Enfadats, tristos, estressats i poc compromesos. Els espanyols se senten pitjor en el treball que la majoria d'europeus, segons l'enquesta anual de Gallup publicada fa uns dies, que mostra a més que a Espanya és on es té una pitjor percepció del clima laboral per trobar nova feina, i malgrat això és un dels llocs on els treballadors més ho intenten. Excessiva càrrega de treball, mala organització de tasques, poc reconeixement i cultures empresarials tòxiques són darrere de les causes d'un panorama desolador que molt probablement està relacionat amb la baixa productivitat espanyola.
L''engagement' o compromís dels treballadors espanyols amb la seva feina és en ruïnes a Espanya i això que ja és baix al món i encara més a Europa. Tan sols un 9% dels espanyols (un 1% menys que a l'any passat) diuen estar motivats amb el seu treball, cinquè pitjor registre d'Europa, tan sols millor que França, Luxemburg, Itàlia i Suïssa, i pitjor que la mitjana europea del 13%, que al seu torn és el pitjor continent quant a 'engagement' laboral en relació amb una mitjana global del 23%.
Per a la psicòloga experta en benestar laboral Olga Garrido, "la càrrega de treball i la resistència a aportar els recursos necessaris (falta d'inversió), la poca claredat en els repartiments de tasques i la falta de reconeixement" creen un còctel de desmotivació que crema als treballadors.
Aquesta coïssor, barrejada amb una competitivitat insana genera "ambients tòxics" que encara fan més difícil mantenir-se connectat al treball, explica Garrido, que afegeix a l'equació la precarietat laboral. "Si tu no pots treballar sense por que t'acomiadin o a no poder pagar el lloguer o la hipoteca, amb dificultats per a conciliar, sous baixos i sense oportunitats de desenvolupament, serà molt complicat que existeixi aquest engagement laboral". Un altre apunt: a Espanya, malgrat que el registre horari és obligatori, es continuen sense pagar milions d'hores extra.
En el paradigma més extrem del treballador desmotivat es troba el treballador zombi, tal com els denomina Patricia Magdalena, fundadora i Chief Learning Officer de Innero, empresa especialitzada en lideratge i marca personal. "Són aquells que estan tan desmotivats, cremats i esgotats que o no troben el seu lloc i moment per dir què volen o no han tingut líders que els tinguin en compte. De vegades, en una reestructuració, per causes organitzatives o deixadesa s'han anat frustrant fins a fer una cosa en la qual en principi encaixen, però ni aporten ni se'ls aporta res. És una desmotivació que s'encomana, com la dels zombis," reflexiona Magdalena.
Tristesa, ira i fugues
Entre els treballadors espanyols entrevistats per l'enquesta Gallup, la tristesa, la ira i l'estrès dominen part de la jornada laboral. Un 25% de persones, una de cada quatre, van reconèixer haver sentit molta tristesa durant el dia anterior a l'entrevista, la qual cosa col·loca a Espanya en el dubtós honor de ser el quart país on més abunda aquest sentiment i és també el setè en enuig diari, amb un 22% de treballadors que l'experimenten de manera significativa. Poden semblar xifres no tan greus si la comparem amb els xipriotes del nord, que lideren ambdós rànquings amb un 37% de tristesa i un 51% d'ira, però no ho és si mirem a la resta del continent europeu, amb una tristesa mitjana 8 punts per sota d'Espanya (un 17%) i una ira 7 punts inferior, del 15%. I cal tenir en compte que els xipriotes del nord conviuen amb una complexa situació política, reconeguts com a "entitat il·legal" per l'ONU, dependents de Turquia i en una illa dividida amb la majoria de grecoxipriotes del sud.
Noruecs, portuguesos, estonians, islandesos, holandesos i finlandesos experimenten la ira de manera habitual en menys d'un 10% de casos, bastant menys que la meitat que Espanya, mentre que tan sols els kosovars tenen menys d'un 10% de tristesa, si bé suecs, hongaresos, holandesos islandesos, eslovens, serbis, croats, finlandesos i lituans l'experimenten en rangs d'entre un 10 i un 13%, que és la meitat que els valors espanyols.
