolir nivells de prosperitat colossals. Ho recull en la seva última obra De la sabana a Mart. L'economia de la intel·ligència natural. Partint d'aquesta idea, el professor fa entendre als empresaris els pros i contres de la intel·ligència artificial i, en certa manera, la desmitifica. No obstant això, també els posa en alerta dels perills de no pujar al carro de la IA. Per què? Perquè es necessita per no perdre competitivitat i més encara si ens situem a Europa. Sala-i-Martín ho té clar: s'ha d'evitar que els Estats Units inventin, la Xina fabriqui i Europa es limiti a ser el regulador del món.
Llavors, què s'ha de fer per guanyar productivitat?
Un empresari que mira i es pregunta per què utilitzo jo la intel·ligència artificial, no ho pot plantejar per estalviar llocs de treball, és un error. Així no anirem enlloc. El que ha de fer l’empresari és pensar com pot redissenyar la seva empresa des de zero per assolir la productivitat. Per exemple, Amazon és el fruit de la revolució d’Internet. Amazon venia llibres i no es va preguntar com podia aplicar internet a les llibreries —per buscar els llibres més ràpidament, per estalviar-se una venedora-, sinó que va dir: "la llibreria desapareix, ara la llibreria serà Internet. Es mirarà per Internet, es comprarà per Internet, es pagarà per Internet." I va canviar l'estructura del que és una llibreria. Després va passar d'una botiga de llibres a vendre de tot. Això és la revolució. Això és el que fa que una empresa sigui més productiva. Per tant, el que ens fa falta és pensar com serà la nova empresa que estarà dissenyada al voltant de la intel·ligència artificial, i com transformarà això l’economia i l’empresa. No ens fa falta la idea científica o tecnològica, sinó la idea social, i qui la trobi serà el nou Jeff Bezos de la intel·ligència artificial, i aquest per mi és el gran repte.
I en això la política industrial de les administracions hi té alguna cosa a fer?
El que hem de fer per guanyar productivitat és mirar com redissenyar l’empresa. No esperar que el govern faci reformes estructurals. Ha de ser l'empresari que ha de pensar en com redissenyar la seva companyia, sabent que les dades són el centre que et permet entendre els clients, els treballadors, els proveïdors... L'objectiu ha de ser fer-ho molt millor del que ho has fet fins ara, en un món en què tu entens tots els agents que integren la teva empresa molt millor que abans. És a dir, si incorporessis internet seguiries amb la mateixa llibreria i simplement diries a la llibretera que amb internet anirà més de pressa trobant un llibre? No! Ho redissenyaries tot per poder fer-ho tot per Internet, cosa que vol dir redistribuir els centres de distribució. Vol dir canviar-ho tot, revisar-ho tot, al voltant d’internet.
Per guanyar productivitat s'ha de redissenyar l’empresa. No esperar que el govern faci reformes estructurals
Sosté que aquest replantejament es va fer amb l'arribada d'internet, però a finals del segle XIX, amb l'arribada de l’electricitat a la indústria. Ara cal fer-ho amb les noves tecnologies, però com?
Jo no sé com es fa això, però cal fer aquest pas. Quan algú sàpiga fer això, serà obvi i la resta es preguntaran ‘com és que jo no ho vaig saber fer?' Per això jo parlo de les idees científiques, primer; les tecnològiques, després; però també faran falta les idees socials. El que portarà la productivitat és l'organització empresarial. Fins que no tinguem això, les noves tecnologies seran una simple joguina.
De tota manera, no tot depèn de l'empresari. Hi ha efectes externs, col·laterals... Sense anar més lluny, un possible gir a la dreta de la política europea o americana. Què passarà?
Als Estats Units, per exemple, el resultat de les eleccions no canviarà massa la manera de fer de l'economia americana. La gent qüestiona Trump perquè era proteccionista i va posar aranzels a la Xina, i va venir Biden i va fer el mateix. Biden potser ha canviat l'estil de fer barroer que tenia Trump i la seva visió antieuropeista i anti Ucraïna, per exemple, però no massa la manera de fer economia a l'americana.
I a Europa?
És cert que les forces d'extrema dreta són un desastre per a Europa, però també les d'extrema esquerra, que n’hi ha hagut moltes i no ha passat res. Hem tingut radicals d’esquerra, radicals ecologistes per tot arreu, i ara tenim radicals de dreta arreu. Sembla que Europa s’ha convertit en una mena d’acudit; sense anar més lluny amb partits com Se acabó la Fiesta (SALF), que ha obtingut tres eurodiputats a les eleccions europees. Sembla el Rodolfo Chikilicuatre. Com que Europa no serveix per a res, la gent s’atreveix a votar partits estranys. Jo només començaria a estar preocupat si aquests extremismes de dreta i d’esquerra es comencen a veure en els governs. Mentre estiguin a Europa serà una cosa una mica folklòrica. Ja veurem aquest diumenge què passa amb les legislatives franceses si aquest gir cap a l’extrema dreta es revalida i acaba governant el país.
