L’Anna Rovirosa té 34 anys, treballa com a responsable de desenvolupament de negoci al Grup Montaner i va ser mare en plena pandèmia, ara fa dos anys. Llavors, treballava en una altra empresa des de feia anys, però la maternitat i la pandèmia van acabar de fer-la decidir per donar un gir a la seva carrera laboral. “Ja no estava a gust amb els valors de l’empresa, que havia crescut i començava a veure els treballadors com a números. Els caps, abans que jo demanés res, van donar per fet que demanaria reducció de jornada i no em va agradar com van abordar la situació”, relata. Així que va començar a buscar feina fins que en va trobar una de nova el passat mes d’abril. A la nova feina, es troba molt més feliç: li permeten conciliar i el tracte és molt més humà. 

Durant aquell mes d’abril, just en el moment que entrava en vigor la reforma laboral, com ella, 5.647 persones amb contracte indefinit van presentar la seva baixa voluntària a la feina a l’estat espanyol. Una xifra que no sembla massa espectacular, però que marcava un rècord des del gener de 2001, primer mes del qual té dades disponibles la Seguretat Social. Fins llavors, les baixes voluntàries oscil·laven entre les 1.000 i les 4.000 mensuals, però després encara es van disparar de manera progressiva, trencant rècords cada mes fins a les 8.450 el mes de setembre, molt per sobre del doble que el mateix mes de l’any anterior (3.327). La gran renúncia ha arribat a Espanya? Per què? 

Les xifres de mobilitat laboral es disparen, lluny encara del ritme que va portar a deixar la feina a 47,8 milions de persones als Estats Units, i amb un any de retard, ja que l’any passat no hi va haver un augment significatiu a Espanya. Els 55.000 treballadors amb contracte indefinit que havien deixat la seva feina entre gener i setembre d’aquest any representen més del doble que durant el mateix tram del passat 2021. 

Cansada dels canvis a la seva anterior empresa i d’una rigidesa que no encaixava amb la seva forma de veure el treball, amb més focus en la conciliació des que va ser mare i va passar la pandèmia, l’Anna Rovirosa va començar a buscar feina “sense pressa”. “Havia de treballar i no em podia permetre quedar a l'atur, però volia fer-ho en una empresa que em motivés a fer el canvi”, explica l’Anna, a qui en cap moment se li va plantejar el model híbrid de teletreball a la seva empresa anterior. “Al final, molta gent ha marxat de l’empresa pel mateix motiu i ara comencen a apostar pel model híbrid. Ha hagut de marxar la gent perquè canviïn el xip”, lamenta. 

Una alternativa menys dràstica que la renúncia voluntària a l’hora de canviar de feina és l’excedència, que et permet marxar entre quatre mesos i cinc anys i després recuperar el lloc de treball. En el cas del Gabriel, nom fictici per preservar el seu anonimat, amb pocs mesos de diferència demanar una excedència, primer, i va marxar de l’altra empresa, posteriorment, fins a acabar a una tercera feina avui dia. Des de 2017, el Gabriel, arquitecte de 31 anys, treballava al departament d’infraestructures d’una important multinacional. “És un lloc una mica estàtic, costa evolucionar, potser hi torno, perquè són unes bones condicions i uns bons horaris, però m'avorria i volia provar experiències noves”, explica. 

Una setmana després de deixar-ho, va trobar feina a una altra rellevant multinacional d’un altre sector. El sou era encara més alt que a l’anterior, però les condicions eren molt dures. “Jornades maratonianes i unes formes de parlar i tractar a la gent que potser eren acceptables als anys 90, però no ara”, resumeix. "Si havies d'entregar res en una data concreta, podies estar treballant fins ben entrada la matinada", afegeix. 

Durant un breu període de baixa, va aprofitar per buscar una altra feina i no va trigar a trobar-la. “El sou és inferior, similar al de la feina anterior, però les condicions de l’empresa, que és petita, són brutals. Hi ha flexibilitat, a les cinc estic a casa, vaig a jugar a pàdel amb els companys de feina. A la feina anterior, hi havia dies que sortia de matinada, aquí això és impensable. Podria haver mirat de buscar una feina on em paguessin més, però prefereixo la flexibilitat i altres coses. Busco coses diferents del sou. No em paguis més, fes-me feliç”, desenvolupa aquest treballador, tot i que deixa clar que això s’aplica “sempre que es paguin uns mínims”. 

El salari emocional

Les experiències del Gabriel i l’Anna Rovirosa, pels quals el salari no ha sigut una de les claus a l’hora d’escollir feina, encaixa amb la visió d’experts que parlen del “salari emocional” i de les perspectives de les noves generacions a l’hora de trobar feina. 

“Hi ha un cert efecte contagi de la gran renúncia dels Estats Units, tot i que allà són molt més propensos perquè existeixen menys barreres de sortida de les empreses, un sistema de protecció molt menor i un mercat més acostumat a la rotació”, explica Javier Blasco, director d’Adecco Group Institute.      

Els sectors més afectats, assenyala, són aquells on “hi ha uns salaris més alts”, major demanda, i la gent es mou buscant salaris més alts o bé a l’altra banda, “en sectors precaritzats” d’on la gent vol sortir. Així, la salut i el sector tecnològic, d’una banda, i el retail i l'hostaleria, per l’altra, concentren gran part d’aquesta rotació que no és tan forta a la indústria. 

Des de l’Associació Espanyola de Directius, el Xavier Llenas, corporate relations, opina que “els joves volen tenir un impacte positiu en la societat, pensen en la diversitat, en el canvi climàtic i altres situacions” i això també els condiciona a l’hora d’escollir una feina. “Estem vivint un moment en el qual les empreses fugen de parlar de recursos humans, perquè semblaria que les persones són un recurs més. I en aquest moment, el que els treballadors valoren per canviar de feina és molt diferent de fa 20 anys. Més enllà del salari, la flexibilitat o sentir-se realitzat, els treballadors volen feines que s'alineïn amb els seus valors”, afegeix, una valoració que coincideix exactament amb els casos entrevistats, que cada cop donen més valor a la vida més enllà de la feina.