Espanya no és almenys entre els països amb més estrès, segons aquesta enquesta, ja que l'experimenten un 36% i això la col·loca al número 24 de 38 d'analitzats, lluny de nou dels estressats xipriotes del nord (65%), maltesos (58%), grecs (56%) o xipriotes (53%), en aquest cas els del sud, però també bastant pitjor que montenegrins, estonians, letons, lituans o danesos, amb menys d'un 30% reportant estrès habitual.
Més preocupant és el fet que els espanyols són els quarts treballadors que més estan intentant sortir de la seva feina, un 40% no molt lluny dels líders Albània i Itàlia, amb 42 i 41% respectivament, i sobretot, la coincidència amb el fet que sigui el país on els seus ciutadans veuen un pitjor clima per trobar feina, amb només un 32% de persones que considerin que és bon moment per fer-ho, empatats de nou amb Itàlia.
Finalment, en una avaluació vital que puntua del 0 al 10 la situació vital dels enquestats, els espanyols suspenen la seva situació amb un 4,1 sobre 10, posat número 24 bastant millor que, de nou, xipriotes del nord, els menys satisfets, i macedonis del nord, búlgars i croats. Això sí, molt pitjor que Finlàndia, on els ciutadans posen un 8,3 a la seva situació actual, o que danesos, islandesos, holandesos i suecs, tots ells amb una avaluació vital per sobre del 7.
El que fan malament les empreses
Davant d'aquest panorama, un dels grans errors que estan cometent les empreses "és culpar els individus en comptes de pensar què s'està fent malament des de les organitzacions", reflexiona Garrido. "Es creen tallers de mindfulness o es posen futbolins pensant que és l'individu el que ha de ser més productiu, gestionar millor les seves emocions, organitzar-se millor...", afegeix. Mentre els gurus del lideratge omplen LinkedIn de consells i missatges sobre el benestar i l'empatia, les empreses continuen menystenint o tractant malament els seus treballadors.
"En moltes empreses hi ha un costum de no preguntar als empleats què voldrien fer. Se'ls mou com si fora una fitxa d'escacs i això va generant una ira en el treballador, que no entén què aporta i sent que no se li reconeixen els èxits", expressa Magdalena.
Per esmenar aquesta situació, segons l'aportat per ambdues expertes, falten sobretot sis potes fonamentals en les empreses i entre els directius: inversions, organització, reconeixement, escoltar els treballadors, conciliació i plans de carrera. Les inversions poden servir per contractar més professionals o fins i tot recursos tecnològics que alleugin les grans càrregues de treball que esgoten l'empleat. També serveixen per oferir plans de carrera als professionals, ja que la inversió en formació, tan poc habitual en les empreses espanyoles, ajuda la motivació.
El reconeixement es trasllada en salaris d'acord amb el treball, però també a celebrar els èxits i incidir en el que està bé per seguir aquest camí. "Es dona per descomptat que es fan les coses bé i el que s'hauria de fer és posar de relleu el que es fa bé per seguir per aquest camí", destaca Magdalena.
Escoltar els treballadors ajuda a saber què volen per millorar la seva motivació i reforçar els dos punts posteriors, que són la conciliació i els plans de carrera. "Crec que part de la desmotivació ve d'una mala transició a la presencialitat postpandèmia. La tornada 100% a l'oficina no sempre satisfà i crec que hem d'oferir opcions més flexibles als treballadors, però alhora en les empreses amb més treball remot costa veure el costat humà i connectar emocionalment", expressa Magdalena, en la línia que molts altres experts apunten que el model híbrid és el més eficaç per a treballadors i empreses.
Quant als plans de carrera, acompanyats de formació i amb la vista posada en la promoció interna, ajuda a motivar els empleats que, en cas contrari, es troben estancats i busquen altres empreses. La petita mida generalitzada de les empreses espanyoles dificulta aquests plans de carrera perquè en moltes pimes no hi ha cap a on créixer.