Em començaria a preocupar si els extremismes de dreta i d’esquerre es comencen a veure en els governs
Europa tornarà al proteccionisme? Veurem més decisions com els aranzels als vehicles elèctrics xinesos que s'han començat a aplicar aquesta setmana, encara que provisionalment?
Posar aranzels està de moda, perquè els xinesos ho fan i ara tothom ho fa. Jo crec que és un error perquè si tu, govern, poses un aranzel el pagaran els teus ciutadans. Si tu dius que els cotxes xinesos pagaran un 35% el que estàs dient és que el ciutadà europeu que compri un cotxe xinès pagarà un 35% més. Això perjudicarà els ciutadans europeus. Els xinesos ja ho van fer quan van aplicar aranzels als cotxes europeus. I a Europa, en lloc de dir ‘que burros que sou’ perquè això us perjudica, el que fem és dir ‘tu t’has fotut un tret al peu, doncs jo també’ i juguen a veure qui és més burro i es fot un tret al peu més gran. Els líders que promouen aquestes guerres comercials o no entenen res o és que són tan populistes que es pensen que la gent entendrà que van a favor d’ells. Però si s'analitza bé, aquesta mesura no va ni a favor de la indústria. Hem de veure que, per exemple, els americans han posat un impost a l’acer coreà, però no han tingut en compte que qui compra l’acer coreà o xinès són les mateixes indústries americanes. Un exemple són els fabricants de neveres que necessiten acer i el compren i paguen més per tenir-ne. Per tant, les neveres americanes són més cares per al consumidor americà que en un mercat de lliure comerç pot comprar neveres de fabricants d’altres països que surten més econòmiques. És una bogeria!, però ara s’ha posat de moda. Ara tots els economistes que proclamen la necessitat de la intervenció de l’Estat estan de moda i ningú té en compte que això serà un desastre. Hem begut oli, els consumidors europeus o americans pagant més. Això és l’aranzel!
Serà un fre per a les inversions?
Depèn. Per a les inversions estrangeres no, tot al contrari. Invertir a Europa o als Estats Units serà una manera d’estalviar-se els aranzels. Chery dirà això no és un cotxe xinès, és un cotxe fet a Barcelona. Segurament ja preveien que això passaria. Però llavors la pregunta és si els components del cotxe que han fet a la Xina i que han portat per acoblar el vehicle a la Zona Franca pagaran aranzel o no. Si no paga aranzels, els xinesos estaran encantats. Ells tindran quatre llocs de treball a Catalunya —que hi ha qui diu que estem molt contents que això passi—, però els catalans seguirem pagant un 35%. Perquè el preu de les marques de la competència es posarà al seu nivell i també serà un 35% més car. Tots els preus dels cotxes seran més alts.
Amb els aranzels, s'apujarà el preu de tots els cotxes, no només dels xinesos
Parlant de preus en general, què passarà amb la inflació?
L’objectiu és que la inflació baixi, és a dir, que els augments de preu que hem registrat ara siguin més petits. Si l’oli valia 20 euros i ara en costa 57, no tornarà a valdre 20 euros. L’objectiu és mantenir-lo el màxim de temps a 57 euros i que no segueixi disparat. En el context actual que encara amaga incerteses, hi ha un cert consens que a la inflació li costa més caure, perquè l'economia no acaba de tirar del tot. Per això, les autoritats monetàries ja han anunciat que fins a la segona meitat de l'any no es podran abaixar els tipus.
Veurem un canvi de cicle?
El Banc Central Europeu va dir que en el que queda d’any baixaran els tipus d’interès un total de tres vegades i, per tant, entrem en un cicle amb tipus més baixos. Però està per veure com reaccionaran en cas que, com és de preveure, la inflació torni a pujar. Hi ha economistes que diuen que Europa ha estat massa ràpida a l’hora de baixar, estan preocupants perquè l’economia no tira, a diferència dels americans, que poden permetre’s el luxe de mantenir tipus alts perquè l’economia va com un tro i llavors Europa s’ha hagut d’arriscar. Si la inflació es dispara entrarem en un escenari de tipus més baixos que els màxims que hem tingut, però no de tipus zero que és el que hi havia abans. No anirem de cap manera a un escenari de tipus zero. Si a això li volem dir canvi de cicle, doncs sí, en certa manera ho és.
I, en aquest context, ens hem de creure que 'España va bien' i, de retruc, 'Catalunya va bé'?
Depèn del que això vulgui dir. Si mirem l’etapa de la pandèmia, Espanya va ser el país que més va créixer i després el que més ràpid s’ha recuperat, però perquè era el que estava més avall. Però la patacada que es va registrar l’any 2020 i 2021 és estratosfèricament més important. Però tampoc és culpa d’Espanya o del govern espanyol, perquè el problema és que Espanya és un país d’economia de contacte —restaurants, bars, hotels, turisme, discoteques…— i quan prohibeixes el contacte per la covid, la indústria del país pateix molt, i altres països que viuen de fer cotxes no cauen tant perquè poden seguir fent cotxes... Després d’aquella caiguda hem recuperat i sí, mirant respecte a la caiguda, ara va molt bé, però si ens referenciem a l’any 2019, Espanya ha perdut un 9% de PIB respecte als Estats Units.